Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

L’expropiació en una batalla política internacional

Per Diego Fierro Rodríguez.
Málaga.

 

El Govern de Nicolás Maduro ha amenaçat els líders de les principals empreses espanyoles que hi ha a Veneçuela amb expropiar els seus actius si no pressionen al Govern espanyol perquè cessin els “atacs” dels mitjans de comunicació espanyols contra Podem i contra l’òrgan executiu veneçolà. Aquest fet té rellevància política, però també posseeix rellevància jurídica.

 

Els empresaris espanyols se senten molestos amb el Govern espanyol, ja que consideren que no ha protegit els seus interessos, ja que coneixia les intencions de Nicolás Maduro des de fa tres mesos. A més, pensen que els dirigents espanyols ja coneixien els riscos d’atribuir a Podem vincles amb Veneçuela, però van seguir realitzant aquesta maniobra amb la intenció de desgastar i desestabilitzar en l’àmbit mediàtic al partit polític dirigit per Pablo Iglesias.

L’ús de l’amenaça no és just quan la conducta reclamada no és exigible a un subjecte ni quan el mitjà emprat és desproporcionat i que s’utilitzi l’exercici del que, certament, és una potestat confiscatòria sobre unes determinades persones que resideixen al territori d’un país perquè el Govern d’aquest Estat intenti obligar el Govern de l’Estat d’origen d’aquestes persones a exercitar una conducta determinada, no beneficia ningú. D’una banda, perjudica les expectatives d’una pluralitat de subjectes, que pateixen les conseqüències de la inseguretat jurídica instaurada en un grau màxim en el país on resideixen. De l’altra, el Govern que planteja l’ús de la confiscació, a la qual crida “expropiació”, presenta una imatge que resulta inadequada per afavorir la inversió estrangera i el foment del desenvolupament del tràfic jurídic en un sistema marcat per la globalització i per la interdependència econòmica transfronterera en moltes situacions.

La potestat expropiatòria és una de les més potents que pot tenir tota Administració Pública i només pot emprar-se quan hi hagi una causa d’utilitat pública o d’interès social, per obtenir béns i drets que són necessaris perquè la ciutadania pugui desenvolupar les seves activitats d’una manera idònia. Utilitzar l’expropiació forçosa com a arma política implica una autèntica desviació de poder que representa una ocupació lesiu per als interessos generals de les potestats administratives. A més, provoca la manca de garanties que ha d’existir en tot procediment administratiu amb què es realitza un acte tan rellevant com la privació singular de béns i drets.

A Espanya, igual que en altres països, hi ha la potestat expropiatòria. La Constitució Espanyola de 1978 estableix en el seu article 128.1 que “Toda la riqueza del país en sus distintas formas y sea cual fuere su titularidad está subordinada al interés general”, encara que “Nadie podrá ser privado de sus bienes y derechos sino por causa justificada de utilidad pública o interés social, mediante la correspondiente indemnización y de conformidad con lo dispuesto por las leyes” segons l’article 33.3 de la mateixa norma. A més, cal tenir present que l’article 31.1 de la Carta Magna espanyola diu que “Todos contribuirán al sostenimiento de los gastos públicos de acuerdo con su capacidad económica mediante un sistema tributario justo inspirado en los principios de igualdad y progresividad que, en ningún caso, tendrá alcance confiscatorio”.

L’ordenament jurídic espanyol assenyala fermament quines són les causes i que és indispensable perquè es pugui exercitar la potestat expropiatòria, que haurà d’estar acompanyada d’una sèrie de garanties en totes les situacions. La Sentència del Tribunal Constitucional 251/2006 assenyala que “En tanto que institución de garantía de los intereses económicos privados, la expropiación forzosa implica la obligación de los poderes públicos de indemnizar a quien resulta privado de sus bienes o derechos por legítimas razones de interés general con un equivalente económico, que ha de establecerse conforme a los criterios objetivos de valoración prefijados por la Ley, a través de un procedimiento en el que, previa declaración de la causa legitimadora de la concreta operación expropiatoria, se identifica el objeto a expropiar, se cuantifica el justiprecio y se procede a la toma de posesión de aquél y al pago de éste“.

El Protocol nº1 del Conveni Europeu de Drets Humans estableix en el seu article 1 el dret de propietat com a objecte de protecció. En parlar d’aquesta idea, cal dir que la Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de 28 de juny de 2011, que resol l’Assumpte Ruspoli Morenes contra Espanya, indica que “En cuanto a las injerencias que derivan del segundo apartado del artículo 1 del Protocolo nº1, el cual prevé especialmente el «derecho que poseen los Estados a poner en vigor las leyes que consideren necesarias para reglamentar el uso de los bienes conforme al interés general (…)», debe existir por añadidura una razonable relación de proporcionalidad entre los medios empleados y el fin perseguido”.

Són molts els països que tenen l’expropiació forçosa com una garantia i no com una eina al servei del poder polític. No pot existir un Estat de Dret si cal un conjunt de mecanismes que permetin que la privació singular administrativa no serveixi per confiscar béns i drets perquè així ho volen els líders, sinó per aconseguir el bé comú de tota la societat. “Expropiïs“, però només en el cas en què sigui realment necessari i lícit exercitar l’autèntica potestat expropiatòria.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *