Tunisia, un futur incert

Per Oriol Caudevilla.
Barcelona.
 
 

El gran escriptor marroquí en llengua francesa Tahar Ben Jelloun va novel·lar a Par le feu la immolació del jove Mohamed Bouazizi el 17 de desembre de 2010. És ben recordat com aquest noi, un dels tants diplomés chômeurs  (diplomats a l’atur) del Magreb (i, per desgràcia, cada cop més comuns a casa nostra), enginyer informàtic, va morir després de calar-se foc davant de l’ajuntament de la ciutat de Sidi Buzid, com a protesta pel fet que la policia li va impedir ubicar el seu carro de venda ambulant als carrers i, no només li van impedir, sinó que la policia el va vexar, tot colpejant-lo, escopint-lo i insultant-lo.

Aquest fet, aquesta protesta contra la injustícia, va ser la guspira que va encendre l’anomenada primavera àrab, que ha acabat amb nombrosos governs i, també s’ha de dir, amb milers i milers de vides humanes. No és el meu objectiu centrar-me aquí en les diverses conseqüències de la primavera àrab , ja que aquest tema ja va ser tractat a l’article “L’endemà de les primaveres àrabs” publicat a El Jurista el darrer dia 6 de febrer.

El meu objectiu és centrar-me només en el cas tunisià, atès que Tunísia és l’Estat en què, al cap i a la fi, va néixer la primavera àrab.

És ben sabut que Tunísia era (i dic era, ja que el futur és ben incert) l’estat més progressista del Magreb, comparable només dins del mal anomenat “món islàmic” a Turquia (Estat laic des de 1923 gràcies a Mustaphà Kemal Atatürk). Per quines raons? Bàsicament, degut a Habib Bourguiba, primer President de Tunísia des de la independència, que ostentà el càrrec entre els anys 1957 i 1987. Bourguiba és un dels prototips més clars de caps d’Estat als quals se’ls donà suport des d’Occident, igual que Hosni Mubarak, el prototip de governant  que van impulsar interessants reformes als seus respectius Estats. En el cas de Tunísia, Bourguiba va reformar profundament el sector agrari al seu país, va fomentar el turisme i, el que és més important, va dotar la dona tunisiana de l’estatut jurídic més progressista dins de tot el món àrab, posant les bases per  a la construcció d’un Estat laic, obert als principis i valors del món modern, i en cert aspecte podríem dir que va intentar democratitzar-lo.

Després de Bourguiba, el país seria governat per Ben Ali, que no va fer-se enrere i va mantenir les reformes fetes per Bourguiba, però eliminant tot vestigi democràtic. Ben Ali va dur a terme una implacable persecució contra els anomenats “islamistes” i també contra totes aquelles persones que no pensaven com ell.

Com deixà Ben Ali el seu càrrec ho sabem tots: després d’unes setmanes de revolta popular contra el règim, la corrupció i el nepotisme, iniciada després de la immolació abans explicada de Mohamed Bouazizi,  Ben Ali abandonà el càrrec el 14 de Gener de 2011 fugint a l’Aràbia Saudita.

La fugida de Ben Ali deixà un buit de poder, fet que portà a la convocatòria d’eleccions l’octubre de 2011, eleccions que foren guanyades pel  partit islamista moderat Ennahda. Obtingué el 41,47% dels cots i 90 dels 217 diputats del Parlament.

Si acabéssim aquí l’article, podria semblar que tot ha anat bé. No obstant això, aquestes eleccions no han calmat del tot el país; és més, s’han produït terribles fets que han fet replantejar aquella vella dicotomia entre islamistes i demòcrates.

I és que el darrer dia 6 de febrer el líder opositor Chokri Belaid, advocat de 49 anys, fou assassinat a trets. Belaid, dirigent del partit d’esquerres “Moviment dels Patriotes Demòcrates”, era un gran crític de l’ islamisme i del perill que aquets moviment suposa per a les llibertats individuals. La mort de Belaid no és res més que una manifestació externa de l’espiral de tensió política que es troba present al país entre l’oposició laica i e bloc islamista.

La principal conseqüència d’aquest assassinat és que el primer ministre, l’ islamista Jebali (membre d’Ennahda), decidí dissoldre el govern i formar un govern tecnocràtic. Aquesta decisió ha sorprès a tot el país, sobretot als membres del seu propi partit, que no entenen per què el partit Ennahda ha de cedir part del seu poder a un govern tecnòcrata (amb forta presència laica, clar).

Jebali s’ha hagut d ‘enfrontar al seu propi partit, com ens mostra un dels comentaris que penjà al seu Facebook “He elegit la meva pàtria”, fent una clara al·lusió al fet que entre l’Ennahda i el conjunt de Tunísia, ha triat el benestar del seu país per davant del seu propi partit. Ara bé, Jebali no ho tindrà pas fàcil, ja que Jebali no és el líder de l’Ennahda, sinó que ho és Rachid Ghanouchi, que no obstant això sí va manifestar que estaven oberts a crear un govern de “persones competents a nivell nacional”, deixant caure que cartes com interior, Justícia o Exteriors podrien anar a parar a mans de polítics laics.

Ena quest article, he intentat exposar quina és la situació actual a Tunísia tot fent esment als esdeveniments passats que han fet que la situació actual sigui la que és. Ara bé, quin és el futur per a Tunísia? Incert, sense cap mena de dubte. En casos tan complexos, més d’un tunisià, al  preguntar-li si creu que la situació política millorarà i arribarà a haver-hi un vertader equilibri entre laics i islamistes, ha afirmat, i no sense falta de raó “Insha’Allah”, és a dir “Si Déu vol”.

Enterrament de l'opositor Belaid.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *