Barcelona,
Aquests dies tot mitjà de comunicació parla sobre la figura dels aforats. Els aforats són aquells subjectes que, per raó del seu ofici o càrrec, són jutjats no per tribunals ordinaris sinó pel Tribunal Suprem o pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Autònoma (depenent del càrrec).
Així mateix, els magistrats d’aquests Tribunals són nominats pel Consell General del Poder Judicial que, alhora, i segons la seva normativa interna, els membres del Consell són nominats pel Congrés dels Diputats i el Senat, fent així un cercle viciós del que sembla que tot són avantatges.
En aquest article analitzarem alguns aspectes legals que potser, al lector, li ajudin a entendre millor aquesta figura i que, com diu el títol de l’article, no és pas or tot el que llueix.
A contrari del que molta gent pensa, els aforats no són tots polítics (ho són en menor part) però si ens referim a aquests podem dir que els diputats i senadors o els parlamentaris autonòmics només podran ser jutjats pel Tribunal Suprem (TS) o el Tribunal Superior de Justícia Autonòmic (TSJ). Aquesta “protecció de la jurisdicció ordinària” (article 71 de la Constitució Espanyola) no només s’aplica als possibles delictes que hagin fet en exercici de les seves funcions, sinó que el fur també s’aplica al seu àmbit privat (ex: Vicente Ferrer que es va comprovar que va conduir sota els efectes de l’alcohol). Per poder jutjar-los és necessari que el Parlament, Congrés o Senat autoritzin el seu enjudiciament mitjançant un escrit que es diu suplicatori. El que no s’acaba d’entendre és que aquest article té el seu origen en la protecció dels polítics de la seva llibertat d’expressió, però és molt dubtós que aquesta llibertat d’expressió també sigui extensible en un delicte de conducció temerària, per exemple. En aquest cas s’ha fet una interpretació molt extensiva de l’aforament.
Després, tenim a les figures d’Estat (exceptuant a la família reial) com poden ser els membres del Govern, els alts càrrecs de l’estat, etc… Amb aquestes persones ningú ha d’autoritzar que se’ls instrueixi i enjudici, però només pot fer-ho el Tribunal Suprem. Novament, i com en el cas anterior, aquesta “protecció” també s’estén a la seva vida privada. Aquests casos estan molt poc regulats en el dret positiu, ja que solament apareixen en l’article 102 CE i en la LOPJ.
Ara bé: Qui són la majoria d’aforats? No són polítics. La majoria d’aforats són jutges i fiscals. En aquest cas, l’aforament només els protegeix en l’exercici de les seves funcions i no en la seva vida privada (ex: fiscal que condueix temeràriament). A diferència dels anteriors, s’entén que en lloc d’una protecció és una garantia processal pel següent motiu: que no els investiguin els seus propis companys amb els quals poden arribar a tenir amistat o enemistat.
En definitiva, les estadístiques hi són aquí i l’anunci del Govern de llevar el nombre d’aforats és, com a mínim, tendenciós. Si eliminem de la llista d’aforats als jutges i fiscals ja ratllem 10.000 noms.
Quines conseqüències té l’aforament?
Part positiva: Les querelles només poden ser examinades pel Tribunal Suprem.
Part negativa: En ser enjudiciats pel Tribunal Suprem, no tenen el dret constitucionalment reconegut a qualsevol ciutadà de tenir una segona instància penal.
L’aforament també ha estat i és un escut contra denúncies falses, que poden tenir com a objectiu tacar la imatge pública del polític. I és que, tristament, a Espanya, el delicte de denúncia falsa gairebé mai s’aplica. Per això, potser, alhora que es desinstal·la l’aforament del nostre sistema jurídic, seria molt positiu que es perseguís, amb més i millor força, la figura de la denúncia falsa.
