El tancament de l’espai aeri al desembre de 2010 no només va tenir com a protagonistes els controladors, doncs milers de viatgers es van quedar a terra, davant la impossibilitat de començar el seu pont i amb ell les seves vacances. Aquesta eventualitat va inundar les Administracions de peticions de responsabilitat pels danys i perjudicis soferts.
L’article 139 de la Llei 30/1992, de règim jurídic i procediment administratiu comú, estableix el dret dels particulars a ser indemnitzats per les administracions públiques quan pateixin una lesió en qualsevol dels seus béns i drets sempre que aquesta sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics.
A l’empara d’aquest article, multitud de reclamacions van ser interposades contra l’entitat Aeroports Espanyols i Navegació Aèria (AENA), entenent a aquesta directament responsable dels danys derivats de l’abandonament dels seus llocs de treball per part dels controladors aeris i el lògic tancament de l’espai aeri espanyol, com s’indica en alguna de les demandes davant l’Audiència Nacional per desestimació d’aquestes reclamacions.
Algunes sentències indiquen que tot i que el Reial Decret de militarització de l’espai aeri va minvar les facultats d’AENA, legalment aquesta seguia sent responsable de la prestació del servei del trànsit aeri, havent de fer ús dels seus mitjans personals de la forma més adequada per assegurar la prestació del servei de forma normal, entre els quals es troben els controladors (SAN 191/2012).
Així mateix, es nega l’existència de força major, ja que aquesta ha de ser aliena o exterior, i en cap cas es pot considerar que els empleats de l’Administració siguin un element aliè al servei que aquesta prestar, sent de fet un dels seus elements principals. En aquesta sentència, s’indemnitza amb 250 € al passatger d’un vol d’Eivissa a Madrid.
No obstant, la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional, superior jeràrquicament al jutjat que va dictar la sentència anterior, s’ha pronunciat en sentit contrari, assegurant que la prèvia existència d’un ambient de conflictivitat laboral per part del col·lectiu de controladors no implica que AENA pogués preveure una situació com la que es va produir, ja que “aquesta actuació no respon a cap de les mesures o canals a través dels quals els treballadors poden actuar en defensa dels seus drets laborals o de legítimes reivindicacions; per contra, aquesta mesura excedeix de manera palmària els límits de qualsevol forma de plantejament d’un conflicte laboral” (Roj: SAN 1479/2013, en aquest sentit, SAN 18 de setembre del 2013, SAN 250/2013 i SAN 10 juliol 2013).
Molt crítica és aquesta segona sentència amb els controladors, als quals acusa d’acudir a una argúcia, com va ser la presentació de parts mèdics de baixa, per revestir de legalitat una acció d’incompliment rebel del compliment de les seves obligacions laborals. En definitiva, eximeix de responsabilitat a AENA per tractar-se “d’una situació absolutament excepcional, greu, imprevisible i inevitable, generada de manera premeditada i voluntària pels controladors aeris , amb la clara finalitat de col·lapsar el trànsit aeri”.
Per tant, la conducta dels controladors, segons la sentència judicial, no pot incardinar-se en l’àmbit de prestació del servei públic, i la seva actuació es situa fora de l’àmbit de la relació funcionarial o de dependència laboral amb l’empresa, acabant així amb la possibilitat d’exigir responsabilitat.
La contradicció és clara entre sentències de la mateixa Audiència Nacional, dividint-se entre les que culpen a AENA de falta d’organització i eximeixen de tota culpa als controladors, doncs ja es podia preveure que el conflicte laboral acabaria esclatant amb fatals efectes sobre la navegació aèria (Jutjat Central Contenciós Administratiu nº7) i aquelles que presenten a AENA com a víctima sobrepassada per una actuació de mala fe dels controladors a l’absentar-se dels seus llocs de treball (Sala Contenciosa Administrativa, secció vuitena i Jutjat Central Contenciós Administratiu nº10 ) .
Sent la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional la responsable de conèixer de les apel·lacions promogudes contra sentències dictades pels Jutjats centrals Contenciosos Administratius (11.2 LJCA), sembla que la primera corrent jurisprudencial acabaria confrontant-se amb la majoritària, que en definitiva eximeix AENA de tota responsabilitat i deixa els controladors com a culpables de la crisi aèria de desembre del 2010. Aquesta versió pren més força al no ser aquestes sentències susceptibles de recurs de cassació davant el Tribunal Suprem.
Article relacionat: Tercer any de la crisi aèria: els controladors, innocents (I)
