Per Antoni Mansilla.
Barcelona
En ple segle XXI, en l’Europa de la democràcia i dels drets humans, queden lluny aquells anys foscos en que es perseguia a les persones per ser qui són, per ser diferents. Aquesta afirmació, que d’entrada pot semblar raonable, no és del tot certa. Si bé en l’Europa actual ja no existeix cap dictadura criminal que persegueixi a les minories, els delictes d’odi (o hate crimes) segueixen constituint un problema social de primer ordre.
Segons dades del Ministeri de l’Interior, l’any 2014 es van registrar 1.285 delictes motivats per l’odi i la discriminació. No obstant, segons dades de l’organització Movimiento contra la Intolerancia, el número de delictes d’aquest tipus rondaria els 4.000, xifra que sens dubte posa de relleu un augment d’aquests crims respecte a anys anteriors.
Què entenem, però, per delictes d’odi? El que diferencia aquests actes delictius d’altres crims ordinaris no rau en el fet en si, sinó en la seva motivació, en la raó pel qual es comet l’acte delictiu. El delicte d’odi es caracteritza per estar motivat per prejudicis, per un rebuig i menyspreu irracional cap a persones o col·lectius que es veuen com a diferents per part de l’agressor, ja sigui per la seva raça, ètnia, religió, orientació sexual, condició sòcio-econòmica, discapacitat… Per a l’autor d’un delicte d’odi, aquesta diferència és suficient per a justificar la seva agressió.
Davant d’una problemàtica social de primer ordre, a l’Estat espanyol s’han pres diverses mesures que pretenen posar-hi fre. Recentment s’ha aprovat, per part del Ministeri de l’Interior, un primer protocol d’actuació policial contra els delictes d’odi i discriminació, que estableix les línies bàsiques que han de seguir els cossos policials de l’Estat davant un possible delicte d’aquest tipus. Algunes associacions de defensa dels Drets Humans, però, han apuntat que és necessari que els agents policials comptin amb més recursos i sobretot més formació per a fer efectiu aquest protocol. En aquest aspecte, l’ECRI (Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància) en el seu informe de 2011 va posar de relleu la falta de formació i coneixement en matèria de conductes d’odi i discriminació i les seves conseqüències penals. En efecte, si els agents policials no tenen prou coneixement sobre el què és un delicte d’odi, es probable que no els puguin detectar o que els minimitzin quan en tinguin notícia.
Un altre avenç important en la matèria ha estat la creació de Fiscalies especialitzades en la investigació i persecució d’aquest tipus de conductes. Davant un possible delicte d’odi, la policia ha d’informar directament a aquests Fiscals especialitzats. La creació d’aquests òrgans excepcionals va venir motivada per les demandes d’organitzacions de defensa dels drets LGTB, les quals demanaven una resposta als delictes d’odi motivats per l’homofòbia. Així, l’any 2007 es va designar a un Fiscal interlocutor especialitzat en la matèria, que col·laborava amb les mencionades organitzacions. Fruit d’aquest primer experiment, es va constatar que la problemàtica era comuna a totes les conductes discriminatòries, i com a conseqüència la necessitat de crear una Fiscalia especialitzada en delictes d’odi i discriminació. Avui en dia, totes les capitals de província compten amb un d’aquests òrgans.
D’altra banda, l’abril de 2014 es va crear el Consell de Víctimes de delictes d’odi i discriminació, una organització que va néixer amb l’objectiu principal d’aconseguir una Llei integral contra els delictes d’odi i discriminació per a combatre el problema, facilitar ajuda a les víctimes i contribuir a eradicar aquestes conductes delictives. El Consell també té les funcions de realitzar actuacions judicials en favor de les víctimes, organitzar conferències i comissions de suport i ajuda, i en general fer difusió d’aquesta problemàtica.
Malauradament, tot i l’adopció d’aquestes mesures, el problema subsisteix. Cal, tal i com demanen les associacions i col·lectius de defensa dels Drets Humans, una Llei Integral contra l’odi i la discriminació, en la mateixa línia de la recentment aprovada Llei Integral contra la violència de gènere. Cal que aquesta llei doni un paper central a la víctima, i que inclogui mesures educatives de prevenció i sensibilització mediàtica, a més de facilitar la cooperació entre òrgans policials i judicials.
És necessari també aplicar, amb més contundència, els instruments legals que ja existeixen. Per exemple, l’article 510 del Codi Penal castiga la incitació i provocació a l’odi, violència o discriminació contra un persones per pertànyer a un determinat grup. A més d’aquest delicte específic, existeixen nombroses agreujants que s’apliquen pel fet de que el delicte en qüestió s’hagi comès per motivacions discriminatòries. No obstant, la realitat és que hi ha poques sentències que apliquin aquests articles específics del Codi Penal.
Per altra banda, una altra de les principals causes de la subsistència del problema és la falta de denúncies. Segons l’Agència de Drets Fonamentals de la UE, entre un 60% i un 90% de les víctimes d’aquests delictes no ho posen en coneixement de les autoritats. És en aquest punt on la visibilitat pren un paper essencial. La raó principal per la qual les víctimes no denuncien els fets és l’escepticisme en quant als resultats, la creença de que no servirà de res i la desconfiança cap al sistema policial i judicial. A tot això moltes vegades se li suma la manca d’informació sobre els instruments legals que les víctimes tenen al seu abast. És per això que és essencial que aquest problema es faci més visible i sobretot que les víctimes siguin conscients dels seus drets i de com exercir-los.
La manca d’òrgans jurídics especialitzats tampoc ajuda a solucionar el problema. Tot i la creació de la Fiscalia especial contra aquest tipus de delictes, la falta de mitjans i recursos d’aquests òrgans i la seva actuació sovint insuficient fa que sigui especialment important la funció de l’acusació popular en aquests casos, que la majoria de vegades la porten associacions de defensa de col·lectius vulnerables a les agressions motivades per l’odi i la discriminació al diferent. El paper d’aquestes ONG i altres organismes independents, que actuen contra la intolerància i en defensa dels drets de tothom, és crucial.
La lluita contra la intolerància, els prejudicis i els odis irracionals comença en la consciència individual de cadascú, i també en la consciència col·lectiva. Només quan admetem com a societat que els delictes d’odi es produeixen i que són un problema greu, quan els mitjans se’n facin ressò i els casos surtin a la llum, tots aquests instruments legislatius i judicials tindran de veritat un efecte, i l’esforç de les associacions que lluiten per eradicar aquestes conductes i protegir a les víctimes tindrà el resultat desitjat: aconseguir una societat menys injusta i més respectuosa amb la dignitat i els drets de les persones.
