Un dels problemes que històricament ha patit l’economia espanyola és el frau fiscal. Malgrat la concepció d’alguns ciutadans que presumeixen d’haver estafat a la Hisenda Pública, aquesta és un conducta antijurídica i, per tant, ha de ser reprimida i castigada. El frau fiscal es pot manifestar de moltes maneres diferents. En primer lloc, inclou el simple incompliment tributari, sense intencionalitat. En algunes ocasions, aquest error el provoca la complexitat de la normativa tributaria. Per tant, l’incomplidor sol regularitzar la seva situació sense més conseqüències. A continuació, podem parlar de la infracció tributaria. Aquesta és una conducta tipificada en una norma tributaria (vinculada a una sanció) i que s’associa a la idea de negligència. El subjecte que la realitza es coneix com a infractor. També trobem el frau fiscal en sentit estricte, que consisteix en una conducta abusiva exercida mitjançant dolo o culpa greu. En aquest cas, ens trobem davant d’un defraudador. Finalment, la infracció més greu és la que genera el delicte fiscal, tipificat en els articles 305 i següents del Codi Penal. En aquest cas, la defraudació ha de superar els 120.000€ i la conducta es castiga amb una pena de presó i el pagament d’una multa en funció de la quantitat defraudada.
En tot cas, tingui la forma que tingui (exceptuant els simples incompliments), aquestes conductes afecten als ingressos de l’Estat i perjudiquen a tots els contribuents que compleixen les seves obligacions i paguen els seus impostos. En conseqüència, aquestes actuacions trenquen el principi d’equitat que regeix al sistema tributari i poden arribar a condicionar la qualitat dels serveix públics i de les prestacions socials. En els supòsits d’empresaris infractors, l’incompliment pot provocar problemes de competència deslleial dins d’un determinat sector.
La proliferació d’aquestes conductes va portar al Govern Espanyol a adoptar mesures. El primer pas, va ser l’elaboració d’un Pla de Prevenció del Frau Fiscal. Aquest document va ser encarregat a l’Agència Estatal Tributaria amb la finalitat de portar a terme una revisió dels objectius perseguits en la gestió dels sistema tributari estatal. El text va ser analitzat a fons pel Consell de Ministres celebrat el dia 4 de febrer de 2005.
Aquest Pla va prendre com a premissa bàsica el fet que la majoria dels obligats tributaris compleixen les seves obligacions fiscals, per tant, tenia com a objectiu aconseguir el compliment voluntari dels que no ho fan. Per fer-ho, s’estructurava en dues parts ben diferenciades. En primer lloc, es plantejava la correcció de diversos problemes estructurals i establia uns principis bàsics d’actuació. Per altra banda, definia mesures més específiques en funció de cada tipologia de frau, ja que un tractament generalitzat no hagués estat prou eficaç. En definitiva, el Pla va intentar buscar i analitzar les debilitats del sistema tributari espanyol per tal de poder minimitzar-les o, fins i tot, eliminar-les.
Cal destacar que aquest pla va servir de base per l’aprovació de la Llei 36/2006, de 29 de novembre, relativa a la prevenció del frau fiscal. De fet, es pot considerar que la llei porta a terme un desenvolupament normatiu del citat Pla de Prevenció, per tal de maximitzar-ne els seus efectes. Ens trobem davant d’una regulació molt extensa que s’ocupa de la prevenció (evitar i dissuadir als contribuents de portar a terme conductes antijurídiques), però també del tractament que han de rebre els incompliments tributaris (estableix un sistema de detecció, de regularització i de sanció dels mateixos).
La Llei de Prevenció del Frau Fiscal es va promulgar a partir del problemes pràctics i de l’experiència de l’administració tributaria. Per tant, aquest text estableix un conjunt de mesures organitzatives i de coordinació per fer més eficient aquesta lluita contra el frau. Per exemple, estableix mesures per potencia l’actuació i les facultats dels òrgans de control i procedeix a la supressió dels obstacles procedimentals que podrien perjudicar la seva eficàcia.
