Dívar: El Robin Hood de Thomas Hobbes

Per Pol Rubio.

Partidari, com el difunt Papa Joan Pau II, d’una justícia divina. Creurà, però, que li és aplicable a ell mateix?

Després de l’escàndol i les variades reaccions i contrareaccions, ahir, dijous 21 de juny, el ja antic president del CGPJ i el TS va dimitir. Amb un valent “no tinc la consciència d’haver fet res dolent”, s’acomiadava del panorama el fins ara enemic públic número 1 a nivell estatal.

Anem a fer un petit repàs a la seva biografia pels més desconnectats. Va néixer el 31 de desembre de 1941 a Màlaga, estudiar Dret a les universitats de Deusto (Bilbao, privada regida per la Compañía de Jesús) i Valladolid, i ingressar en la carrera judicial l’any 1969. Des d’aleshores, va exercir en diferents localitats i càrrecs fins arribar a la presidència de l’Audiència Nacional al 2001, sent reescollit per unanimitat al 2006. Al front, concretament l’any 2003, patí un intent fallit d’atemptat. El 29 de setembre de 2008, succeint a Francisco José Hernando i de nou per unanimitat del CGPJ, va ascendir a la condició on s’ha originat l’escàndol.

Cal conèixer bé el context d’aquesta elecció. Per una banda, s’impulsà per un acord entre el PP de Rajoy, llavors el partit d’una oposició ferotge i gens constructora, i el PSOE de Zapatero. Els socialistes ocupaven l’Executiu i tenien la necessitat d’actuar davant una situació complicada, de sortida a la llum de la crisi. I aquest a priori vot de confiança als populars, en el sentit del perfil conservador del candidat, aconseguia enaltir la capacitat de pacte dels socialistes, en resposta al fracàs en les negociacions amb la banda armada originària del País Basc. Dit això, el que semblava que matava dos ocells d’un tret, ha acabat desembocant en una nova crisi, aquest cop institucional.

Seguint amb la designació, sens dubte va ser tan inesperada com criticada. No tenia la condició de magistrat del Suprem, el que va provocar la burla alhora que incredulitat d’aquests. Tampoc publicacions o articles de Dret rellevants, ni havia mai firmat una sentència formant part d’un tribunal, doncs sempre havia estat jutge titular. Segons diuen els que el coneixen, el motiu cabdal que va catapultar-lo a ser la quarta persona més important de l’Estat espanyol (tenint en compte únicament el Rei i no tota la Família Reial) va ser el seu respecte i sentit institucional, en virtut del qual es relacionava amb afabilitat i “resava” per la totalitat dels funcionaris amb qui tractava, independentment de les seves conviccions polítiques. Una decisió que es podria considerar prou justificable, donades les dades objectives, ja que molt pocs podien preveure aquest llastimós fi de festa. En tot cas, la manifesta inexperiència ja hauria estat, per mi, motiu suficient per no admetre-la, sense oblidar l’experiència històrica al respecte del criteri seguit…

Sobre l’actualitat, no hi ha moltes novetats a comentar. S’ha filtrat que la postura de Gómez Benito en front el seu president s’arrossegava des del setembre de 2011, quan es va permetre un càrrec de 40.000 euros per viatges d’aquest i quatre homes de confiança a República Dominicana, Panamà i Colòmbia. Un altre escàndol que ha passat gairebé desapercebut enmig de l’enrenou. I pel que fa a les anteriors i reveladores declaracions de Dívar, corresponents al Ple extraordinari del CGPJ de 15 de juny, tenim com a rellevants el reconeixement de la “pèrdua de confiança” i que la situació era “insostenible”, i l’anunci de presa d’una “posició rotunda i contundent”.

Com a cloenda, voldria recalcar què es tracta de la primera dimissió d’un president, coincidint amb l’any del bicentenari del naixement del Tribunal Suprem. Una dimissió, però, que no tindrà efectes fins que es publiqui al BOE. I una dimissió que, sembla ser, exonera la responsabilitat civil i penal dels actes comesos per l’Excel·lentíssim Senyor Dívar.

Carlos Dívar, un homini lupus sota l’aparença d’ós amorós que ha robat i triomfat per sobre el propi Estat.