Mètodes de frau fiscal

Per Isaac Meler.

El Sindicato de Técnicos del Ministerio de Hacienda (Gestha) ha publicat en l’últim any diversos articles sobre el frau fiscal a l’Estat Espanyol. Les dades publicades han anat prenent rellevància a mida que la crisi econòmica ha perjudicat més i més al conjunt de la ciutadania.

Carlos Cruzado, president del Sindicat, va investigar sobre l’economia submergida al nostre país i va calcular que mou al voltant de 245.000 milions d’euros, la qual cosa suposa un 23,3% del PIB, deu punts per sobre de la mitjana europea. Aquesta dada, traduïda en pèrdua de recaptació, equivaldria a 88.000 milions d’euros a l’any: 59.000 en impostos i 29.000 en quotes de la Seguretat Social.

Els mateixos estudis atribueixen el 70% d’aquest frau fiscal a grans patrimonis i grans empreses, mentre que als autònoms i a les PIMES els correspondria un 10% i un 17% respectivament, restant només un 2% atribuïble a compravendes d’immobles entre particulars, lloguers etc. Es puntualitza, a més, que el perfil del defraudador canvia en funció de la envergadura de la empresa: així, el frau que pugui realitzar el petit autònom seria evitar facturar alguns serveis; en cas de les PIMES fer passar despeses personals com per les de l’empresa, i en les grans empreses el frau es duu a terme mitjançant entramats societaris. Paral·lelament, l’Observatori de Responsabilitat Social Corporativa va afirmar que el 86% de les empreses de l’Ibex 35 tenien operacions fraudulentes en paradisos fiscals el 2010.

Aquestes xifres tan elevades de frau fiscal són possibles gràcies als diversos mètodes que existeixen per evadir les obligacions tributàries, bé perquè la legalitat espanyola ho permet, o bé perquè s’aprofita un buit legal.

Una primera modalitat és l’anomenat “sandvitx holandès”, un mecanisme d’elusió fiscal que permet a les empreses que situïn llur seu social a Holanda tributar a les Antilles Holandeses. Aquesta pràctica es pot realitzar gràcies a dos factors. Un primer factor intraeuropeu, és el relatiu a les quatre llibertats comunitàries. El segon factor és el relatiu als Convenis de Doble Imposició que té Holanda amb Aruba, Antilles Holandeses i Barbados. De manera que, una societat holandesa (en realitat una mera societat instrumental, comunament anomenada “empresa fantasma“) realitza operacions que generen unes plusvàlues que, un cop pagats els impostos corresponents sobre societats als Països Baixos, el beneficis nets, això és, el benefici que queda després de pagar aquest impost, van a una empresa matriu situada a algun d’aquests paradisos fiscals, i és allà on es paguen els dividends i sous dels alts càrrecs, amb una càrrega impositiva que no supera el 3%. Cal remarcar que aquesta pràctica és totalment legal.

Una segona modalitat és el “doble irlandès”, anomenada així perquè es necessiten dues societats offshore (fora del sistema impositiu més elevat) irlandeses. La primera empresa offshore és resident a un paradís fiscal i en possessió de drets amb valor. Aquesta dóna llicències a una segona companyia irlandesa, resident fiscal a Irlanda, a canvi del pagament de royalties i altres drets de propietat intel·lectual, els quals acostumen a oscil·lar entorn al 100% dels beneficis obtinguts. De manera que, una empresa europea amb seu a Irlanda aconsegueix no només pagar el 12,5 %, sinó escapar-se també de gran part d’aquest impost irlandès quedant en un 2, o el 3% en paradisos fiscals. Tot plegat és possible perquè la Llei d’Irlanda permet que una empresa sigui resident fiscal allà on tingui els seus centres d’administració i control, i no on realitza efectivament la major part de la seva activitat.     

Una tercera modalitat és “la truita de riu” o “carousel” són dos fraus del IVA en operacions intracomunitàries, el primer més senzill i el segon més complex però amb una base comuna. La “truita” és el nom que reben les empreses que es creen per realitzar el frau, a qui Hisenda hauria de “pescar”. El seu paper és fer compravendes intracomunitàries de béns sense suportar l’IVA, ja que es van sol·licitant la devolució entre elles. El procediment és el següent: la societat “truita” normalment no declara ni ingressa l’import d’IVA corresponent a les vendes a altres societats “truita”. Així, van comprant sense IVA i venen amb un IVA que després no ingressen a l’Agència Tributària. Per últim, la darrera empresa ven a un consumidor final, complint amb les seves obligacions formals, declarant aquesta venda i repercutint l’IVA a aquest consumidor. Aquestes societats normalment operen a curt termini amb volums d’activitat molt elevats, sense tenir una gran infraestructura. O sigui que es creen, creixen, obtenen els guanys i desapareixen ràpidament, deixant un rastre d’empreses a nom de persones inexistents o a nom de ningú en el cas de persones jurídiques.

S’ha de dir que el mètode més utilitzat per les grans fortunes són les Societats d’Inversió de Capital Variable (SICAV). Les quals són un tipus d’institució d’inversió col·lectiva (IIC) regulades a la Llei 35/2003, de 4 de novembre, d’Institucions d’Inversió Col·lectiva, l’article 3 de la qual defineix com “patrimonis separats sense personalitat jurídica, pertanyent a una pluralitat d’inversors, inclosos entre ells altres IIC, la gestió i representació de les quals correspon a una societat gestora, que exerceix les facultats de domini sense ser propietària del fondo, amb concurrència d’un depositari, l’objecte del qual és la captació de fondos, béns o drets del públic per a gestionar-los i invertir-los en béns, drets, valors o altre instruments, financers o no, sempre que el rendiment de l’inversor s’estableixi en funció dels resultats col·lectius”. Concretament, la SICAV es una IIC de caràcter financer, com estableix l’article 32.1 de la mateixa llei. Mitjançant aquestes societats, els titulars de grans fortunes aconsegueixen pagar el gravamen de les SICAV en l’Impost sobre Societats del 1%. D’acord amb els articles 4 i 5 de la llei citada,  la societat es constitueix a partir d’un mínim de 100 participacions, de manera que el milionari que vulgui fer passar la seva fortuna per una SICAV haurà de buscar 99 persones, “mariatxis” en l’argot d’aquest tema,  que vulguin fingir ser-ne membres i realitzar les aportacions, conforme al procediment de constitució.

Finalment, en relació amb tot plegat, els experts afirmen que per acabar amb els paradisos fiscals s’han de prendre mesures de caràcter mundial, des del G20, la OCDE i la UE per adoptar les mesures necessàries, eliminant la opacitat que permet el secret bancari i que dificulta la persecució dels delictes fiscals. En addició, i com senyala el Gestha, a Espanya  només el 20% dels efectius de la Agència Tributaria es dediquen a controlar grans empreses. Així doncs, caldria una ferma voluntat política dirigida a solucionar les deficiències del sistema i adaptar-lo a la realitat, cosa que contribuiria a acabar amb privilegis de pocs i fer justícia.