Alemanya: un estat social només per a alemanys?

Per Ignasí Ferreté
Barcelona
 
 

El passat 21 de maig de 2014, es feu ressò una notícia inquietant que el consell de ministres del govern alemany tenia llest un projecte de llei que contempla l’expulsió del país dels immigrants europeus que estiguin a l’atur i duguin sis mesos en el país sense trobar feina. El motiu sobre el quals s’emparen, és la necessitat de lluitar contra l’abús de l’Estat del Benestar produït per un gran increment de la immigració (Alemanya ha esdevingut en els últims anys el segon destí més popular pels immigrants després dels Estats Units). D’aprovar-se, aquesta mesura pot tenir una afectació devastadora ja que aquells afectats quedarien exclosos del sistema social i, tot seguit, serien expulsats del país.

El fet rellevant que convé remarcar en aquest cas, és que qui és objecte d’aquesta mesura ja no són només els estrangers, sinó els propis ciutadans de la Unió Europea (i concretament milers de ciutadans espanyols que han optat per emigrar a Alemanya). És essencial tenir-lo en compte ja que suposa un canvi dins el suposat ordre establert quan es va fundar la Unió Europea, que pretenia ni més ni menys que facilitar la lliure circulació de persones, béns i capitals en una situació d’igualtat. Amb aquesta mesura, el que s’aconsegueix és privar dels avantatges que la ciutadania europea presentava, ja que oferia un escenari més avantatjós alhora de moure’s per tot el territori europeu, així com de quedar-se a residir en un altre país. D’aprovar-se, ja no només es vulneraria el dret a la lliure circulació de persones (ja que se’ls expulsaria del país amb una prohibició d’entrada per als casos de frau), sinó que s’estaria condicionant aquestes a la necessitat de tenir una feina, o si més no, provar que s’està en possibilitat de tenir-ne una, situant al ciutadà europeu en una posició d’inferioritat davant l’organisme de l’Estat, el qual deixaria de servir com a garant de drets i deures dels ciutadans per convertir-se en un organisme opressor i limitador de llibertats (fet que ja de per si és contrari a l’ordre actual europeu i a l’actual concepció d’Estat).

Si ens hi fixem, la pròpia concepció o noció del ciutadà europeu canvia completament amb aquesta mesura, ja que se’l passa a concebre com una càrrega per l’Estat. La relació entre Estat-individu també canvia en el sentit que ara el ciutadà europeu, per a poder valer-se de l’Estat del Benestar del país en el que ha decidit lliurement anar, ha d’aportar alguna cosa a mode d’intercanvi. Però deixant de banda aquesta concepció materialista en la que el pretext és el de “jo et dono i tu em dones”, convé analitzar el que la normativa europea ens diu al respecte.

La directiva 38/2004 estableix en el seu article 7 que tot ciutadà de la Unió tindrà dret de residència dins el territori d’un altre Estat membre si es compleixen un seguit de requisits, entre els que trobem o bé ser treballador per compte aliè o disposar de recursos suficients per a no esdevenir una càrrega per l’Estat. Tot seguit, s’estableix que el ciutadà de la Unió que estigui en atur, podrà mantenir la concepció de treballador si pateix una incapacitat temporal resultant d’un accident o malaltia, si havent quedat en atur de forma involuntària s’ha inscrit al servei de treball competent per tal de trobar feina o en algun cicle de formació professional relacionat amb l’anterior feina o per tal de trobar-ne una altre. Si observem bé aquest article, podríem argumentar que la mesura que vol imposar Alemanya estaria justificada fins a cert punt, ja que l’objectiu principal es evitar una càrrega excessiva per l’Estat. Ara bé, en la mateixa directiva trobem l’article 24, que fa referència a la igualtat de tracte de tots els ciutadans de la Unió que resideixin en un Estat membre d’acollida que els propis ciutadans d’aquell Estat. Doncs bé, com diu el dit “feta la llei, feta la trampa”, el mateix article 24, en el seu apartat segon, estableix l’especialitat per aquells ciutadans europeus que van entrar a l’Estat en busca de feina, eximint a l’Estat de donar els serveis socials que, com a tracte igualitari els hi correspondrien, fins que trobin feina o puguin provar que estan en condicions de ser contractats. En aquest aspecte podem veure que ens trobem ja davant un cas de “relativa igualtat”, en la que ja no es tenen en compte els principis integradors de tot ordenament jurídic, d’igualtat, lliure circulació i lliure desenvolupament de la personalitat, quedant tot supeditat al benefici econòmic que l’Estat pugui extreure de l’individu en concret per tal de poder ser beneficiari de serveis socials.

Un altre factor que fa sonar les alarmes és el mode en que Alemanya vol fer efectiva aquesta nova regulació, i que és mitjançant l’expulsió. Si bé és cert que la prevenció d’abusos és un interès legítim de l’Estat, és justificació suficient com per fer fora del mateix a un ciutadà europeu? L’article 28 de la mateixa directiva europea, relatiu a la protecció contra l’expulsió, contempla com a motius tant raons d’ordre públic com de seguretat pública, sempre tenint en compte tant la duració de la residència de l’individu en qüestió, el seu nivell d’integració social i cultura i la importància dels seus vincles amb el seu país d’origen. Com podem veure, explícitament no es cita com a causa d’expulsió del país el no tenir feina o cap oferta de contractació, doncs atemptaria contra els principis bàsics integradors de la política europea des de la seva fundació, així com també contra la pròpia dignitat del ciutadà europeu, que passaria d’una situació de llibertat total de moviment i de desenvolupaments a un estat de supeditació a una feina per tal de mantenir el dret a poder estar en un Estat diferent al d’origen.

Seguint fent un anàlisi de les circumstàncies per les quals es podria expulsar a un estranger del país on es trobi, trobem la raó d’Ordre Públic. Entraria el fet de ser una càrrega per l’Estat dins de l’abast d’aquest concepte? La doctrina del Tribunal Constitucional respecte què ha d’incloure’s dins d’Ordre Públic estableix que només s’inclouran casos relatius a drets i llibertats fonamentals d’una banda i al dret a la tutela judicial efectiva per l’altre, fet que demostra que el no tenir feina degut a les circumstàncies actuals i beneficiar-se de l’Estat del Benestar no hi estarien inclosos.

Descartada la possible inclusió tàcita dins el concepte d’Ordre Públic, es pot concloure que l’aprovació d’aquest projecte de llei seria contrari a un seguit de principis europeus bàsics com el de lliure circulació de persones, la dignitat humana, així com també a la legislació europea del moment que impedeix la expulsió de ciutadans europeus dels països on estiguin residint llevar que sigui per circumstàncies d’Ordre i Seguretat Pública. Seria un tant paradigmàtic que una (per no dir la) principal potència de la Unió Europea, com és Alemanya, impulsés una reforma d’aquestes característiques, doncs crearia un precedent per la resta d’Estats membres a atemptar contra els principis integradors de la política europea.

1 comment

  1. Aquest article té un aire jove que deixar molt clar on està el tema. Utilitza un llenguatge que tothom entén sense obviar les fonts jurídiques.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *