Crònica de les Jornades Internacionals de Dret Processal (II)

Per Pol Rubio i Tito Rodríguez.
Barcelona.

 

Al segon dia de les Jornades Internacionals de Dret Processal s’ha realitzat un veritable anàlisi de dret comparat, en concret sobre les solucions i problemes que té l’execució hipotecària (els desnonaments) en altres països com Colòmbia, Argentina, França o Itàlia.

Té la paraula Jairo Parra Quijano, professor de la Universitat Externado de Colòmbia i president de l’Institut Iberoamericà de Dret Processal. En un primer moment el ponent ens va parlar sobre la gran desigualtat entre rics i pobres que hi ha a Colòmbia, fet que no pot ser passat per alt en els processos hipotecàris, que s’han reduït arribant, fins i tot, a normalitzar-se per acords, les raons?

1.Al banc no li interessa quedar-se amb l’immoble.
2.Aquesta molt mal vist que se li tregui la casa a algú (crea gran alarma social).

El ponent afegeix, que segons la doctrina tradicional dels jutges, el fet de tenir un títol executiu que pugui arribar a produir l’embargament dels béns ha de tenir excepcions; excepcions que haurà d’apreciar el jutge quan sigui possible una conciliació, atenent els fets amb atenció a no perdre el temps, reduint l’ambient probatori (el nombre de proves) perquè la sentència que al·legui com excepcions sigui el més clara possible.

Des d’Argentina els professors Omar Abel Benabentos i Mariana Fernández Dellepiane, de la Universitat de Belgrano, fan una exposició conjunta sobre la crisi i l’origen social del procés hipotecari.

En primer lloc, el professor Omar Albel, ha explicat que el crèdit hipotecari ha estat el catalitzador de tot el sistema econòmic i financer d’Argentina, que permetia als ciutadans comprar habitatges amb terminis de pagament de molts anys. Com un cant de sirenes. Finalment la bombolla rebentar, deixant veure la realitat, el creditor és la part forta i el deutor la part feble. Amb raó el ponent afirma que:

“No és possible posar un remei fàcil per a aquesta crisi, que és social”

En aquest sentit el ponent explica el fort sentiment social que hi ha a l’Argentina, on les revoltes socials i les crisis són una mica viscut des de principis de segle. El ponent deixa caure la pregunta: És lògic que habitatge amb una hipoteca de 40 anys, segons la normativa actual, sigui embargada per tres mesos d’impagament? En argentina no i menys si els avaladors d’aquestes hipoteques, els pares, perdéssin els seus immobles un cop jubilats.

La professora Mariana Fernández pren el relleu i ens explica una mica més de la crisi a l’Argentina per entendre la nostra crisi actual, afirma que sempre ha estat una crisi financera, produïda per una devaluació del pes i per un rebot inflacionari que no permetia retirar fons (corralito).

A grans mals, grans mesures, ja que en un primer moment es produeix una suspensió de totes les execucions hipotecàries (després només per als deutors d’habitatge únic) i finalment es promou la doctrina de l’esforç compartit (en el marc de la Llei d’Emergència pública : crisi 2001).

IMATGE 1
Taula Rodona de les Jornades Internacionals de Dret Processal.

La professora Anne Leborgne de la Universitat d’Aix – Marseille I a França , és la següent en exposar les diferències entre el sistema espanyol i el sistema francès .

Ens explica que a França, al creditor que pot posar en marxa el procediment d’embargament hipotecari té prou amb tenir un títol executiu vençut, quan posa en marxa el procediment, i embarga l’immoble, ha de fer audiència amb el jutge per la seva execució, on s’ha de decidir si la venda es produirà en una subhasta o de forma amistosa. En aquesta audiència d’orientació el deutor pot suscitar motius d’oposició relatius al títol, prescripció del deute, o execució del bé. Pot resultar la suspensió de l’execució del bé.

En la forma amistosa, el deutor té un període de 4 mesos per buscar un comprador, si aquest no vol vendre ell mateix o no troba comprador, el traslladarà al jutge que ordenarà la subhasta. Si s’escull fer la venda segons la subhasta, el creditor posa el preu de la sortida del bé en la subhasta, esperant que el bé pugi de preu, però, si després no surt cap comprador serà el creditor el que es quedi amb el bé per aquest valor. Per això, és molt important determinar el valor del bé. Si el preu de sortida és inferior al valor del deute i el creditor s’ha de quedar el bé per aquest valor de sortida, la resta del deute ho haurà de recuperar per altres procediments.

Si el valor de la subhasta no és molt elevat, hi ha la possibilitat de fer una “sobresubasta ” on durant 10 dies es podrà posar en marxa per qualsevol persona, fixant oferir un 10% més durant els 10 dies següents i un altre 10% vegada successivament.

Com a conclusió la ponent comenta que el procediment funciona bé i sol durar entre 1 any i 1 any i mig, sent el percentatge 50-50 de casos que van a subhasta ia venda amistosa. I deixa entreveure que les característiques bàsiques són:

1.En aquest procediment sobre execució d’immobles es necessita l’ús d’advocat.
2.Menys flexibilitat, ja que no es pot arribar a acords, no es pot posposar el procés. Només es pot obstaculitzar el procés.

Finalment, Romano Vaccarella, professor de la Universitat de la Sapienza de Roma i antic magistrat del Tribunal Constitucional Italià, ens comenta breument la història de l’origen del procés executiu immobiliari a Itàlia, que neix d’una tradició secular de l’edat mitjana i evoluciona dràsticament amb l’arribada dels títols valor com la lletra de canvi i el pagaré, que creen un sistema d’execució entre creditors i deutors, que limita la força executiva de l’Estat al control de l’eficàcia d’aquests títols valor, arribant a ser acceptat que en casos molt concrets la satisfacció parcial pugui extingir un crèdit.

Tagged:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.