Per Anna Jiménez
Barcelona
Al sistema processal espanyol comptem amb una Llei Orgànica per a la protecció d’aquells testimonis la declaració dels quals és essencial pel devenir del procediment, però que són reticents a fer-ho perquè temen les represàlies que se’n puguin derivar (Llei Orgànica 19/1994, de 23 de desembre, de Protecció a Testimonis i Pèrits en Causes Criminals). D’això se’n deriven conseqüències negatives per a la bona Administració de Justícia perquè no pot penar a imputats per falta de declaracions de testimonis clau.
I en vista de l’anterior, al 1994 es va promulgar al nostre país una llei que vetlla per salvaguardar els interessos de testimonis i pèrits, així com dels seus cònjuges o persones amb qui es trobin lligats per una anàloga relació d’afectivitat, ascendents, descendents o germans (article 1 LO 19/1994), quan s’apreciï que hi ha raonablement un perill greu per a la persona o els seus béns. Es tracta de protegir-los per a incentivar-los a formar part del procés penal a través de les seves declaracions.
La principal queixa que genera aquesta llei és la seva extrema brevetat –només té quatre articles-, que a la pràctica es tradueix en una desconfiança de testimonis clau, que dubten que la protecció que proclama la llei sigui efectiva, o inclús real.
Com se’ls protegeix? Es tracta de preservar la seva identitat, domicili, professió i lloc de treball (article 2 LO 19/1994). Fins i tot, en alguns casos excepcionals, als testimonis i pèrits adscrits a aquesta protecció se’ls podrà oferir documents d’identitat nous, així com mitjans econòmics suficients per a facilitar-los canvis de residència o de lloc de treball (article 3 LO 19/1994).
Són mesures que s’aplicaran pel jutge encarregat de la Instrucció quan consideri que hi ha racionalment un perill; i per la seva part, el jutge enjudiciador, un cop rebudes les actuacions, s’haurà de pronunciar sobre la necessitat de mantenir, modificar o suprimir totes o algunes de les mesures de protecció concedides el seu dia pel jutge instructor, i ho haurà de fer de forma motivada (article 4 LO 19/1994).
A més a més, al preàmbul de l’esmentada Llei Orgànica es reconeix que aquests “privilegis” no tindran caràcter absolut i il·limitat perquè la llei té com a objecte “fer possible el necessari equilibri entre el dret a una procés amb totes les garanties i la tutela de drets fonamentals inherents als testimonis i pèrits i als seus familiars”. Aquest és un dels aspectes que més preocupen als testimonis protegits perquè sovint es plantegen què passarà quan se’ls acabi la protecció. Tanmateix, però, és de menester que siguin mesures limitades temporalment i que corrin en paral·lel a l’existència de perill, perquè altrament, si fossin de per vida, s’incentivaria a que testimonis mentissin en ares de rebre una assignació econòmica de per vida, per exemple.
Tanmateix, les opinions dels professionals no s’han fet esperar i sembla que totes es mouen en la mateixa línia. Javier Gómez Bermúdez, expresident de la Sala Penal de l’Audiència Nacional i titular del Jutjat d’Instrucció núm. 3 de Madrid s’ha pronunciat en relació a dita llei hi ha exposat que el problema és que la legislació és incompleta, dolenta i antiga.
Avui en dia es considera que mig miler de persones ostenten aquesta condició de testimonis protegits. La majoria d’aquests són membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat i perits judicials, però també hi ha ciutadans anònims.
