Gérard Depardieu, t’agradaria venir a Espanya?

Per Anna Jiménez.
Barcelona.
 
 

L’actor gal Gérard Depardieu ha estat noticia últimament pel seu desacord amb la nova política impositiva proposada pel president François Hollande, que subjecta a les grans fortunes – que són aquelles que guanyin més d’un milió d’euros- a un tipus impositiu del 75%. La mesura, tot i estar inclosa en els Pressupostos Generals de 2013, avui encara resta paralitzada pel Consell Constitucional francès, que ha de pronunciar-se sobre si la mateixa contravé el principi d’igualtat de càrregues públiques, recollit com a principi constitucional a França.

Doncs bé, tal és el descontent de l’actor en relació al nou impost que ha renunciat a la seva nacionalitat francesa per passar ara a ser rus, país on hauria de tributar al 13%.

Arribats a aquest punt, abans de prosseguir, hem de fer un parèntesi perquè no ens podem evitar preguntar com és que Depardieu ha aconseguit tan ràpidament la nacionalitat russa. La resposta és senzilla. L’article 89 de la Constitució russa, permet al president del país – Vladímir Putin- signar un decret de concessió de passaport per mitjà del qual hom adquireix la nacionalitat del país més extens del món.

En qualsevol cas, la conseqüència pràctica de tot això és que l’actor que ha interpretat, entre d’altres, a personatges com Obèlix o Rasputin, aconsegueix disminuir la taxa impositiva que li tocaria pagar anualment un 62%. Déu n’hi do.

Davant d’aquesta tessitura, no podem evitar preguntar-nos quant hauria de pagar si Depardieu aconseguís la nacionalitat espanyola. En primer lloc, a mode de preàmbul, hem de partir de la base que la nostre nacionalitat també es pot obtenir per carta de naturalesa. El Ministeri de Justícia diu al respecte que “esta forma de adquisición de la nacionalidad, tiene carácter graciable y no se sujeta a las normas generales de procedimiento administrativo. Será otorgada o no discrecionalmente por el Gobierno mediante Real Decreto, tras valorar la concurrencia de circunstancias excepcionales”. D’entre totes les opcions previstes al nostre ordenament per a aconseguir la nostra nacionalitat, aquesta seria la única que interessaria a Depardieu per la seva immediatesa. Però li caldria l’aprovament del Govern. Us imagineu a Rajoy fent un acte de benvinguda similar al que va fer Putin? Potser hauríem de deixar córrer massa la imaginació, no trobeu?

Gérard Depardieu i Vladimir Putin.

De totes maneres, encara que segons el text de la llei l’actor francés-ara rus pogués aconseguir “amb relativa facilitat” la nacionalitat espanyola – al marge que el Govern espanyol cedís o no la seva petició-, li interessaria passar a tributar segons el nostre sistema? No gaire. Hauria de satisfer d’una banda l’IRPF, i de l’altra, l’impost sobre el patrimoni, excepte si es domiciliés a Madrid, comunitat autònoma que on no existeix aquest últim impost.

Per tant, Espanya no seria atractiva per Depardieu des del punt de vista tributari. De fet, si ho fós, els seus assessors fiscals ja haguessin mogut fitxa.

Malgrat això, en relació al tema, sí hi ha una llei en l’àmbit tributari que afavoreix per a què estrangers vinguin a Espanya. És la Llei 35/2006, de 28 de novembre, per la qual es modifiquen les lleis dels Impostos de Societats i IRPF de les rentes dels ciutadans no residents; llei que col·loquialment es coneix com a “Llei Beckham”, donat que el futbolista anglès va ser el primer en beneficiar-se de la mateixa quan va ser fitxat pel club de futbol Reial Madrid. El que permet és una reducció fiscal de l’IRPF per a tots aquells treballadors estrangers que canviessin la seva residència fiscal a Espanya donat que evitarien pagar un 45% o 43% – en funció de si les rentes són superior a 175.000 euros o 120.000 respectivament- que paguen els contribuents residents als nostre país, per passar a satisfer només un tipus del 24%. Ara bé, a la llei es contemplen certs requisits que fan que sigui totalment inaplicable per a Gérard Depardieu: cal que el desplaçament cap al nostre país sigui conseqüència d’un contracte de treball. A més a més, un 24% de tipus durant sis anys (la llei només s’aplica per aquest termini) no pot competir amb el 13% rus.

Per veure aquest assumpte des d’una altra perspectiva, feu un cop d’ull a l’article d’Oriol Caudevilla: “La confiscatorietat i l’èxode“.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.