L’objectiu d’aquest article és exposar les idees principals que he pogut extreure de la conferència tot incorporant alguna reflexió.
Els ponents que han intervingut són el professor Andreu Bassols, director del Institut Europeu per la Mediterrània (IEMed), l’Eduard Soler, investigador del CIDOB i la Fatima Sounssi membre del Centre Euro-Àrab de Catalunya.
Què hem d’entendre per l’expressió primaveres àrabs?
Primerament, l’Andreu Bassols, ha destacat que es tracta d’una terminologia polèmica, ja que fa referència a la primavera de Praga que no va acabar gairebé i per això al món àrab no agrada aquesta terminologia. De totes maneres, segons l’Eduard Soler, aquest concepte l’hauríem d’utilitzar només per anomenar l’espai temporal entre el 17 de desembre, quan començà el fenomen, fins la tercera o quart setmana de març de 2011. Tot el que ha succeït i succeirà a partir d’aquest moment no són més que les seqüeles o conseqüències de les primaveres àrabs. En aquest espai temporal podríem definir-les com un fenomen inesperat de ruptura política, causat, entre altres motius, per la crisi generacional de la població jove exclosa de la vida política, la crisi econòmica i els preus dels aliments.
D’altra banda, es va especular si aquests aixecaments populars havien sigut causats per una conspiració de la CIA, però l’Eduard Soler, va indicar que creu que va ser totalment espontani i que la CIA no estava darrere de les milícies i comitès de barri. Per tant, no va ser una revolució fabricada però cal destacar que alguns activistes revolucionaris ja havien contactat entre ells mitjançant les xarxes socials.
Existeix gran dificultat alhora d’interpretar aquests aixecaments, però L’Andreu Bassols, ha destacat dos fenòmens que es presenten en les primaveres àrabs:
En primer lloc, la fragmentació de la regió del nord-Àfrica. Cada país ha agafat una direcció diferent seguint diversos camins. Al Marroc, la pressió civil només ha provocat petites reformes però totes elles controlades per la casa reial. En canvi, en altres països, com Tunísia i Egipte els aixecaments populars van aconseguir fer marxar als seus respectius caps d’Estats. També, pot ser que aquests aixecaments populars no aconsegueixin cap canvi com per exemple a Algèria.
Per últim, podríem destacar les dues revolucions que han desembocat en guerres civils però amb finals diferents. D’una banda, a Líbia on un dels bàndols de la guerra civil va rebre suport internacional i van vèncer. D’una altra banda, Síria que es troba en una situació ingestionable de guerra civil absoluta, on no hi ha hagut cap intervenció internacional directa i explícita; encara que si qui hi ha països com Rússia o Iran que han donat suport financer.
Un altre fenomen que es deriva de les primaveres àrabs és la polarització interna del panorama polític. S’han radicalitzat les posicions i s’han creat dos grans blocs, un laic o civil i un altre religiós. Aquests pols estan totalment oposats ja que el bloc religiós no respon a els partits islamistes tradicionals, sinó que aquests s’han radicalitzat fins a posicionar-se amb els salafistes. Els salafistes defensors de l’islamisme més radical ja existien amb anterioritat a les primaveres àrabs però no tenien importància en el àmbit polític. Els salafistes consideraven, des del punt de vista més “purista” de l’islamisme que no havien de participar en política, només ho farien en el cas que la religió islàmica estigués en perill. Tot i això en les primaveres àrabs podem afirmar que els salafistes s’han sapigut posicionar i han guanyat importància tant en l’àmbit polític com en l’àmbit militar.
El paper de la dona en les revolucions àrabs.
La ponent Fatima Sounssi ha destacat que històricament les dones sempre han participat a les revolucions, per exemple en l’expulsió dels colons. Tot i això, quan un aixecament arriba a la fi les dones tornen a l’àmbit domèstic, i la seva participació en l’àmbit públic desapareix; ja que la dona només interessa quan la nació la necessita per un període concret, però en la reorganització posterior de la societat torna la desigualtat entre l’home i la dona.
Ens explica que això es produeix perquè les dones en el món àrab pateixen el pes de la tradició. És suficient comprovar com crien a les filles: a casa les tracten com reines, a fora com esclaves i passen de la potestat del pare a la del marit sense que podin escollir amb qui casar-se. A més a més, aquestes normes han de ser respectades, ja que per exemple s’entén una deshonra el fet que una dona participi en política.
En el cas actual de les primaveres àrabs les dones han pres una posició molt important, han anat contra tots els convenis socials, han lluitat per la defensa dels seus drets i els de tots, en busca de la llibertat. A més a més, cal destacar que han participat dones de totes les edats amb vel i sense vel, s’han enfrontat als policies i molts cops han sigut objecte de violacions i assetjament sexual.
Després dels aixecaments populars, en el procés en el que es troben aquests països en els que s’ha de reorganitzar la societat sembla que es repeteix la regla general històrica que he mencionat amb anterioritat, sobretot per l’adquisició de poder i d’importància en la política dels partits salafistes que van en contra dels drets humans entesos des del punt de vista europeu i en contra de la igualtat de l’home i la dona. Per exemple: a Tunísia, la nova Constitució deixa en una posició de desigualtat a la dona i a Egipte s’ha reduït la quota parlamentaria femenina a només 8 parlamentaries que representen només el 1,5 % del hemicicle.
A tot això cal sumar l’existència d’un altre fre a la igualtat entre l’home i la dona que consisteix en el propi conflicte que entre les dones laiques i les religioses, que dificulta un model unitari d’identitat femení.
I ara què?
Ara mateix, es un moment de frustració i de ràbia, també influenciat per la crisi econòmica que afecta a tot el Món, i sobretot en les relacions de països com Espanya i Itàlia amb el Nord d’Àfrica que portaven beneficis totes les parts.
És fàcil que Estats que semblen que es consoliden no ho aconsegueixin; també que es produeixin nous moviments a nous Estats com per exemple a Aràbia Saudita, on la població jove es veu exclosa del món laboral i sobretot els estrangers; ja que només els nacionals poden accedir a treballs ben remunerats.
Acabaré l’article amb dues reflexions que, segons el meu parer, són rellevants:
En primer lloc, caldrà temps per poder entendre la importància i les conseqüències d’aquests aixecaments populars i la repercussió que han tingut en el món àrab i en la resta de països.
En segon lloc, el canvi en el món àrab no ha de ser imposat. Està naixent a l’interior d’aquests països i han de ser els seus ciutadans els que decideixin cap on volen anar i quin camí agafar. Les imposicions exteriors només empitjoren la situació.
1 comment