Traduït per Irene Belanche
Amb motiu del dia de la Hispanitat, molts recorden que ja ha passat poc més d’un mes. Poc més d’un mes des que el poble de Catalunya va tornar a demostrar una vegada més que ho té clar i va saber treure profit d’una situació contrària als seus interessos per fer ressò de la seva voluntat davant de tothom. Cal ressaltar el savoir faire, com la manifestació va ser exemplar, pacífica i familiar. Més d’1.400.000 de persones van acudir el dia 11 de setembre a la celebració de la Diada, intentant guanyar-se el dret a decidir. Aquesta vegada es va alçar una cadena de 400 quilòmetres simbolitzant la unió, la força i la reivindicació d’un poble que simplement demana exercir el dret a sufragi democràtic i procedir a una consulta. No hi va haver alçaments de veu, desafiaments ni amenaces, detalls que mostren com l’ésser ferms i estar decidits no està renyit amb el diàleg o el respecte.
Observem, sinó, com el director americà Quentin Tarantino treia profit de les limitacions que tenia i com feia front a les adversitats. Creativitat. Enginy.
No sempre es poden dur a terme iniciatives com les pel·lícules de Jean-Jacques Annaud (El nom de la rosa i Enemic a les portes) amb un gran pressupost per invertir en cada detall de la localització, l’ambientació i el bon repertori d’actors.
Abans de continuar, voldria fer una reflexió de la manera més precisa i concreta possible per tal d’evitar que es puguin mal interpretar les meves paraules. He dubtat tant sobre la meva destresa literària, que fins a l’últim moment he dubtat si afegir aquest paràgraf, que és gairebé un illot dins d’aquest article.
La posició d’Espanya no és còmoda ni sembla que hagi de ser la que quedi en peu quan soni la campana. Espanya té coses molt bones: persistència, caràcter, compromís ferri (no goso anomenar-lo patriotisme), convicció… Idees fixes. Van ser aquests atributs admirables els quals la van fer alçar-se com un gran Imperi en el seu dia, i els quals la van condemnar a la seva decadència. Per contra, el procés i l’obertura no estan entre les seves fortaleses, i actualment ambdues són requisits sine qua non per obrir-se al món.
Catalunya, per contra, gaudeix d’aquestes dues característiques, d’esforç, treball i creativitat, però li falten els tan famosos “parell de collons” de tradició hispana per fer front a moments decisius, on cal arriscar-ho tot o res. L’analogia esportiva està servida: el Barcelona juga bé, amb un plantejament de bonica construcció ofensiva que alegra la vista a l’espectador però que pot ocasionar somnolència. D’altra banda, el Reial Madrid no és tan vistós, tan elaborat (més emocionant si ho prefereixen), però en dues jugades directes pot canviar el resultat i emportar-se els 3 punts en l’últim sospir. Vostès que n’opinen?
Però continuem…
Hem arribat a un estadi en el qual una millora del sistema autonòmic (en el qual només confia un país del món, Espanya) no és suficient. Donar una major representació al poder central o negociar un nou règim econòmic equiparable al beneficiós concert basc o navarrès es queda curt. Cada vegada hi ha una major part de la societat catalana que pensa en un tall net entre els dos territoris. Una amputació com la mítica escena de Reservoir Dogs, on un dels protagonistes talla l’orella d’un policia amb una navalla de barber (al ritme de la genial Stuck in the middle with you).
Quirúrgicament (des del punt de vista mèdic i polític), només té sentit fer aquest procediment per desprendre’s de membres inútils i intentar salvar el màxim tros de cos sa. En aquest cas, ni Espanya ni Catalunya són inútils, potser ho és l’obsolet plantejament territorial, l’enquistat concepte d’Estat o una basta insistència en solapar el desig i la voluntat d’un poble que reclama el seu dret a l’autodeterminació.
És la història la que en aquest cas no ens deixa avançar cap a allò que podria ser un futur millor per a totes dues nacions. Espanya no vol renunciar de cap manera a una zona que aporta molt i que gràcies a la seva rivalitat directa és capaç de desviar la mirada de casos escandalosos com els d’Urdangarín, Matas o Bárcenas, i de tants altres genis que ha donat el país que va veure néixer Goya i Cervantes. Catalunya, per contra, tal com deia, no troba mai el moment de plantar-se en una partida de pòquer que ja fa massa temps que va de catxa. Sempre es repeteix la mateixa cançó.
Des d’un punt de vista fred, jurídic i objectiu (com les declaracions que va fer el vicepresident de la Comissió Europea, Joaquín Almunia) l’article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics estableix:
Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
A una entrevista molt interessant que li van fer a Tarantino, sens dubte un geni del setè art, comentava que en les seves pel·lícules no hi havia personatges bons ni dolents, que tots tenim les nostres llums i ombres. Justament això és el que hauríem de tenir molt present, i no enredar-nos en una constant “i tu més” que només ens porta a donar voltes sense progressar marejats per discursos repetitius i arguments infantils per part dels dirigents polítics. Els polítics, que saben molt bé com estan les coses, baixen un 25% les inversions dels pressupostos generals de l’Estat destinats a Catalunya deixant un regust a càstig, a advertència, entre els ciutadans catalans. L’odi, la rancúnia i el desconeixement són les pitjors armes amb què fer front a una situació com aquesta. Des del meu humil punt de vista, més val tenir un bon veí que un convidat a disgust ficat a casa.
No oblidem, doncs, que el sistema democràtic està per sobre de colors, d’idees i de partits polítics. Ni progressistes ni conservadors podran treure a ningú el dret a decidir.
“Pallassos a la meva esquerra,
Bromistes a la meva dreta…
Aquí estic jo, atrapat al mig amb tu”
“Clowns to the left of me,
Jokers to the right…
Here I am, stuck in the middle with you”
Stuck in the middle with you – BSO Reservoir Dogs (Stealers Wheel).
Per David Giménez
Estudiant de la Llicenciatura en Dret a la Universitat de Barcelona.
Sóc dels que pensa que fer-ho fàcil és fer-ho bé; per complicar les coses sempre hi som a temps.
Els meus interessos són el Dret, la política, l’actualitat internacional i el cinema.