La pluja de Decrets-llei

Per Diego Fierro Rodríguez
Málaga,
 
 

Durant els darrers anys s’ha convertit en un fet molt comú que el Govern estatal empri la forma del Decret-llei per fer reformes legislatives de certa rellevància i, en molts casos, de manera indeguda. Aquesta tendència, que va començar a establir-se en l’any 2009, sent cert que la seva possible existència es va plantejar a principis de la dècada passada, ha provocat que l’ordenament jurídic espanyol s’hagi omplert de decrets-lleis que fan que regni la inseguretat jurídica en diverses situacions.

Els Decrets-llei es troben regulats amb caràcter general en l’art. 86 de la Constitució Espanyola, que ha estat estudiat per Pietat García-Escudero Márquez en un interessant treball que va ser actualitzat per Ángeles González Escudero. Aquest precepte estableix en el seu primer apartat que el Govern podrà dictar disposicions legislatives provisionals que prendran la forma de Decrets-llei en cas d’extraordinària i urgent necessitat, que no podran afectar l’ordenament de les institucions bàsiques de l’Estat, als drets, deures i llibertats dels ciutadans regulats en el Títol I, el règim de les Comunitats autònomes ni el Dret electoral general. En el termini dels trenta dies següents a la promulgació, el Congrés haurà de pronunciar sobre la convalidació o derogació d’acord amb el que estableix l’art. 151 del Reglament. Cal destacar que les Corts podran tramitar els Decrets-llei com a projectes de llei a través del procediment d’urgència.

El Govern estatal Esteu Decret-llei per legislar amb tanta assiduïtat perquè aquesta fórmula legislativa és eficient per crear normes amb rang legal en poc temps a causa de la rapidesa amb què es pot dur a terme el procediment per tramitar-la. Aquesta rapidesa, que està permesa per l’existència d’una drecera legislatiu, s’aconsegueix oblidant clarament el debat parlamentari i impedint el desenvolupament de la democràcia amb l’excusa de les circumstàncies relacionades amb la crisi econòmica, que, segons la Interlocutòria del Tribunal Constitucional 43/2014, permet la utilització del Decret-llei, encara que un Dictamen del Consell de Garanties Estatutáries, que va ser analitzat per José Ramón Chaves García, indica que la crisi econòmica no serveix per justificar els Decrets-llei. Es por ello que Juan Torres López, Antonio Papell, Julio González García, Estanislao Arana García, Jesús López Medel, Julio González Puente i Marc Carrillo han mostrat el seu descontentament amb el fenomen de l’abús del Decret-llei, que ha provocat un debat que s’ha intensificat amb el Reial Decret-llei 8/2014, de 4 de juliol, d’aprovació de mesures urgents per al creixement, la competitivitat i l’eficiència, que va produir la modificació de 26 lleis de la forma menys adequada.

Cal destacar que en diverses Comunitats Autònomes, que són Andalusia, Aragó, les Illes Balears, Catalunya, Castella i Lleó, el País Valencià, Extremadura, la Regió de Múrcia i Navarra, es van implantar el Decret-llei en els seus sistemes de fonts aprofitant l’última reforma dels seus Estatuts d’Autonomia, encara que aquesta idea té poc sentit si es té present que els Parlaments autonòmics, al contrari que el Parlament estatal, no són bicamerals. Això implica que ara hi ha el risc que es reprodueixin les pràctiques del Govern estatal per part dels governs de les comunitats autònomes, com ja ha succeït a Andalusia ia les Illes Balears.

Per aprofundir en la naturalesa del Decret-llei cal tenir present que la Constitució Espanyola configura aquesta forma legislativa com una excepció a la regla general, que consisteix en la creació de lleis mitjançant l’activitat del Parlament conforme a l’art. 66.2 de la Carta Magna espanyola, que indica que “Les Corts Generals exerceixen la potestat legislativa de l’Estat, n’aproven els Pressupostos, controlen l’acció del Govern i tenen les altres competències que els atribueixi la Constitució”. La Sentència del Tribunal Constitucional 182/1997 diu que “L’art. 86 CE habilita, per descomptat, al Govern per dictar, mitjançant Decret-llei, normes amb força de llei, però en la mesura que això suposa la substitució del Parlament pel Govern, constitueix una excepció al procediment legislatiu ordinari ia la participació les minories que aquest dispensa, i com a tal sotmesa quant al seu exercici a la necessària concurrència de tots els pressupostos circumstancials i materials enunciats en aquest precepte que el legitimi”.

