Resposta nacional al desafiament secessionista

Per Andreu Marín.

Arran de l’acord entre les principals forces separatistes de l’entramat polític català, es traslladarà al Parlament autonòmic una declaració basada en la intenció de Catalunya de separar-se de la resta d’Espanya.

En aquest article, es pretén analitzar i desglossar les possibles conseqüències que podria comportar pels responsables polítics catalans un desafiament secessionista basat en una futura consulta o referèndum independentista.

Recurs d’inconstitucionalitat

En virtut de l’article 161-62, el Govern central està legitimat per recórrer davant del Tribunal Constitucional una eventual consulta o referèndum il·legal convocat pel Govern català.

El recurs es fonamentaria en la incompatibilitat manifesta d’una Comunitat Autònoma per la convocatòria d’un procés d’aquesta índole, en clara contradicció amb l’article 92 CE.

Juntament amb l’argument anterior, cal destacar la claredat expositiva de l’article 2 CE respecte la unitat indivisible d’Espanya el qual no admet quimeres ni projectes de balcanització.

Aplicació de l’article 155 CE

En el supòsit que el Govern català, tal i com s’ha donat a entendre des del Palau de la Generalitat, no complís la sentència del TC, el Govern de la Nació disposaria d’un precepte constitucional al seu abast (com a última ratio) per poder instar al compliment de la mateixa: l’article 155 CE.

Aquest precepte mai ha estat objecte d’aplicació en la història democràtica espanyola.

Per tant, tota interpretació o doctrina que es desenvolupi a hores d’ara no deixa de ser mera ciència ficció.

De l’article 155 CE, es desprenen 3 elements rellevants:

– Requisit formal basat en requerir el compliment d’allò estipulat a les lleis o la CE al President de la Comunitat en qüestió i que aquest, es negui a executar-ho.

– En cas que la C.A. continuï en la ferma intenció d’oposar-se als seus deures legals, el Govern espanyol podria adoptar les mesures necessàries per exigir el compliment forçós de dites obligacions.

– Aprovació per majoria absoluta del Senat.

A l’article 189 del Reglament del Senat, s’estableix que el Govern invocarà el 155 CE davant el Senat, donant a conèixer els antecedents de la rebel·lió. A més, haurà de determinar-se per escrit l’abast de les mesures a adoptar.

El Senat requerirà la presencia del President de la C.A. i haurà d’aprovar per majoria absoluta la proposta efectuada pel Govern.

Recuperació del delicte “Ibarretxe” al CP

L’actual Ministre de Justícia ha mostrat la seva predisposició a recuperar el delicte “Ibarretxe” en la reforma del Codi Penal que tindrà lloc al llarg de 2013.

El bé jurídic protegit seria la sobirania nacional i, mitjançant remissió al Codi Penal, el legislador podria concretar i dotar de contingut les “mesures necessàries” que es deriven de l’articulat del 155 CE.

Entre els càstigs penals, podrien enquadrar-se penes d’inhabilitació dels càrrecs públics juntament amb penes privatives de llibertat, sens perjudici de l’aplicació de mesures destinades a suspendre de forma provisional l’autonomia del territori.

Tanmateix, cal recordar que en la reforma de l’any 2003, ja es va incloure al CP la tipificació de la “convocatoria ilegal de elecciones o consultas populares por vía de referéndum” susceptible de penes de presó entre 3 i 5 anys, i fins a 10 anys d’inhabilitació.

Improbabilitat d’intervenció militar

Si prenem en consideració el fet que els tribunals, en altres contextos, solen interpretar expressions com “mesures necessàries” en funció del principi de proporcionalitat, queda palès que l’Estat no contempla sota cap concepte la intervenció dels militars. Tot i les diferents opinions (errònies) que s’han divulgat a l’opinió pública per part de la cúpula militar, l’article 8 CE que encomana a l’exèrcit la defensa de la pàtria es caracteritza per la seva vaguetat donat que aquest queda supeditat al mandat suprem que correspon al rei Juan Carlos I com a capità general.

D’altra banda, una actuació d’aquest caire seria terriblement perjudicial per la imatge i la reputació internacional del nostre país.

Reflexió

Catalunya i els catalans tenen dret a decidir el seu futur, però no de qualsevol manera.

Quan les sentències dels Tribunals s’incompleixen sistemàticament per voluntat pròpia, és menester obligar a la seva execució donat que les lleis gaudeixen de prevalença respecte a interessos personalistes.

Els poders públics no han d’ésser tractats amb més privilegis que cap altre ciutadà.

Per aquest motiu, al Govern espanyol no hauria de tremolar-li el pols a l’hora d’aplicar la decisió més democràtica possible, és a dir, l’ús dels instruments habilitats per garantir el compliment de les lleis ja que és l’Estat qui es troba subjecte al compliment d’aquestes i no a la inversa.

Però, més enllà de les conseqüències jurídiques que implica aquest desafiament i que han estat desgranades en aquest escrit, la reflexió sobre la qual hauria de girar el debat secessionista seria: independència per a què? Quin model polític, econòmic i social proposa el nacionalisme?

Amb els últims escàndols que envolten el nacionalisme català en relació al cas Pallerols, el cas Palau que ha provocat l’embargament de la seu de CDC o el més que dubtós enriquiment del “clan” Pujol, els ciutadans hauran de reflexionar si el cost polític i econòmic que suposa un projecte d’aquesta envergadura és realment útil per simplement postergar el “Mas” construït per la casta política nacionalista.

Andreu Marín

Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Estudiant 3r cicle del Grau en Dret a la UPF. Soci de l’Associació Cultural Juan Antonio Cebrián.

4 comments

  1. A veure, personalment crec que totes les persones tenen dret a decidir aspectes que els hi efectin la seva vida de manera molt directa i notoria. La questió nacional és un tema sentimental però aquests sentiments haurien de poder expresarse, és a dir si surtís una clarissima majoria a favor del si a la independencia, llavors ja per raons morals i humanes s’hauria de poder engegar al procés d’independencia aquest. Però dit això, primer: hi ha una clara majoria a Catalunya a favor de la independencia? ( quan dic clara majoria en aquests temes em refereixo com a minim un 75% a favor), segon: personalment crec que no sha fet prou pedagogia en quan els que significa tot aquest proces a la practica i els efectes que tindria ( per exemple, conflicte social segur almenys si no es fa bona pedagogia). Tercer punt, fins a quin punt es pren aquest proces com a algu serios. Vull dir que tal com el mateix articulista ha dit molt bé, sembla que no es té gaire clares les bases més minimes i elementals de com hauria de ser l’hipotetic Estat independent ni com es trobaria el seu encaix en mapa politic internacional, sobretot a nivell europeu. I per acabar, a titol personal també crec que aquest procés només respon a una estrategia politica determinada per part dalguns poders politics a Catalunya i no per que hi creguin realment. Per tant i acabo ja, trobo que primer de tot per plantejar un procés de dimensions tant grans, shauria de tenir uns minims de serietat i de rigor per part de tots els actors que componen la societat catalana.

  2. Personalmente estic d’acord amb l’articulista i també amb el comentari anterior, en tots els punts. Es vol la independècia, però això, en les condicions actuals, és pura demagogia. “Espanya ens embarga”, “Independents els impostos seran per nosaltres i pujarem les pensions” són exemples de frases demagògiques que creen més independentistes, i no per qüestions de sentiments (que és el que s’intenta basar la independència) sinó per qüestions de política. S’està intentant utilitzar la crisi en benefici propi, i clar, amb la demagògia és el que passa.

    Jo trobo que la recuperació del delicte “Ibarretxe” seria una bona forma d’evitar molts problemes com aquests. Però que sigui amb consens de la més de la majoria absoluta del Congrès, perquè sinó passa el que va passar la darrera vegada…Un partit l’aprova i l’altre la deroga.

    També volia comentar un altre punt, la comparació que fan els polítics catalans del cas “Escòcia” amb el cas “Catalunya”. Diuen que són casos semblants, però no diuen tota la veritat, ja que a Escòcia han demanat permís al Parlament britànic i aquest ho ha acceptat…i també, una cosa molt important….la darrera paraula la té el Parlament britànic, i és una cosa acceptada pel parlament escocès. Això darrer, és un punt que els polítics catalans no comenten, perquè no els interessa. Personalment són molt més democràtics els polítics escocesos que no els catalans.

    I a més voldria afegir un tema en el qual moltes vegades he reflexionat. Un Estat que neix i no es basa en el terme “de iure” és a dir, no té legitimitat per establir-se com a tal… sino que ho fa per la força dels fets (encara que sigui sense violència) després com pot obligar als diferents pobles i persones que la composen, a cumplir la llei? Un govern que no respecta la llei, no té tampoc legitimitat per obligar a cumplir una nova llei.

  3. Esta idea de que la ley hay que cumplirla per se sin tener capacidad alguna de ejercer en libertad no la puedo comprender. En mi caso, creo que solo debo cumplir una ley si -al considerarla injusta- tengo mecanismos para modificarla o intentar hacerlo. La CE, actualmente, solo se modifica cuando Merkel llama a la Moncloa en pleno mes de julio y a sabiendas de que es anticonstitucional realizar sesiones plenarias en julio. A quién le importa si algo es constitucional o anticonstitucional si coges cualquier artículo de la carta magna, así a boleo, y te dices a ti mismo, esto no pasa, aunque sería magnífico. En definitiva, yo ya estoy harto de todos los conservadores que defiende el cumplimiento de la ley a cambio de nada, precisamente porque ellos hacen las leyes, y luego están sus lacayos, personas que realmente creen que debe existir un orden para que las cosas funcionen, aunque este sea injusto y muy hijodeputa. Pues hombre adelante, pero yo no voté tan siquiera la CE, y su rigidez me tiene enloquecido.

  4. La Constitución Española no es rígida…y no es inmodificable. Hay mecanismos legales para modificarla. Hace falta que PP y PSOE, que representan juntos a la mayor parte de la población quieran. No está bien que la minoria diga que es inmodificable la Constitución. La Constitución es modificable si es apoyada por la mayoría. Eso es democracia.

    Ah, otra cosa. Yo tampoco voté la Constitución Española, y como yo muchisima gente. Pero es que si hoy mismo se convocara un referendum de adhesión o rechazo de la Constitución, mañana mismo habra gente que acaba de ser mayor de edad que no la habrá votado. Y pasado mañana más, y pasado más. Y así sucesivamente.

Respon a Xisco Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà.