Per Juan José Sánchez
Traducció per: Clàudia Mestres
Després d’expressar el meu agraïment, en primer lloc, a l’equip que forma part de ElJurista.cat, m’agradaria estrenar-me amb aquest article tractant un tema que està d’actualitat, encara que les darreres setmanes no s’hi fet cap referencia a les notícies: els escarnis. Les retallades i les polítiques ideològiques dutes a terme per una majoria legítima a les urnes però il·legítima quant a programa electoral, han despertat tant malestar i impotència al si de la societat, que bastants grups de ciutadans han sucumbit a una “nova forma de protesta pacífica” (com en diuen) que ha donat nom a això que ara coneixem com a escarni.
Consisteix bàsicament en envoltar el domicili del polític en qüestió per fer-se sentir des del carrer i així, fer que aquest polític s’adoni que està governant d’esquenes al poble. Fins aquí l’explicació, però ara bé: analitzats des d’un punt de vista jurídic, són legals els escarnis?
Si comparem el contingut i significat de l’escarni amb els articles 20 i 21 de la Constitució espanyola (dret a la llibertat d’expressió i de reunió pacífica sense armes) podríem dir que els escarnis se cenyeixen a la perfecció amb la Carta magna. Però òbviament no pretenc acabar la meva conclusió aquí, ja que realment cal tenir en compte més articles… Com a contrapunt, l’article 18 de la Constitució posa en dubte la legalitat d’aquestes manifestacions, ja que la intimitat personal i familiar no existeix quan tens davant de casa teva una acústica que es barreja amb insults i crits de “no ens representen”. És cert que a grans trets, l’article 18 té per objecte la seva prohibició a l’interior del domicili, tret que existeixi una ordre judicial. Però si anem al fons de la qüestió, no es pot afirmar que existeixi intimitat si alhora hi ha crits i insults en contra teva, malgrat ser a l’interior del domicili.
Dit això, què dir dels veïns dels polítics? Potser ells tenen culpa d’haver triat un habitatge amb un ministre com a veí? Per res del món. Si abans he parlat de la intimitat familiar i personal, en el cas dels veïns passa exactament igual. A mi, com a qualsevol jove universitari, em fastigueja profundament la pujada de taxes universitàries, i és per això assistiré a totes aquelles manifestacions que es convoquin sempre que hi hagi el comunicat pertinent a l’administració. Però també m’empima que en època d’exàmens, per exemple, hagués d’anar-me’n de casa meva per tenir un grup de 50 persones cridant fora de si enmig del carrer, contra un veí meu que treballa a l’ajuntament.
D’altra banda és important recordar que el Codi Penal contempla com a delicte “coaccionar amb l’objectiu d’impedir el gaudi legítim de l’habitatge” (article 173.1 CP), un delicte que, per cert, està castigat amb penes de sis mesos fins a dos anys de presó. Òbviament, situaria en un barem inferior de pena aquells escarnis que amb prou feines tinguin cap rellevància, i en un de més elevat aquells que tinguin més rellevància pública. Perquè els escarnis no són tots iguals: no és el mateix dur a terme un escarni a un polític de poble, la qual cosa té una rellevància i una incidència ínfima, que dur a terme un escarni a González Pons, en el qual un grup de persones va entrar al portal d’aquest polític i va arribar a picar a la porta, suposadament, per “lliurar-li de manera pacífica” un comunicat. En aquell moment, i segons Pons, a casa només hi havia la seva dona i les tres filles… Això no és persecució de la intimitat familiar? Es veu que per a alguns no… I, si no m’equivoco, li van deixar un sobre a la bústia amb una bala dins. Algú de vosaltres ha sentit que Ada Colau condemni aquest acte? Jo no… I com a súmmum des d’Europa li donen un premi per la tasca que està duent a terme. Com es nota que no han vist aquests escarnis…
Vull acabar, doncs, recordant una frase que va dir un polític: “en el moment en què una persona surt al carrer i sent mitjançant certes actuacions que no es respecta la llei, la democràcia s’haurà acabat”. I hi estic d’acord al 100%. Insisteixo que les polítiques de retallades que s’estan duent a terme no m’agraden gens. Però mai, i reitero, mai no tindré la inquietud, la curiositat o la intenció de sumar-me a un escarni a un polític.
Crec en la democràcia i, com a bon demòcrata, crec que cal realitzar els canvis oportuns (que sincerament crec que són molts) des de la política i des de les institucions, i cal una regeneració democràtica. I no per això deixaré de valorar positivament que Ada Colau hagi aconseguit en més o menys mesura que disminuïssin els desnonaments; però ni la persecució il·legal o ni els escarnis a polítics, no els aplaudiré ni avui ni mai.
