Nadons robats. Prescripció?

Per Jaume Genescà.
Girona.
 

Els fets dels nens robats daten dels anys 50-80 i es refereixen a la privació dels pares biològics dels seus recent nascuts (en el conjunt de l’estat), als que se’ls deia que el seu fill havia mort durant el part, per després donar-los a una altra família que (normalment) estava present durant el part, i es convencia als pares biològics de no veure el cadàver.

El problema que es presenta en aquests casos és que, donat que són fets que van tenir lloc fa molts anys, hi ha la possibilitat de que els delictes hagin prescrit. La prescripció provoca l’extinció de la responsabilitat penal, i s’examina d’ofici (al contrari de l’àmbit civil, on s’ha d’al·legar per la part interessada). Respon al principi fonamental de seguretat jurídica, ja que no es pot admetre la imputació penal per uns fets que van tenir lloc en un període de temps determinat, i durant molts anys no s’ha exercit cap dret al respecte. Es comença a comptar el termini a partir del moment en què es va realitzar l’última infracció, es va eliminar la situació il·lícita o des de que va cessar la conducta.

Al setembre d’aquest any i fa pocs dies (el dia 20 de novembre) s’han dictat dues interlocutòries a les Audiències Provincials de Madrid i Huelva, respectivament, que contenen unes resolucions contradictòries sobre aquesta qüestió. El quid ve determinat per si es considera o no que hi ha hagut detenció il·legal dels menors implicats. Si es considera que sí, la responsabilitat penal no haurà prescrit i per tant es podrà entrar a jutjar els fets, perquè estaríem davant d’un delicte d’execució permanent (encara s’estaria detenint il·legalment aquelles persones), i per tant no hauria començat a comptar el termini de prescripció. En cas contrari, la responsabilitat penal s’haurà extingit.

Respecte la resta de delictes imputats en aquests casos – falsedat documental (art. 390 CP), suposició de part (art. 220 CP) i alteració de la paternitat (art. 221 CP) – són declarats com a instrumentals de la detenció (ja que és el delicte més greu), i per tant, com que estan connectats a aquest, en depenen totalment.

Així doncs, hi ha hagut detenció il·legal?

El delicte de detenció il·legal es troba recollit a l’art. 163 CP, i consisteix en tancar o detenir una persona, privant-la de la seva llibertat (de l’art. 17.1 de la Constitució). La interpretació que ha fet el Tribunal Suprem (TS) sobre el terme “detenció” és que comprèn el fet d’impedir a una persona de moure’s en un espai obert (a diferència del terme “tancar”, en el que s’obliga a romandre en un lloc determinat). És rellevant la STS 492/2007, on es diu que, els menors, encara que no puguin exercir per ells mateixos el dret a la llibertat, no deixen de ser titulars d’aquest, i afegeix que, el fet de privar l’accés a la seva família biològica (legítims guardadors), constitueix vulnerar aquest mateix dret a la llibertat mitjançant la detenció.

Aquesta és la interpretació que fa l’AP de Madrid (clic aquí per veure l’auto complert), i per tant admet que es continuï amb la instrucció del cas. Per altra banda, l’AP de Huelva estima que no hi ha detenció il·legal perquè no hi ha tancament, i té en compte que actualment aquestes persones ja tindrien més de 40 anys, per la qual cosa és segur que no es pot ni arribar a presumir aquest tancament. Així doncs, només existirien els delictes de falsedat documental, alteració de la paternitat, i suposició de part, els quals ja estan  prescrits. Com es pot observar, no es fa menció del terme “detenció”, explicat anteriorment, i per tant, existiria el risc de que s’estigués contradient la doctrina jurisprudencial del TS.

Per últim, cal dir que existeix un delicte de sostracció de menors (art. 225bis CP), però no és aplicable en aquest cas, ja que només contempla com a autors als progenitors, ascendents, i parents fins al segon grau. És per això que el debat es centra en el tipus de detenció il·legal (art. 163 CP).

1 comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.