Un dels objectius primordials del text és el de garantir l’ingrés efectiu dels deutes tributaris. Dit d’una altra manera, es pretén evitar que un cop detectat i regularitzat el frau, l’infractor no realitzi el cobrament pertinent. En aquest sentit, cal destacar que aquest text normatiu no forma una unitat en sí mateix, sinó que es basa la seva eficàcia en la modificació d’altres normes per adaptar-les a les finalitats perseguides. En conseqüència, l’àmbit d’aplicació d’aquesta llei és molt extens.
Per exemple, fa especial incidència en el problema derivat de les trames organitzades de defraudació en l’àmbit de l’Impost sobre el Valor Afegit. En aquests supòsits, de manera sintètica, ens trobem davant de compravendes successives de mercaderies sense portar a terme les obligacions fiscals corresponents a cada una d’elles. El legislador opta per l’establiment d’una responsabilitat subsidiària de l’adquirent, respecte de les mercaderies en les que, en una fase anterior, s’hagi produït un impagament. La introducció d’aquesta mesura preventiva i desincentivadora no va ser una novetat absoluta, ja que el legislador espanyol es limita a copiar-la dels ordenaments interns d’alguns Estats Membres de la Unió Europea.
Per altra banda, la llei dóna especial rellevància a l’Impost Especial sobre Determinats Mitjans de Transport. En aquest cas, s’estableix la obligatorietat d’obtenir un visat dels vehicles utilitzats, abans de la seva matriculació, per tal de comprovar-ne el valor real. L’objectiu d’aquesta mesura és d’impedir la matriculació de vehicles, sobretot d’alta gamma, a preus anormalment baixos.
Pel que fa al procediment, aquesta norma suprimeix el tràmit d’audiència prèvia en la via administrativa dels delictes, abans de remetre l’expedient a la via judicial. El legislador considera que aquest tràmit suposava un tracte de privilegi dels delinqüents fiscals respecte a la resta, ja que tenien la possibilitat de defensar-se abans del desenvolupament del procediment judicial.
Aquesta llei també s’ocupa del frau en el sector immobiliari. En aquest cas, determina l’obligació de fer constar determinades dades en les escriptures notarials relatives als actes i contractes sobre béns immobles (com per exemple, els mitjans de pagament utilitzats).
Un altre tema que tradicionalment ha preocupat al legislador fiscal és la utilització de paradisos fiscals o altres territoris amb nul·la tributació amb la finalitat d’evitar o reduir la tributació en territori espanyol. La consideració d’un territori com a paradís fiscal és subjectiva de casa país, ja que s’estableix reglamentàriament. En el cas d’Espanya, la llista de territoris considerats com a paradisos fiscals es troba regulada en el Reial Decret 1080/1991, de 5 de juliol. Aquesta és una llista que tendeix a desaparèixer, ja que molts d’aquests territoris estan signant convenis d’intercanvi d’informació bancària i tributària. De totes maneres, per tal d’evitar possibles fraus, el legislador espanyol va optar per presumir iuris tantum que una empresa domiciliada en un d’aquests territoris té la seva residència fiscal a Espanya. És a dir, es considera que una entitat establerta en un d’aquests territoris i que és subjecte passiu de l’Impost de Societats, té el seu domicili fiscal a Espanya (que és on efectivament tributa). Aquesta mesura pretén evitar la manca de tributació i, per tant, el frau fiscal. No obstant, si la citada empresa pot demostrar que realment opera en el paradís fiscal on està domiciliada, serà en aquest territori on tributarà.
Bé, aquestes son algunes de les moltes mesures que va introduir aquesta Llei 36/2006 i que van suposar un canvi molt important en la lluita contra el frau fiscal. No obstant, aquest és un problema que segueix vigent i darrerament s’han pres noves mesures (com les introduïdes per la Llei 7/2012, de 29 d’octubre) per intentar controlar-lo.
1 comment