Juan José Sánchez
Universitari. Dret i gestió i administració pública. Interessat en qüestions de política i actualitat.
Twitter: @sanchez_jj
La contraditio in terminis amb la que comença aquest article no és valadí. O hi ha delicte, o no n’hia. Les conductes, o bé són típiques, i per tant, penalment rellevants i constitutives de delicte, o no ho són. Aquí no hi ha anàlisi jurídic rigurós algun per molta retòrica que s’hi utilitzi. Un estudi rigurós del Dret no pot donar per justes les seves normes. Màxima aquesta, aquí oblidada a la lleugera. Sense entrar en el fons de la qüestió, i sense oblidar la injustícia que pateixen milers de famílies al nostre país, tot jurista ha de ser conscient de la realitat que l’envolta. I més, en tant quant el seu objecte d’anàlisi, les normes jurídiques, han de ser interpretades de comformitat amb la realitat, adeqüant-les a la mateixa. Però sobretot, el jurista de debò, ha de saber dur a terme l’exercici intelectual de la ponderació. Exercici aquí omès en tot moment. Tornant a l’òs de l’article encara per mossegar: si no hi ha delicte, no hi ha impunitat. Així que afirmar, com s’ha fet, que hi ha impunitat d’un delicte inexistent jurídicament, és una fal·làcia digna d’enmarc. En tot cas hi haurà atipicitat, que no té res a veure però sí molt a dir. Les conductes aquí comentades poden ser un maldecap per alguns, com és el cas de l’articulista. Però en cap cas, són constitutives de delicte. I així ho avala la jurisprudència d’aquest país a dia d’avui. Dit això, no hi ha impunitat alguna. Han estat jutjats i absolts, que no indultats. Hi hauria impunitat si hi hagués delicte no castigat. Pero no hi ha delicte ni res a castigar. Castigar aquests casos amb pena de presó, com sembla que s’advoca més amunt, seria no ja un acte de desproporcions autoritàries i desconeixedor de qualsevol principi democràtic, començant pel de legalitat, sinó un atemptat al sentit comú més bàsic. I no ja el dels juristes, que semblem no tenir, sinó el del profà.
La persecució pels privilegiats, d’aquells qui exerceixen els seus drets legítims reclamant justícia, és clara. Tot això ho dic perquè no es desprèn del text i s’ha evitat entrar en el tema prou hàbilment fent ús d’un discrus igual de fàcil que poc treballat. No s’entra en si hi ha delicte o no, però sí en canvi, s’afirma la impunitat en bandera i entrada d’article. Què és això? Ha de quedar ben clar: una fal·làcia. Un anàlisi rigurós del Dret, com deia, no pot pressuposar justes les seves normes. No pas, fent exercici del sentit democràtic que ha de guiar la nostra tasca com a juristes. O estem a totes, o no estem. O fem Dret o fem política. Però si fem barreges, ja sabem què passa. I si es fa, es pensa la manera per tal que surti bé. Quan una norma és injusta, com a juristes, el nostre deure és desobeïr-la. Això és Dret, encara que les escoles jurídiques d’aquest país siguin cada vegada més positivistes. Hem de tenir sentit comú i criteri propi. Del contrari, no serem més que còmplices de la mateixa injustícia i d’un sistema que condemna i criminalitza als més vulnerables per tal de proveïr als abusons. El titular es provocador, sens dubte. A més que ara ja no sóc a temps de desmentir-ho. Però vull advertir, que el titular fàcil és recurs propi d’un discurs sense fonaments, que vessa per tot arreu. Com els anuncis, que et venen allò del que careixen. No hi ha argument jurídic sostenible i vàlid en tot l’article. És una opinió camuflada amb aparents coneixements jurídics, i ho demostra el fet d’esquivar qualsevol anàlisis íntegre i congruent amb el dret vigent. La responsabilitat dels professionals del Dret amb la societat és necessària. Aprofito aquí per apel·lar a la mateixa i reclamar que en comencem a ser consceients. L’escarni no és una moda, i afirmar-ho és un insult a tota aquella gent que està patint els efectes d’un sistema pervers que ha acabat amb les seves vides. La gent no surt al carrer per plaer. I qui ho creu i ho fa evident, prova la seva desconexió amb el món i la seva manca de legitimitat per a parlar o escriure sobre res. A no ser que pretengui, encara que inocentment, fer més mal que bé. Hem d’aprendre a viure, no a escriure articles. Tot vindrà. Ànims i Salutacions!