És interessant avaluar les posicions d’una negociació, els acords i beneficis que tenen per a les parts implicades. En el passat el comerç es limitava al trasllat de béns físics d’una part del món a una altra i les negociacions tractaven, gairebé exclusivament, d’aranzels i quotes. Avui dia les economies són més modernes i la política comercial abasta una àmplia gamma d’activitats i pràctiques (serveis, dret de propietat intel·lectual DPI, inversió estrangera directa, normes en matèria de sanitat agropecuària i de mercaderies industrials i no industrials, practica de concessió de llicències, impostos nacionals etc.)
La relació entre la Unió Europea (UE)[1] i la Comunitat Andina de Nacions (CAN-Bolívia, Colòmbia, Equador, Perú)[2] es va iniciar des dels anys setanta amb pactes de naturalesa comercial, passant després a la cooperació que obligava a enfortir els valors democràtics, les llibertats individuals i els principis constitucionals, en benefici dels pobles mitjançant l’aplicació de directrius de solidaritat i progrés social.
Posterior al primer cim UE – Amèrica Llatina, aquesta ultima va decidir iniciar el procés de negociació que conduís a la creació d’un àrea de lliure comerç internacional, els països andins van eliminar entre si els aranzels i van formar una zona de lliure comerç intracomunitari que va permetre el creixement vertiginós de la zona i la liberalització dels serveis, especialment el transport en les seves diferents modalitats.
La negociació de l’Acord d’Associació de la CAN i la UE va presentar dues etapes diferents clarament definides en el temps, la fase andina suspesa indefinidament per raons tècniques i polítiques en 2007, i la negociació bilateral o multilateral de Colòmbia i Perú amb la UE, que arriba a bon port en 2010, entrant en vigor en 2013, oberta a l’eventual integració dels altres països andins.
L’agricultura va ser el sector d’accés al mercat que va concentrar la major atenció i esforç, a nivell tècnic i polític en l’esfera pública i privada. Contribuint a consolidar la posició de Colòmbia i Perú en l’exterior particularment entre inversors estrangers que busquen rendibilitat, noves oportunitats comercials i seguretat jurídica per a les seves inversions 4 Permetent la possibilitat d’obrir més i nous mercats de negocis, intercanvi de tecnologia i coneixement.
Per als països andins suposa la diversificació de les exportacions que fins llavors s’havien concentrat en un nombre limitat de productes i mercats europeus, la innovació i qualitat en els productes per les tecnologies punta instal·lada en les empreses i requerides per la UE.
Prenent com a referència les variables comercials i econòmiques, per a Colòmbia i Perú la UE és un soci comercial fonamental i el principal inversor, així com font de cooperació econòmica. Per a la UE representa, segons paraules de l’actual comissari europeu de comerç, “el comerç internacional és font de creixement econòmic, és a dir augment del PIB, i creació de llocs de treball”. Dos terços de les importacions de la UE corresponen a les matèries primeres, els productes intermedis i els components que necessiten els fabricants. D’altra banda suposa avantatges com a preus més baixos i majors possibilitats d’elecció per als consumidors en la mesura que els aliments importats, els béns de consum i els components dels productes manufacturats a Europa passen a ser més barats.
La UE està convençuda que l’obertura dels mercats i el comerç forma part de la solució de l’actual crisi econòmica desencadenada per l’enfonsament del mercat hipotecari. Dins d’aquest context els advocats han d’estar preparats, a més dels coneixement tècnics, és necessari oferir una visió econòmic-empresarial als clients donant resposta a totes les qüestions que puguin suscitar-se en temes duaners, fiscals, arbitratges comercials, constitució d’empreses o filials, joint – venture, tenint com a referència la legislació del país d’origen i destinació.
Juan Pezzano.
Advocat.
[1] Els Tractats fundacional de la Unió Europea comprenen el Tractat de Roma (1957), Tractat de Brussel·les (1967), Tractat de Maastricht (1992), Tractat d’Amsterdam (1999) Tractat niçard (2003) i Lisboa 2009.
[2] Pacte Andí de 1969, Bolívia, Colòmbia, Xile, Equador, i Perú subscriuen l’Acord de Cartagena, d’aquesta manera es va engegar el que es coneix actualment com a Comunitat Andina de Nacions CA. Xile ja no és part.
[3] Primer Cim Unió Europea – Amèrica Llatina, maig 2002 Madrid- Espanya.
[4] La Direcció general de Política Exterior del Parlament Europeu -European Union: Trade Agreement with Colòmbia and Perú.
[5] Karel de Gutch actual Comissari Europeu de Comerç en la Comissió Barroso II.