La Sentència del Tribunal Constitucional 68/2007 indica que “després de reconèixer el pes que en l’apreciació de l’extraordinària i urgent necessitat ha de concedir-se« al judici purament polític dels òrgans als quals incumbeix la direcció de l’Estat », declarem que« la necessària connexió entre la facultat legislativa excepcional i l’existència del pressupost habilitant »fa que el concepte d’extraordinària i urgent necessitat que es conté en la Constitució no sigui, de cap manera,« una clàusula o expressió buida de significat dins de la qual el lògic marge d’apreciació política del Govern es mogui lliurement sense cap restricció, sinó, per contra, la constatació d’un límit jurídic a l’actuació mitjançant Decrets-llei »”. La resolució també afirma que “és funció pròpia d’aquest Tribunal« l’assegurament d’aquests límits, la garantia que en l’exercici d’aquesta facultat, com de qualsevol altra, els poders es mouen dins del marc traçat per la Constitució », de manera que «el Tribunal Constitucional podrà, en supòsits d’ús abusiu o arbitrari, rebutjar la definició que els òrgans polítics facin d’una situació determinada» i, en conseqüència, declarar la inconstitucionalitat d’un Decret-llei per inexistència del pressupost habilitant per invasió de les facultats reservades a les Corts Generals per la Constitució (STC 11/2002, de 17 de gener, F. 4, i 137/2003, de 3 de juliol, F. 3).”. Aquesta Sentència assenyala que el màxim garant de la Constitució Espanyola podrà declarar la inconstitucionalitat d’un Decret-llei per la falta de la concurrència del pressupost habilitant. No obstant això, sempre s’ha de tenir present que, com diu la Sentència del Tribunal Constitucional 182/1997, aquest realitza “un control extern, en el sentit de tot comprovar, però no substituir, el judici polític o d’oportunitat que correspon al Govern i al Congrés dels Diputats en l’exercici de la funció de control parlamentari (art. 86.2 CE)”, de manera que, segons Marc Carrillo, el màxim protector de la Constitució s’ha autolimitat en el control de la concurrència del pressupost habilitant. A més, com afirma Laura Mont Castro, el Tribunal Constitucional ha realitzat una interpretació bastant flexible dels termes “urgència” i “necessitat”, segons el que es desprèn de la Sentència 6/1983, que diu que “La necessitat justificadora dels Decrets-llei no es pot entendre com una necessitat absoluta que suposi un perill greu per al sistema constitucional o per a l’ordre públic”.

L’ocupació del Decret-llei, malauradament, s’ha convertit en la regla general, quan, en realitat, hauria de ser la regla excepcional, segons el que es desprèn de la Constitució Espanyola, de manera que els principis democràtics i els principis propis de l’Estat de Dret, com la divisió de poders i la seguretat jurídica, s’estan veient afectats negativament. Les causes d’aquest fet es poden haver vist impulsades per elements com la incidència que estan tenint les mesures polítiques de naturalesa econòmica dels diferents Governs, que volen actuar amb la major celeritat i amb les menors lligams possibles. Una altra causa fonamental que explica el fenomen és la manca d’eficàcia del control del Tribunal Constitucional, la lentitud fa que sempre actuï quan ja és massa tard per declarar la inconstitucionalitat d’una Llei o norma amb rang de Llei, com ja va succeir amb el Reial Decret-llei 5/2002, de 24 de maig, de mesures urgents per a la reforma del sistema de proteccion per atur i millora de l’ocupabilitat, que va ser declarat inconstitucional l’any 2007.

La utilització excessiva del Decret-llei com a font del Dret, que atempta contra els pilars d’un Estat democràtic i també posa en perill l’Estat de Dret per donar-li una gran importància a l’eficiència, dificulta el desenvolupament i la correcta aplicació de l’ordenament jurídic. Per aquest motiu s’han de buscar alternatives que siguin més democràtiques i tan eficients com el Decret-llei, sent cert que resulta interessant la proposta de Yolanda Gómez Lugo, que indica que podrien utilitzar els procediments legislatius abreujats.

Tagged:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.