Pinzellada al principi de l’autodeterminació

Per David Fernández.

El principi d’autodeterminació dels pobles consisteix en el dret a decidir d’un poble sobre els propis afers, en primer lloc, es va constituir com norma internacional consuetudinària, i més tard, esdevé un principi del dret positiu en diversos tractats internacionals, com per exemple en la Carta de les Nacions Unides. Els grups legitimats a l’exercici d’aquest dret són els que es troben en una posició minoritària respecte a un Estat, no necessàriament en un àmbit quantitatiu, i que tenen una identitat pròpia (llengua, tradició, cultura) diferent a la majoria.

Passat

Segons la doctrina, aquest principi pot ser entès des de dues vessants, d’una banda, l’interna que consisteix en l’exercici de l’autonomia territorial amb la finalitat d’assegurar la pròpia existència com a poble o grup amb una identitat diferent mitjançant la representació política. D’una altra banda, la vessant externa, més mediàtica, i que durant el segle XX ha portat a la independència a diferents pobles (Kosovo, Sudan del Sud), exercitada mitjançant un referèndum o una declaració unilateral. Cal afegir, que l’exercici d’aquest dret no sempre ha portat a la secessió, com per exemple  el cas del Quebec en el qual els dos referèndums realitzats (1980 i 1995) han obtingut resultats negatius.

Present

Davant d’aquest principi, molts textos normatius, sobretot constitucions, han introduït el concepte de “nació indivisible” o també anomenat “integritat nacional”. Aquest concepte és únicament teòric, perquè l’experiència històrica i empírica ens mostra que las nacions es formen, s’uneixen, es divideixen i desapareixen, sens que hagi existit una nació indivisible.

Com afirma, Neuberger, molt probablement la raó de la introducció d’aquest concepte sigui el coneixement que en la realitat les nacions són divisibles. Un clar exemple d’aquest fenomen el trobem a l’art. 2 de la Constitució que a més a més, introdueix la incoherència de reconèixer dins d’una nació indivisible nacionalitats diferents:

“La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas”.

Tot i això, la doctrina, fins i tot els defensors de l’existència del dret a la secessió com aplicació del dret a l’autodeterminació, veuen la independència com un sortida o solució per la qual han d’existir raons d’una entitat suficient ja que trenca amb la integritat territorial de l’Estat. Dos motius que legitimarien una secessió són l’amenaça a l’autonomia cultural d’una nació, és a dir, que no es pugui garantir dins del panorama estatal o l’aprofitament econòmic permanent d’una població, és a dir,  la utilització excessiva dels seus recursos en profit de l’Estat.

Un últim problema jurídic sorgeix després d’una secessió respecte els drets de les minories, ja que els que abans pertanyien el grup majoritari de l’Estat ara es troben en una posició minoritària en un nou Estat, això pot comportar conflictes que s’hauran de solucionar mitjançant l’ús de mecanismes del dret de la diversitat, que podrien consistir per exemple: permetre l’ús de la seva llengua pròpia amb l’administració en els nuclis de població minoritària, com també garantir l’aprenentatge de la seva llengua materna.

Futur

Aquest és el panorama doctrinal i empíric general, però en l’actualitat neix una nova vessant d’aquest dret desenvolupada a causa de la creació d’un organisme supranacional caracteritzat per la integració econòmica i política, l’Unió Europea (UE). És vox populi  que aquest sistema estableix en els Estats arrels molt profundes, en termes econòmics i legals; per això el principi d’autodeterminació s’està desenvolupant per legitimar a regions dins dels Estats membres al dret de separar-se de l’Estat sense sortir del sistema supranacional, és a dir, esdevenir un Estat independent dins de l’UE. No existeix encara una doctrina consolidada en aquest àmbit ja que alguns autors defensen el procés automàtic ara esmentat però d’altres afirmen que seria com sortir i tornar a entrar de l’UE i per tant, s’hauria de seguir el procés d’adhesió amb la corresponent votació.

Però com és habitual la realitat empírica sempre va un pas per davant, i ja tenim el primer exemple: Escòcia. En el 2011 el Partit Nacionalista Escocès (SNP) liderat per Alex Salmond va aconseguir majoria absoluta en les eleccions. Successivament, complint amb la promesa electoral s’ha convocat un referèndum al 2014 sobre la independència.

Serà Escòcia el primer poble en fer ús d’aquesta nova vessant? I més important encara, esdevindrà Escòcia Estat de l’UE?