Per Francesc Sánchez.
El règim urbanístic del sòl en el dret català dota de contingut legal i configura els drets i deures dels propietaris i està determinat per la classificació del sòl, la qualificació i la seva inclusió en sectors de planejament o polígons d’actuació urbanística.
Ve regulat en els articles 24 a 54 del TÍTOL SEGON del Decret Legislatiu 1/2010, de 3 d’agost, pel qual s’aprova el text refós de la Llei d’urbanisme (TRLUC) i els articles 27 a 62 del seu Reglament (Decret 305/2006, de 18 de juliol).
Classificació del sòl:
La classificació del sòl és la tècnica de categorització del sòl segons el seu destí bàsic, a cadascun del qual se li assigna un règim urbanístic específic.
El dret català classifica el sòl en tres tipus:
1.- Sòl urbà
El sòl urbà està compost per tots aquells terrenys que han estat sotmesos al procés d’integració al teixit urbà i disposen dels serveis urbanístics bàsics (xarxa viaria, abastament d’aigua, sanejament i subministrament d’energia elèctrica).
També tenen la consideració de sòl urbà els terrenys que estan compresos en àrees consolidades per l’edificació al menys en dues terceres parts de la seva superfície edificable.
I finalment seran urbans aquells terrenys que mitjançant el procés d’execució urbanística arriben a assolir la condició de sòl urbà.
El sòl urbà pot ser consolidat, si els terrenys ja tenen la condició de solar, o bé els i manca només assenyalar alineacions i rasants i no consolidat quan no reuneix les condicions del sòl consolidat.
2.- Sòl no urbanitzable
Bàsicament podríem dir que els sòls no urbanitzables, són aquells que el planejament exclou del procés d’urbanització, ja sigui per la necessitat de la seva protecció o per no considera-los idonis per a la seva transformació en urbans.
3.- Sòl urbanitzable
Es consideren sòl urbanitzable aquells terrenys que el planejament urbanístic municipal consideri idonis i necessaris per garantir el creixement de la població i l’activitat econòmica.
El sòl urbanitzable es pot distingir entre sòl urbanitzable delimitat i sòl urbanitzable no delimitat.
En el primer supòsit, el planejament general ja determina tots els paràmetres necessaris pel seu desenvolupament mitjançant un pla parcial.
En el cas del sòl urbanitzable no delimitat, el planejament deixa per una fase posterior la concreció dels criteris de desenvolupament, i aquest es realitza mitjançant un pla parcial de delimitació.
Qualificació urbanística:
És l’assignació específica i concreta a cada tipus de sòl del seu règim jurídic i poden ser zones a la que s’atribueix un determinat aprofitament urbanístic apropiable pels seus propietaris i sistemes que són aquells terrenys que cedeixen al servei de la comunitat.
Sectors i polígons:
Perquè es pugui procedir a l’aplicació i concreció del règim urbanístic del sòl, tret de que vingui expressament establert en el planejament general, els terrenys s’han d’incloure en sectors de planejament urbanístic o polígons d’actuació urbanística.
En els sectors s’ha de desenvolupar tot el procés urbanístic complert, incloent el planejament, les gestió i l’execució de lla urbanització, mentre que en els polígons només és necessari la seva gestió i execució.
Francesc Sànchez.
Advocat en exercici des del 1978, especialitzat en dret urbanístic. Format a l’administració pública, ha impartit docència en matèria de Dret urbanístic, havent estat durant molts anys Director dels Cursos de Dret Urbanístic organitzats pel Col·legi d’Advocats de Sabadell.
1 comment