Aquest migdia, després de mesos d’intenses negociacions, David Cameron i Alex Salmond –màxims representants polítics del Regne Unit i Escòcia respectivament- han signat a Edimburg un acord amb els detalls del Referèndum d’autodeterminació que permetrà decidir als escocesos si volen esdevenir un Estat independent o pel contrari, volen seguir formant part del Regne Unit.
Aquest acord s’ha tancat gràcies a concessions d’ambdues parts. Bàsicament, no hi haurà més d’una pregunta –tal i com pretenia el Primer Ministre d’Escòcia- sinó que el poble només podrà optar per la independència o la unitat i, d’altra banda, el referèndum se celebrarà la tardor del 2014 i no pas abans, com desitjava el Primer Ministre del Regne Unit. A falta de la formulació exacta de la pregunta que es farà als ciutadans, el que ja sabem és que es canviarà la legalitat vigent per tal que puguin votar els joves de 16 i 17 anys.
Des de Londres, les reaccions no s’han fet esperar. Malgrat que l’opinió dels anglesos és majoritàriament contraria a la secessió escocesa, els mitjans de comunicació i els principals diaris de la capital del Regne Unit ja han qualificat la cita d’històrica. Més enllà dels interrogants i els recels que això els pugui suscitar, expliquen amb tota naturalitat que el poble d’Escòcia tindrà per primera vegada a la seves mans la possibilitat d’acabar amb una relació jurídica amb el Regne Unit de 305 anys d’història.
Avui ha estat un dia feliç pel líder del Partit Nacionalista Escocès (SNP), Alex Salmond, ja que ha materialitzat la seva principal promesa electoral que el va fer guanyar les darreres eleccions parlamentàries escoceses (2011) per majoria absoluta. Moments després de la signatura, visiblement orgullós, el Primer Ministre d’Escòcia ha afirmat que haver arribat a un acord amb el Regne Unit respecte al procés era vital, perquè significava implícitament l’acceptació bilateral de les conseqüències que es derivin del referèndum. Siguin quines siguin, és clar.
Edinburgh Agreement on referendum signed
A l’altra banda de la balança, hi trobem les principals forces polítiques del Regne Unit. Tot i que pugui semblar xocant, els tres partits majoritaris de Westminster (conservadors, laboristes i liberal-demòcrates) són rotundament contraris a la independència d’Escòcia.
Així doncs, què ha conduit a aquesta nova situació? Per què el Regne Unit no ha intentat, a través del seu Primer Ministre conservador, escudar-se amb la legalitat vigent per impedir que aquest referèndum veiés la llum? Per què ha accedit, en comptes d’això, a reformar l’Scotland Act 2008 i la Llei de Partits Polítics, Eleccions i Referèndums de l’any 2000 (PPERA) per transferir temporalment les competències a Escòcia i fer d’aquesta manera que el plebiscit escocès de 2014 sigui legal?
La resposta és senzilla: democràcia. Tot i la seva marcada ideologia unionista, David Cameron no ha pogut obviar la voluntat d’un poble expressada a les urnes. És per això que no ha volgut fer servir el text de cap llei de cuirassa contra el dret a decidir dels escocesos. Avui ha declarat que la seva intenció és demostrar el seu respecte cap als escocesos, garantint que el referèndum sigui decisiu, legal i just. El Primer Ministre sap que no són els textos jurídics els que constitueixen les societats, sinó que és l’evolució dels pobles la que es plasma en les lleis i les institucions. Al Regne Unit la història parla i els polítics escolten.
Ara les regles del joc ja estan marcades. Comença una cursa de dos anys presidida pels arguments plausibles i no pas pel discurs de la por. Cameron i molts britànics destinaran bona part dels seus esforços en intentar convèncer els escocesos perquè es quedin al Regne Unit. La seva estratègia no consistirà en espantar-los amb les conseqüències fatals de la ruptura –això en tot cas, ho hauran d’analitzar els economistes escocesos-, sinó en oferir-los incentius per continuar units dins d’un projecte plurinacional de debò (recordem que els escocesos, per exemple, ja gaudeixen actualment d’un sistema legal propi i diferenciat del que s’utilitza a Anglaterra i Gal·les).
I és que els britànics, tot i les seves més que qüestionables excentricitats, tenen indubtablement el valor de la democràcia impregnat en el seu ADN. La immensa maduresa de la cultura democràtica del Regne Unit no és un conte de fades. No serviria de res que fanfarronegessin orgullosos de tenir un Parlament mil·lenari o que recordessin que, durant els bombardejos de la Batalla d’Anglaterra, les campanes del rellotge més emblemàtic de Londres van sonar a través de la ràdios europees per recordar que la democràcia encara estava viva, si avui no haguessin fet un homenatge al mandat democràtic del poble escocès.
Avui el Regne Unit ens ha donat una lliçó.
1 comment