Aquest és el títol d’una de les ponències organitzades per l’Associació Catalana d’Iuslaboralistes, dirigides pel Dr. Albert Pastor i Francesc Pérez Amorós, coneguts professors de la Universitat Autònoma de Barcelona.
L’encarregar de la conferència compta amb una dilatada experiència i trajectòria acadèmica i professional en la matèria, el Dr. Ferran Camas Roda, Catedràtic per la Universitat de Girona.
Analitzant en primer lloc els aspectes generals i teòrics de la responsabilitat empresarial i els riscos laborals, mentre aportava dades de gran interès de la realitat laboral relatives a les actuacions de la inspecció de treball i l’evolució dels accidents durant la jornada de treball, el ponent ha abordat l’exhaustiva doctrina del Tribunal Suprem en aquesta matèria.
Aleshores, restava fer referència a nombroses sentències de l’Alt Tribunal i les recents modificacions legislatives en matèria de riscos. Representaven el centre de la ponència les conclusions del Dr. Camas i el debat posterior amb els assistents, entre els que trobem professionals de l’àmbit judicial, de l’advocacia i l’Administració laboral entre altres.
No es tracta d’un increment del nombre d’accidents de treball o dels delictes de risc del 316 al 318 del Codi Penal, sinó tot el contrari, es dona una disminució d’aquests i de les actuacions de la inspecció de treball, que dissimulen l’agreujament de la situació en matèria de prevenció. Un important nombre d’aturats, unes pessimistes perspectives laborals i la possible fallida de moltes empreses són les causes que el ponent ha assenyalat contribueixen a la reducció de demandes i sol·licituds de baixa per accidents de treball. Les dificultats econòmiques originades per la crisi comporta que la seguretat en el treball i prevenció d’accidents no adquireixin alta prioritat en les estratègies empresarials per a la millora de les condicions de treball. Mentre el nombre d’accidents disminueix, probablement perquè l’atur és tan elevat que treballen moltes menys persones que en anys anteriors, augmenta de forma alarmant el nombre de jornades de treball perdudes per baixes per accidents de treball, és a dir, no s’està donant la importància que mereix un aspecte essencial en el lloc de treball com es la seguretat i prevenció de riscos i en conseqüència augmenten els accidents amb greus o molt greus resultats.
A continuació el ponent ha abordat els elements de la responsabilitat civil del treballador i empresari. Destaca la funció preventiva i repressora de les normes laborals, així com el trasllat de la càrrega de la prova a l’empresari qui ha de demostrar que ha actuat d’acord a la diligencia que l’hi resulta exigible. Sentències de l’Alt Tribunal, com la de 30 de juny de 2010 o de 22 de febrer de 2001, senyalades pel ponent, apunten que la culpa del treballador només es rellevant si té caràcter exclusiu o temerària, mentre que l’exigència és superior pel que fa la imprudència de l’ocupador especialment si realitza la seva activitat en sectors de risc o característics pel perill que comporten, així com que es poden generar danys morals en la persona del treballador víctima d’un accident de treball.
Tampoc ha passat desapercebut ni pel ponent ni pels assistents el mandat al Govern que la Llei 36/2011 conté a la Disposició Final Cinquena, consistent en l’elaboració d’un barem de indemnitzacions en matèria d’accidents de treball i malalties professionals en un termini de 6 mesos des l’entrada en vigor de la citada Llei (ja han passat més de 3 anys i ningú l’espera a curt termini, seguim aplicant freqüentment el barem relatiu als accidents de trànsit, el qual no valora molts dels aspectes característics de les relacions laborals que requereixen ser valorats per l’autoritat judicial). El debat que ha tingut lloc posteriorment a la ponència ha manifestat la preocupació dels professionals i juristes per aquest aspecte; la valoració de la indemnització per accidents de treball roman depenent de l’arbitri judicial. Els criteris jurisprudencials que regeixen el principi de reparació del dany els localitzem a les SSTS d’11 de febrer de 1999 i de 2 d’octubre de 2000, els qual són de gran importància mentre esperem el cobdiciat barem d’accidents de treball i malalties professionals.
Conclusió:
És imperatiu concloure que, malgrat que la crisi no incentiva a les polítiques empresarials a prioritzar la prevenció de riscos i la seguretat en el treball, pel cost econòmic que suposen, les conseqüències a llarg termini són en termes econòmics i socials molt costoses donada la transcendència social i laboral de les mateixes. Perquè no oblidem que les relacions laborals són un aspecte de la vida social de treballadors i empresaris, la seguretat és un aspecte bàsic de la vida en comú i social senyala el ponent, expressió dels principis democràtics i l’Estat social.
