Barcelona
El terme presó privada ens pot semblar, d’entrada, un oxímoron: no són els centres penitenciaris una part del sistema punitiu de l’Estat? No han d’estar, per tant, gestionats per l’Administració? Doncs bé, aquesta qüestió que pot semblar tan òbvia comença a posar-se en dubte en molts països occidentals, entre els quals trobem l’Estat espanyol.
L’origen de la privatització de les presons, no obstant, va ser als EEUU als anys 80. Al·legant l’augment brutal de la població penitenciària (es va arribar a la taxa de 6 presos per cada 1.000 habitants) es va decidir encomanar la gestió d’alguns centres penitenciaris a empreses privades, amb l’argument de que serien més eficients.
Ara bé, són realment més eficients les presons privades? Estudis recents demostren que la gestió privada de les presons no suposa un estalvi públic. Dades publicades a EEUU per l’entitat ITPI demostren que, per exemple, a Arizona, les presons privades acaben costant 33 cèntims més al dia al contribuent que les públiques. No obstant, les empreses que gestionen aquestes presons privades intenten, com tota iniciativa privada, reduir els seus costos. Això, en l’àmbit de les presons es tradueix en augmentar el nombre de presos per cel·la per amortitzar-ne el cost, o en la reducció de serveis per als interns com l’atenció mèdica o programes educatius. S’ha demostrat també que les presons gestionades per empreses privades tendeixen a imposar més sancions d’aïllament, concedir menys permisos de sortida i menys llibertats condicionals: tot s’hi val per augmentar l’ocupació de les cel·les, i per tant el seus beneficis.
A més, a l’empresa privada que gestiona una presó, li interessa tenir el màxim de presos possible per augmentar els seus guanys. Això, a EEUU s’ha traduït en una quota mínima de presos acordada amb el Govern estatal: l’Estat es veu obligat a garantir un nombre mínim de presoners, independentment de que es cometin més o menys delictes. Per tal d’aconseguir els seus objectius, les empreses que gestionen les presons privades formen lobbies de pressió per persuadir al Govern perquè endureixi les lleis amb l’objectiu de que augmenti la població reclusa, i amb ella els beneficis d’aquestes empreses.
El punt més controvertit de la privatització de les presons, no obstant, són les vulneracions de principis bàsics de qualsevol sistema penitenciari modern. No és l’execució de la pena una fase més del ius puniendi de l’Estat? Pot un particular exercir aquesta potestat? I el que és més important: les presons han estat sempre un lloc on les vulneracions de drets humans s’han donat amb freqüència, i aquestes vulneracions augmenten significativament quan el centre passa a mans privades, ja que estan sotmeses menys control de les autoritats estatals i, a més, tenen incentius per amagar els abusos: fer-los públics els podria fer perdre beneficis.
No obstant tot això, l’Estat espanyol ha començat a introduir la privatització de centres penitenciaris en els últims anys, concretament de centres de menors. L’article 45.3 de la Llei Orgànica de responsabilitat penal del menor (LORPM) va introduir aquesta possibilitat a l’establir que: “Las Comunidades Autónomas y las Ciudades de Ceuta y Melilla podrán establecer los convenios o acuerdos de colaboración necesarios con otras entidades, bien sean públicas, de la Administración del Estado, Local o de otras Comunidades Autónomas, o privadas sin ánimo de lucro, para la ejecución de las medidas de su competencia, bajo su directa supervisión, sin que ello suponga en ningún caso la cesión de la titularidad y responsabilidad derivada de dicha ejecución”. Aquest precepte no permet cedir la titularitat de les presons de menors a una empresa privada (com si passa a EEUU), però sí la cessió de la gestió dels centres a empreses privades. I tot i que la llei exigeix que aquestes empreses siguin “sin ánimo de lucro”, en molts casos no queda clar si les entitats privades que ja gestionen la majoria de centres de menors a Espanya compleixen amb aquest requisit. El que acaba passant en molts casos és que la gestió s’encomana a una entitat sense ànim de lucre, però aquesta contracta amb empreses que sí en tenen per realitzar les tasques de gestió. Resultat: la gestió de la presó es regeix per interessos econòmics, amb les conseqüències que això comporta.
Espanya ha obert les portes al fenomen de la privatització de presons, encara que, de moment, només afecta als centres de menors. Els casos d’abusos i vulneracions de drets humans en aquests centres privats no han estat pocs en els últims anys. I és que, si aquest procés de privatització avança, es corre el perill de que la situació esdevingui tan greu com la d’EEUU: empreses privades que decideixen quanta gent s’ha d’empresonar en funció de les cel·les que han d’amortitzar i, el que és més significatiu: que prioritzen el benefici econòmic per damunt dels drets humans. El terme presó privada ens pot semblar, d’entrada, un oxímoron: no són els centres penitenciaris una part del sistema punitiu de l’Estat? No han d’estar, per tant, gestionats per l’Administració? Doncs bé, aquesta qüestió que pot semblar tan òbvia comença a posar-se en dubte en molts països occidentals, entre els quals trobem l’Estat espanyol.
