La responsabilitat dels socorristes

Per Albert Noguer.

Durant l’estiu, moltes són les persones que gaudeixen de les piscines públiques o privades i de les platges del nostre país. Normalment, però, en la majoria de les platges i en totes les piscines hi ha la figura del socorrista. El socorrista té el deure de vetllar per la nostra seguretat i, en el seu cas, prestar-nos auxili en el moment que ho necessitem. Precisament per aquest motiu, la responsabilititat civil i penal dels socorristes no és pas inexistent. 

Des d’una òptica penal, cal remarcar que el socorrista té una posició fonamental en el sistema penal, doncs té com a tasca el vetllar per la seguretat de tots els que es troben en l’instal·lació o la platja. A més, es considera que el socorrista ha rebut una formació adequada i, per tant, se li pot exigir molt més que a qualsevol de nosaltres. 

Conseqüentment, cal matissar que el socorrista no és responsable en  els casos que enumerarem a continuació (numerus apertus), sinó que cal, a més, que en tots ells hi hagi dol o imprudència, excloent-hi evidentment tota responsabilitat per força major. 

El delicte més greu que pot cometre un socorrista és el d’homicidi (article 142.1 del Codi Penal), en connexió amb l’article 142.3 del mateix codi. L’article 142.1 diu que: “El que per imprudència greu causi la mort a un altri serà castigat com a reu d’homicidi imprudent amb la pena de presó de 1 a 4 anys” i, el punt tercer determina: “Quan l’homicidi s’hagués comès per imprudència professional, s’imposarà a més la pena d’inhabilitació especial per l’exercici de la seva professió per un període de tres a sis anys“. 

En defecte, un socorrista pot cometre el delicte d’homicidi quan actua amb imprudència punible o imperícia professional. És a dir, quan el resultat de mort sorgeixi d’una actuació defectuosa flagrant per no aplicar les tècniques correctes de la seva professió. Cal dir, no obstant, que no és suficient amb que la conducta imprudent es realitzi per un professional (imprudència del professional) sinó que cal, a més, que la conducta consisteixi, precisament, en una omissió greu d’aquelles regles de l’art o la tècnica que són exclusives de la professió (STS 18/1/1988 o STS 7/2/1991, entre altres). 

Això és, que la seva obra requereix una professionalitat o una tècnica pròpies de la seva professió i que, o bé no es tinguin (imperícia) o bé s’oblidin o s’executin defectuosament (negligència). A més, la jurisprudència ha entès que “quan la culpa estigui relacionada amb la conducta d’un professional que ha de tenir coneixements i possibilitats específiques d’actuació preventiva d’un dany, les regles socialment definides tindran un greu més alt d’exigència doncs ja no són les comunes que s’imposen a qualsevol persona, sinó les que inclouen el coneixement i aplicació específics pel que han rebut una preparació i titulació“. (STS 14/2/1997). 

Un delicte (o falta) pel que també solen respondre els socorristes és el de lesions (article 147 del Codi Penal) i, en aquest cas, en connexió amb l’article 152.3 que estableix també la modalitat de la imprudència professional. S’entenen les lesions el dany a la integritat corporal o a la salut física o mental, sempre que aquesta necessiti objectivament, una primera assistència mèdica facultativa acompanyada d’un posterior tractament mèdic o quirúrgic. 

El delicte pel que també normalment es respon es el d’omissió del deure de socors (article 195 del Codi Penal). Segons aquest article “qui no socorri a una persona que es troba desemparada i en perill manifest, quan pugui fer-ho sense risc propi ni de tercers, serà castigat amb una pena de multa de tres a dotze mesos“. Els particulars, en aquest precepte penal, troben una clàusula exculpatòria que no els fa responsables si consideren que donar-li ajuda els hi comportés risc a ells mateixos. No obstant, la doctrina entén que aquesta clàusula no opera amb experts, doncs el deure de solidaritat és més fort quan algú ha assumit, voluntàriament, la funció de socórrer a les persones. Hi ha, però, una forta discussió si aquest delicte opera, en els casos de les platges, quan hi ha bandera vermella. 

A més a més, la comissió de delictes sol venir acompanyada de responsabilitats civil pel dany produït, que s’uneixen a la causa penal. A aquests efectes cal recordar diverses coses. La primera d’elles és que, en primer lloc, per demanar responsabilitat civil cal una actuació o conducta que produeixi, causalment, un dany. A més a més, la reclamació per la possible responsabilitat civil s’ha d’efectuar, com a màxim, un any després de dita actuació. Del contrari l’acció de responsabilitat civil haurà prescrit. 

Precisament perquè aquest és un tema delicat, molts socorristes tenen una assegurança que els cobreix una eventual responsabilitat civil. En aquest punt cal tenir en compte dues coses; en primer lloc, si el socorrista no té cap assegurança, haurà de contractar uns advocats o bé demanar-ne d’ofici, si acompleix els requisits. I, a més, respon de la indemnització amb els seus béns presents i futurs, segons les regles del Codi Civil. Al contrari, si el socorrista té contractada una assegurança que li cobreix la possible responsabilitat civil, aquesta respon fins el màxim de la pòlissa. És a dir, cal tenir en compte que si la pòlissa cobreix fins a 50.000€ i s’estableix que la responsabilitat és de 80.000€, aquests 30.000€ aniran a càrrec del socorrista, excepte que la pòlissa disposi altra cosa. 

Tagged:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.