Per Albert Noguer. 
Facebook, amb més de 900 milions d’usuaris i perfils és, sense cap dubte, una xarxa social que ha revolucionat el món tecnològic i la vida social de gairebé tothom. Potser no ens adonem però, la majoria de vegades que pugem una fotografia a Facebook, podem estem vulnerant, d’una forma flagrant, el dret a la pròpia imatge d’un tercer. És més, possiblement ja l’haguem vulnerat.
El dret a la pròpia imatge ha estat especialment tractat pel Tribunal Constitucional, donant lloc a diverses sentències importants (vid. STC 139/2001 o 81/2001) que confirmen que tothom, amb més o menys mesura, segons la seva exposició social, té dret a la “salvaguarda de la projecció exterior de la seva imatge com a mitjà d’evitar ingerències no desitjades”. En consonància, l’article 18.4 CE reconeix i estableix el dret a la pròpia imatge que, al seu torn, es troba desenvolupat i regulat, en part, per la Llei Orgànica 1/1982, de protecció civil del dret a l’honor, intimitat familiar i personal i pròpia imatge.
Segons la legislació actual s’entén com, intromissió il·legítima al dret de la pròpia imatge, “la captació, reproducció o publicació per fotografia, film o qualsevol altre procediment, de la imatge d’una persona en llocs tancats o moments de la seva vida privada o fora d’ells”. En aquests casos, la intromissió sense consentiment no té excepció; és a dir, qualsevol publicació d’una fotografia sense el consentiment de totes les persones que hi surten –excepte casos molt puntuals-, suposa un il·lícit civil plenament susceptible de originar responsabilitat civil (és a dir, haver de pagar una indemnització). Podem suposar, doncs, la quantitat de vegades que, diàriament, es vulnera, hem vulnerat o se’ns ha vulnerat, el dret a la pròpia imatge.
Tenint clar, d’una banda, que la vulneració del dret a la imatge, a Facebook, és flagrant, ens hem de fer una altra pregunta: Qui és responsable d’aquests il·lícits civils, Facebook o qui penja les fotografies?
D’una banda, la resposta la podríem trobar a la Llei 32/2002 de Serveis d’Informació, concretament en el seu article 16, on s’estableix que els prestadors de serveis d’informació consistents a emmagatzemar dades proporcionades per l’usuari d’aquest servei no seran responsables per aquesta informació. Així mateix, les clàusules legals de Facebook estableixen, amb bon criteri, que no es publicarà ni es realitzarà, per part de l’usuari, cap acció en la que Facebook infringeixi o violi els drets d’altres o que voli la llei d’algun mode (…) i que no s’etiquetarà a usuaris de Facebook sense el seu consentiment exprés”.
No seria incorrecte l’argument contrari; és a dir, argumentar que és Facebook qui té responsabilitat civil per aquests fets. El mateix article 16 de la Llei 32/2002 de Serveis d’Informació estableix, en el seu segon apartat, que sí serà –Facebook- responsable civil quan no actuï amb la diligència necessària. És conegut i innegable que, quan s’etiqueta un tercer a una fotografia, Facebook no li demana pas consentiment.
En conclusió, Facebook és la xarxa social amb el nombre més gran d’usuaris del món i, per tant, s’ha d’anar amb compte alhora de pujar fotografies. No és habitual, però mai sabrem com pot reaccionar un tercer davant una fotografia a Facebook no autoritzada. Com va dir Obama al 2009, “be careful what you post on facebook”.
M’agrada l’article, amb el teu permís faré una pinzellada més. Fa unes setmanes vam fer un seminari just discutint aquest tema. Segons la jurisprudència (no la tinc a mà en aquests moments, sorry) no es obligat demanar consentiment quan la fotografia, el so enregistrat o un video és gravat amb la persona que “penja el mateix”. És a dir, si jo penjo una foto on surto amb una altra persona no he de demanar consentiment, ni tampoc estic oblligat a despenjar-la si m’ho demana. Aquest tema va sortir arrel d’una conversa telefònica que va enregistrar un sindicalista a l’empresari, el mateix no tenia ni idea que l’estaven gravant! Tot i això com que intervenia la persona que enregistrava no es vulnerava cap dret fonamental.
Hola Daniel,
Estic en part d’acord amb la teva pinzellada. Val a dir, però, que la LO 1/82 és taxativa en aquest aspecte; és a dir, exigeix un consentiment exprès (no accepta el tàcit, segons la literalitat de dita llei). Discrepo amb la jurisprudència, si bé és cert que aquesta teoria existeix i és d’aplicació.
Si jo no sé que aquella fotografia es penjarà a Facebook (o un blog, m’és igual), no tinc una expectativa legítima de reserva? No puc decir jo, si aquella foto es penja o no es penja? I per què no ho puc decidir? Trobo que l’anàlisi és purament casuístic, és a dir, analitzable cas per cas. També val a dir que aquestes fotografíes, a vegades, han comportat molts problemes per “la victima”. El típic cas d’un amic d’un treballador d’alta jerarquia que li penja una foto borratxo al Facebook i li veu el seu cap, que l’acomiada. Bé, aquí què?
És un tema delicat, certament.
Una consulta.
Uns individus intenten entrar a les instal·lacions d’una protectora d’animals, amb la intenció de robar gossos per a usar-los en baralles.
Les càmeres els van captar i s’ha efectuat l’oportuna denúncia.
Cas que la protectora publiqués es imatges al Facebook, encara podria ser denunciada per aquests malfactors?