Crònica de la conferència de la tarda de divendres 17 d’octubre emmarcada en el 3 er. International Arbitration Congress i celebrada en el ICAB.
La producció documental en l’arbitratge sembla, a priori, un tema poc important des del punt de vista que els documents que hi ha i podem aportar com a mitjà de prova són els que disposem d’inici. Gens més lluny de la realitat. Aquesta mentalitat és fruit de com el nostre sistema jurídic (o civil law com ho criden els foranis) ha fet mossa en el nostre subconscient.
En l’àmbit de l’arbitratge internacional, la proposició de documents i el fet de sol·licitar a la part contraria la producció de certa documentació és un procés laboriós i no exempt de dificultats.
Va moderar la taula Cristian Gual, advocat d’Uría Menéndez. Va donar començament a les ponències Kristoffer Löf, advocat d’Estocolm, posant sobre la taula el sistema arbitral que imperava als països nòrdics. A priori es podia pensar que per proximitat geogràfica o afinitat hauria de ser un sistema més en sintonia amb el common law. No obstant això ens trobem davant d’un híbrid, on el procés és marcadament a l’estil del comon law però el dret substantiu obeeix al civil law.
Una vegada entrem en seu de la trucada soft law adverteix que la normativa és poc precisa pel que a la producció de documentació es refereix. No hi ha directrius ni pràctiques desenvolupades i molt menys codificació. Això provoca que hi hagi diferències entre els councils de les diferents jurisdiccions.
També planteja la disyuntiva entre els dos sistemes jurídics d’una forma molt visual, il·lustrant que en el nostre sistema, civil law, abans de tenir tots els documents hem de formular una petició i després es valora quins són rellevants i no pel encanje amb la norma. En common law això no és així. Primer se sap que alguna cosa ha sortit malament, es presenta la demanda. La tasca de l’advocat consisteix a trobar casos de fins a aproximadament 100 anys enrere i buscar les similituds, i també de recol·lectar tots els documents i valorar-los, i en últim lloc es demanen i decideix quina història es defensa davant el tribunal.
Acaba posant de manifest que no podem solucionar el va buidar que hi ha entre aquests dos sistemes legals i que ens trobem davant un escenari de producció documental limitada en el common.
Prossegueix la sessió amb la intervenció de Sandra March, advocada de MMMM Advocats, que parla de la perspectiva del dret nord-americà. Posa l’accent principalment en la classificació i gestió dels documents que ha de realitzar l’advocat. Serà vital escollir els més importants, aquells que quan l’àrbitre els tingui entre les seves mans siguin reveladors, documents que per exemple, puguin posar en dubte les diferents al·legacions de la part contrària.
Apareix per primera vegada el concepte de “privilegi”. Sent l’excepció que pot al·legar l’altra part per a la no producció i revelació d’un document. Els problemes legals que pugui plantejar són varis: confidencialitat, excessiu o generador d’una problemàtica comercial. I exposa que la bona fe i flexibilitat són les coles que permeten aguantar el sistema d’arbitratge atès que les seves normes són guies.
En tercer lloc intervé Jean Marguerat, advocat de Ginebra, que presenta l’enfocament estratègic de la petició de proves en tenir el dret processal de demanar a l’altre però també el substantiu per contracte i llei. Sota les normes de l’IBA (International Bar Association; normes processals però que no limiten els drets contractuals) hi ha un procés molt detallat però poc específic pel que fa als terminis (arts. 3 i 9).
Aconsella que, atès que el tribunal decideix sobre l’admissió de la producció de documentació, el millor moment de presentació és entre la primera i la segona part dels al·legats; però en els casos on sabem que l’altra part té en el seu poder el document i no ho voldrà exhibir hem de demanar-ho al principi, amb la mateixa petició d’arbitratge.
També assenyala que la sol·licitud de producció de documents que es divideix en drets processals i drets substancials. L’objecte de la producció és forçar a la part per al lliurament d’aquests documents. Amb un abast probatori d’un fet emparat sota les normes IBA.
Les normes processals no eviten la realització de drets substantius. La producció de documents és necessària perquè el council tingui una decisió clara del cas. I, com hándicap; sol no ser molt ràpid en la seva decisió atès que no vol córrer el risc de prejutjar.
Acaba la sessió amb la intervenció de Krystle Baptista, que torna a fer referència als privilegis i a les càrregues raonables o no raonables per a la producció de documentació. No hi ha cap dret automàtic a la revelació de documents adverteix, la majoria dels tribunals exerciten a la seva disposició la normativa i directrius de l’arbitratge internacional.
Il·lustra un cas d’un productor mexicà de tequila que tenia un acord amb un distribuïdor americà que complia però va demandar perquè hi havia una clàusula que l’americà havia de “esforçar-se al màxim”. El document decisiu va ser un eslògan.
Exposa raonadament que cal trobar un punt mitjà, que no es pot estar a una petició general de producció de documentació doncs hi ha documents sensibles que es poden revelar en el cas i que potser no siguin indispensables. Per això, la part sol·licitant ha de justificar la petició posant de manifest la rellevància i materialitat dels mateixos (el principi afirmandi infundit probatio). Però han de ser-ho solament primera facie. I recorda que també es necessiten documents que recolzin les afirmacions d’un testimoni. Sense aportar-los pot ser rebutjat.
