És dilluns, plou i a l’àgora del Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra es reuneixen ponents de diversos racons del món per donar inici a les Jornades Internacionals de Dret Processal, la temàtica de les taules és l’execució hipotecària i la seva conseqüència més evident: els desnonaments, sent això últim tema predominant en els tots els discursos.
Molt encertadament Arturo Álvarez Alarcón, catedràtic de la Universitat de Cadis, comença la seva intervenció sobre la “no demonització del procés hipotecari” amb la frase :
” La crisi és de les persones, no del sistema”
Té sentit si el posem en context, el ponent afirma que el procés d’execució hipotecària està sent utilitzat com a instrument de política econòmica (quan hauria d’atendre a drets ), no només això, el crèdit està deixant de circular i els contractes s’estan convertint en contractes de submissió dels consumidors davant les entitats financeres. Això rep la seva explicació ja que inicialment els contractes hipotecaris eren un mètode de garantia entre empresaris i no és fins als anys 60 que comencen a intervenir els consumidors, amb la consegüent reducció d’aquests “crèdits” i de les garanties processals que els acompanyen.
Com a conclusió , el ponent distingeix amb qui es realitza el contracte hipotecari, empresari o consumidor , sent aquest últim el principal objectiu d’abusos i vulneracions contra la seva tutela judicial efectiva.
Entrant en matèria, Manuel Chacón Cadenas, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens parla de deutors i creditors i explica que hi ha dos tipus de deutors:
“Els que volen pagar i NO poden; i els que poden pagar i NO volen”
I parlant dels que NO volen pagar, ens comenta els subterfugis més comuns del deutor: Ocultació de béns + Inventar creditors ficticis. En el primer cas, destaquen els casos de vendes a tercers i transferències a paradisos fiscals, en el segon, destaquen els creditors ficticis, una mena de tercers (si és possible preferents) que poden ser en realitat amics o familiars que seràn els primers a cobrar en un concurs de creditors.
Com a conclusió, el ponent distingeix entre els creditors hipotecaris (tenen una hipoteca que els garanteix un valor segur) i els creditors ordinaris (no tenen valor si no hi ha béns) els quals seran més reticents a deixar impunes als deutors que no vulguin pagar.
És el torn de Sílvia Pereira Puigvert, professora de la Universitat de Girona, que ens va il·luminar amb dues sentències pioneres en qüestió de clàusules abusives i informació poc clara.
– La STJUE de 14/03/2013 establir que clàusula abusiva és un desequilibri important en contra del deutor.
– La STS de 09/05/2013 va afegir que davant informació poc clara, les clàusules poden declarar nul·les.
Com a conclusió, la ponent ens planteja diverses preguntes: Si la crisi és el leitmotiv del canvi legislatiu, són suficients les mesures actuals? i han de ser considerades retroactives?
Olga Fuentes Soriano, catedràtica de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, ens va posar les idees sobre la taula en relació amb els motius d’oposició al judici hipotecari, va recordar que:
” S’ha estat contractant hipoteques sense tenir clar que clàusules sòl es signaven”
I el caràcter abusiu de les clàusules només és oposable si aquesta clàusula interfereix en l’execució hipotecària. Tampoc és la solució absoluta el recurs de la informació initeligible o difícil d’entendre, tot i que, reconeix que s’exigeixen condicions de transparència a les entitats amb un plus de conèixer i entendre la informació i les repercussions que tindrà.
Com a conclusió, la ponent explica que a Europa i al TSJUE, si una clàusula és declarada nul·la (per tenir interessos moratoris desproporcionats), no es podrà aplicar ni reclamar, si bé, aquesta doctrina no ha estat transposada correctament i aquí primer es modera i després s’aplica.
Jaime Alonso-Cuevillas Sayrol, catedràtic de la Universitat de Barcelona, va parlar sobre la liquidació concursal, apunta l’interès del concurs de creditors per flexibilitzar el procediment hipotecari i conclou amb que l’execució singular guanya en temps i eficàcia la realització judicial.
És el torn de Christian Herrera Petrus, advocat especialitzat en dret concursal, ens explica que hi ha tres tipus de deutors: els particulars, els empresaris i els consumidors. No és casualitat que la majoria de concursos siguin d’empresaris i no de particulars, i és que:
” És recomanable que una persona física es sotmeti a concurs de creditors?”
La resposta és NO, segons el ponent el fet que gairebé tots els concursos acabin en liquidació, implica que el deute s’extingeixi al extingir-se la persona jurídica, però si es tracta d’una persona física, el deute se seguirà existint, ja que no pot extingir-se la pròpia persona.
Com a conclusió, el ponent afirma que sí que hi ha casos en què pot ser beneficiós que un particular se sotmeti a concurs, aquests casos són: si existís la possibilitat de paralitzar execucions hipotecàries (en cas que la teva casa sigui el teu centre de treball , a l’estar en concurs se’t de procurar continuar amb la teva activitat empresarial), i si hi ha risc d’inhabilitació (alguns administradors porten diverses empreses, si se’ls declara culpables de no presentar-se a concurs ja no podran exercir d’administradors mentre estiguin inhabilitats).
Finalment, les intervencions de Núria Mallandrich, doctora en Dret Processal i Vicente Pérez Daudí, professor de la Universitat de Barcelona, han anat dirigides a completar la idea del sobreendeutament del consumidor en els concursos de persona física, i a com esdevé definitiva l’execució hipotecària per sobre de les altres opcions com són l’execució judicial, la venda per subhasta o el procés declaratiu com a última opció.
