Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

El futur de les estelades al Camp Nou

Per Albert Noguer i Pol Rubio.

Traduït per Marta de Bru de Sala i Martí

Breu repàs als esdeveniments dels últims mesos; el 6 de juny es disputava a l’Estadi Olímpic de Berlín la final de la Lliga de Campions. Per la “massiva presència” de banderes independentistes i l’entonament de càntics, la UEFA va obrir un expedient al Barcelona, que va resoldre amb la imposició d’una multa de 30.000 euros. Es va decidir no recórrer la sanció, i el president Josep María Bartomeu va manifestar la seva intenció de llimar les asprors a través del diàleg. El 29 de setembre, al primer partit de la nova edició de la competició al Camp Nou, davant del Bayer Leverkusen, es van tornar a exhibir estelades i el club va rebre una altra multa de 40.000 euros. Però aquesta vegada va reaccionar diferent i va declarar la “guerra” a l’organització. Primerament van anunciar a través del seu vicepresident esportiu, Jordi Mestre, que anirien fins al final: “Anirem fins al final. Estem molt sorpresos. Creiem que els contactes que havíem fet a nivell diplomàtic amb els nostres executius donarien resultats, però hem vist que no. Recorrerem al TAS. Si el TAS no ens dóna la raó, anirem al Tribunal de Suïssa i, en última instància, arribaríem al Tribunal d’Estrasburg“. I després van permetre que es repartissin 20.000 estelades abans del següent partit europeu el 4 de novembre davant del BATE Borisov.

Imagen habitual de aficionados en el Camp Nou

Certament, Mestre apuntava a una de les qüestions principal d’aquest cas, i és que el Barça, per mandat dels articles 59 i següents dels Estatuts de la UEFA, no pot acudir a la justícia ordinària, sinó únicament a l’esportiva. També s’estipula que els clubs s’han de sotmetre a la legalitat suïssa i no a la del seu propi país, ja que la UEFA és una institució amb domicili a Laussane.

Per si fos poc, la norma esportiva europea és bastant clara i les sancions que s’hi imposen s’ajusten. L’article 16.2 del Reglament Disciplinari de la UEFA estableix que el club i els directius, encara que demostrin que no han estat negligents, responen per la conducta dels seus aficionats –cosa que té a veure amb la tant discutida responsabilitat objectiva al món de l’esport– i els gestos, paraules o objectes que transmetin un missatge que no es correspongui a un esdeveniment esportiu, prohibint-se expressament aquells de caràcter polític.

Per altra banda, el Barcelona té en principi tres arguments a favor seu.

El primer; que als seus Estatuts –article 5 en relació amb el 4– proclama la seva catalanitat i la intenció de desenvolupar les seves activitats d’acord amb aquest sentiment.

El segon; que el Camp Nou és propietat privada –article 340 del Codi Civil (d’ara endavant, CC) en connexió amb el 334.1-, i els seus propietaris, la junta de socis, haurien de poder fer valer el dret d’admissió reconegut a l’article 59.1.e del Reial Decret 2816/1982, del 27 d’agost, pel qual s’aprova el Reglament General de Policia d’Espectacles i Activitats Recreatives. En altres paraules, complint amb els requisits de publicitat, podrien estipular que al Camp Nou, com a establiment destinat al públic encara que de titularitat pública, s’hi poden entrar estelades.

Però no seria suficient, i probablement aquest és un dels motius pels quals no s’ha fet. Quan el Barça organitza la presentació d’un jugador està duent a terme un acte exclusiu del FC Barcelona i sí que pot desplegar lliurement els mitjans necessaris per complir amb les finalitats dels seus Estatuts. Però quan juga un partit d’alguna competició, se sotmet voluntàriament al seu reglament, és a dir, a una limitació legal dels seus drets sobre la propietat privada a efectes de l’article 384 CC.

I el tercer; el precedent en l’aplicació del precepte. Encara que la conducta dels aficionats sigui punible jurídicament –i potser no èticament–, en molts altres camps de futbol s’han vist i es veuen manifestacions polítiques. Sense haver de sortir del país, en altres camps que reben equips europeus s’ha cantat l’himne nacional i, per tant, s’ha emès un missatge polític. Fins i tot s’ha arribat a exhibir simbologia franquista, és a dir, símbols que a més a més estan prohibits per la legislació interna, ja que la recent Llei Orgànica 4/2015, del 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana estableix al seu article 27, que els espectacles esportius quedaran subjectes a les mesures de protecció a la violència disposats en la normativa esportiva. I l’article 6 de la Llei 19/2007, de l’11 de juliol, contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport prohibeix les banderes que facin que un grup de persones es vegin amenaçades, insultades o vexades “por motiu del seu origen racial o ètnic, la seva religió o conviccions, la seva discapacitat, edat, sexe o l’orientació sexual”. I l’estelada es pot censurar, però no dir que és il·legal.

Però no deixa de ser “curiós” –així ho ha dit la UEFA en un comunicat, implícitament referint-se també a la doctrina dels actes propis- que en la primera ocasió el Barça no digués que la sanció era “il·legal” i l’acceptés i que amb la segona, que porta aparellat l’agreujant de reiteració, el club es plantegi la seva legalitat.

Com que la via corporativa és una batalla gens clara, la lectura lògica l’ha realitzat l’associació Drets interposant una demanda contra la UEFA davant dels Jutjats de Primera Instància de Barcelona com a subjecte sí legitimat, ja que en cap cas el FC Barcelona podia plantejar una demanda basada en drets fonamentals.

Perquè el conflicte clau és de caràcter constitucional i té a veure amb l’efectivitat de l’article 2  CE, el que parla de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”, en ponderació amb l’article 16, que proclama la llibertat ideològica. El primer és una directriu genèrica i el segon és un dret fonamental expressament reconegut. Però no és absolut -“sense més limitació, en les seves manifestacions, que la necessària per mantenir l’ordre públic protegit per la llei”. I els últims pronunciaments del Tribunal Constitucional que s’han referit a l’article 2, sense anar més lluny el que va declarar la nul·litat del referèndum català del passat 9-N –STC 32/2015, del 25 de febrer-, ho han fet prevaler.

Jordi Mestre

Així que l’opció que sembla tenir més possibilitats d’èxit és la tercera, “l’europea”, davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, opció que el senyor Mestre considerava com a final per l’esgotament del recursos interns que requereix. On tenen legitimació activa els Estats i qualsevol persona, física, jurídica, ONG o grup de particulars, amb independència de la seva nacionalitat, residència o estat civil, que siguin els perjudicats directes. Declarant la violació de l’article 9 del Conveni Europeu de Drets Humans, del dret a la llibertat de pensament i a manifestar-lo públicament. Encara que a l’haver d’interposar-se contra un país signant en comptes de directament contra l’organització, i ens costa imaginar un assumpte titulat “FC Barcelona contra Espanya”, i sent conscients que el camí implica diversos passos i que l’embús judicial segurament provocaria que, quan pogués arribar a aquesta instància, l’assumpte ja no tingués transcendència o s’hauria solucionat per altres vies.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *