Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

La Constitució Espanyola i l’arròs a la cassola

Per Josep Rochés Ribas.

Diu la dita que “les comparacions són odioses” i probablement sigui una veritat com un temple. No obstant, sovint són necessàries per entendre la realitat, o almenys això és el que sostenia Sigmund Freud, quan l’any 1921 en una de les seves obres va escriure que les comparacions són fonamentals, ja que és realment excepcional que un subjecte pugui prescindir dels vincles amb els que l’envolten; per a la vida anímica de l’individu, l’altre és important: com a model, com a objecte, com a enemic…

Però l’objectiu d’aquestes línies va molt més enllà dels individus: el que m’agradaria comparar avui és la Constitució espanyola i l’arròs a la cassola.

Una de les primeres lliçons que aprenem els estudiants de dret quan entrem a la facultat és l’ordre jeràrquic que impera a l’Ordenament Jurídic espanyol, és a dir, quin és el rang d’importància que tenen els diferents tipus de normes que existeixen. És molt probable que el professor expliqui aquesta jerarquia a través d’una piràmide que, dit sigui de passada, sol quedar gravada a les ments dels alumnes. Aquesta piràmide té tres nivells, que s’estructuren de menys a més importància i d’acord amb la representativitat de la norma, de la següent manera: a la base hi trobem els reglaments (dictats pel Govern); al mig, les lleis (aprovades pel Parlament) i a la cúspide, com no podia ser d’una altra manera, la Constitució (refrendada pel poble). És un fet contrastat que tots els aficionats a la cuina i la gastronomia, solen situar l’arròs a la cassola a la cúspide del seu ideari comú. Trobar una resposta a aquest fet resulta complicat, però imagino que els motius rauen en les mil i una maneres que existeixen -i encara s’han d’inventar- de preparar-lo. M’agraden molt els arrossos, però encara no n’he provat mai dos d’iguals.

La Constitució espanyola és una norma tan tan important, que cap altra norma no la pot contradir. Ningú es pot posar amb ella, perquè la Constitució és sagrada, només faltaria. Si fa no fa, això també passa a les cuines: mentre s’està cuinant un arròs a la cassola, si algun curiós posa el nas allà on no el demanen, pot emportar-se una bona esbroncada del cuiner. I amb raó.

Fixant-nos en els corresponents processos d’elaboració, també podem detectar certs paral·lelismes. Si bé és cert que per escriure la Constitució van caldre fins a 7 cuiners, tots sabem que per una sola persona, preparar un bon arròs no és, en absolut, cap broma. Els temps de cocció són molt diferents, però ambdues coses requereixen, sobretot, foc lent.

No ens podem oblidar dels ingredients, sens dubte, la clau de l’èxit. El context social, polític i històric en el qual va ser redactada la Constitució era extremadament delicat com per errar en els seus elements. El que sens dubte van perseguir els anomenats Pares de la Constitució va ser consens, imprescindible per tal d’evitar una ancestral tradició molt arrelada a l’Espanya del s. XIX, consistent en què cada partit que arribava al poder, escrivia la seva pròpia Constitució. Tots hem sentit a parlar del famòs café para todos. Jo discrepo: el que realment volien era que l’arròs agradés a tothom. La Constitució espanyola vindria a ser com un d’aquells arrossos ben carregats. Perquè les diferents sensibilitats s’hi sentissin còmodes, el conegut esperit del 78 va voler preservar certs drets de les nacions històriques, fent encaixar molts ingredients en una cassola no pas gaire grossa. Aquest anhelat consens no era gens fàcil de deixar plasmat sobre un paper. És per això que les qüestions que podien suscitar controvèrsies van ser escrites amb una certa ambigüetat que ha perdurat al llarg dels temps. Perquè ningú es queixi, no hi posarem ingredients que puguin no agradar. 

Però per acabar de preparar un bon arròs, ens falta un últim element imprescindible: l’aigua. Una idònia cocció requereix un element líquid, ja sigui en forma de caldo de carn, verdures o bé amb un bon brou de peix de roca. Arribats a aquest punt, la comparació és gairebé inevitable. Catalunya ha estat durant molts anys qui, voluntàriament, ha fet bullir l’olla espanyola. La voluntat política catalana i la de la majoria de la població ha estat d’encaix i no pas de roptura durant dècades. Els catalans hi vam ser en el procés d’elaboració. Els catalans hi hem estat en el procès de cocció. Però, volem els catalans menjar-nos aquest arròs?

El missatge que rebem constantment des d’Espanya és el d’una interpretació restrictiva de la Constitució. Ara ja no es vol una Constitució oberta i simpàtica amb tots els pobles d’una Espanya plural, sinó una Constitució tancada i acuirassada, sense marge de maniobra, perquè la indissoluble unitat d’Espanya és molt, però que molt més important que el dret a l’autodeterminació dels pobles. Ara potser ja és tard per mirar de maquillar-la i que torni a ser entrenyable.

Fa temps que la cassola, pobreta, s’ha fet vella. Ja fa gairebé 35 anys que resta inmòvill sobre els fogons, immutable al pas del temps, a diferència d’altres cassoles d’arreu d’Europa. Alguns experts en cassoles -especialistes en pujar al carro a última hora- creuen que encara som a temps de canviar-la per una de més moderna, qui sap. Mentrestant, l’arròs s’enganxa al fons i comença a fer una mica d’olor de cremat; l’aigua, per la seva banda, des de fa un parell de setmanes -quan un milió i mig de persones van expressar cívicament un somni pels carrers de Barcelona- ha patit un procés d’ebullició insospitat que potser farà que per primera vegada, es vessi.

Josep Rochés Ribas

Estudiant de Dret a la University College London. M’agrada analitzar l’actualitat des d’un punt de vista crític. Sóc un apassionat de l’esport. En el temps lliure m’agrada cuinar i reunir-me amb amics. Quan puc, viatjo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

AlphaOmega Captcha Classica  –  Enter Security Code