Opinions carregades de pólvora

Per Daniel Mendo. 

Que ens trobem a un país amb un llarg historial de bandes armades i grups terroristes és un fet més que evident. Ens trobem amb grups armats d’alliberació nacional, moviments de resistència armada a la dictadura franquista i fins i tot grupuscles d’ultradreta nostàlgics del General Franco.

Les víctimes d’aquestes accions armades es conten per milers, i alguns casos concrets d’accions terroristes han deixat una gran empremta a la societat espanyola, com l’atemptat de l’11-M (atribuït a grups islamistes) que produí 191 morts i múltiples ferits de gravetat.

A un costat d’aquests fets, existeix un gran conflicte a la nostra societat civil per l’exaltació, justificació o crida a cometre més actes terroristes.

L’article 20 de la Constitució Espanyola reconeix com a dret fonamental la llibertat d’expressió, reconeixent entre altres, el dret “1. A expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol mitjà de reproducció”, a més de reconèixer dit article que L’expressió o difusió d’idees ha de ser lliure, la qual cosa implica que no cap cap restricció prèvia ni per part de l’Estat (ja que aquesta constituiria una censura prèvia prohibida per l’art. 20.2 CE) ni per part de particulars, quedant qualsevol restricció il·legítima a la mercè de les sancions corresponents.

També existeix una gran quantitat de normativa internacional i europea que reconeix la llibertat d’expressió com a dret fonamental i bàsic, com l’article 19 de la Declaració Universal dels drets Humans de 1948, que reconeix que “tot individu té dret a la llibertat d’opinió i expressió;  aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d’investigar i rebre informacions i opinions, i el de difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió”. També es reconeix el dret a la llibertat d’expressió al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de 1966, entre altres.

Però fins a quin punt es pot exercir dita llibertat d’expressió? El dret a la llibertat d’expressió és un dret fonamental i bàsic pel desenvolupament d’una societat democràtica i de dret, però no és un dret absolut.

D’altra banda, i com a límits ordinaris del dret a la llibertat d’expressió, es reconeixen el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar, el dret a la pròpia imatge, la protecció de la joventut i de la infància, la seguretat nacional, l’Administració de Justícia i el missatge racista, sexista o xenòfob.

Existeixen però, alguns límits més a la llibertat d’expressió:

En el cas concret del dret espanyol, l’article 18.1 a l’apartat segon es recull l’apologia com a acte preparatori. S’ha de recordar que només seran punibles en els casos que la llei ho disposi. En el cas del terrorisme (article 579 del CP) sí que ho serà. En quant a la qüestió de que es considera apologia del terrorisme, ens trobem davant una difícil classificació, però la doctrina majoritària ha considerat que per ser apologia del terrorisme  s’ha d’incitar de forma idònia i inequívoca per fer sorgir la resolució delictiva, s’ha de projectar sobre una generalitat, és a dir, la provocació haurà de dirigir-se a una massa indeterminada de subjectes, i ha d’existir dol per part de l’autor.

Un cas conegut a tot l’Estat es el del detingut recentment Pablo Hásel, que a les seves lletres de cançons deia coses com: “Penso en bales als clatells de jutges nazis”,  “(…) m’ importa menys que la mort de regidors del PP“, entre d’altres, motiu pel qual va ser detingut i posat a disposició de l’Audiència Nacional acusat de el delicte d’apologia del terrorisme.

Però la figura de l’apologia del terrorisme no ha de confondre’s amb el delicte de l’enaltiment del terrorisme recollit a l’article 578 del Codi Penal, i amb el qual es sancionarà a tota aquella persona que enalteixi els delictes de terrorisme, dels que hagin participat a la seva execució o realitzin actes que suposin descrèdit, menyspreu o humiliació a les víctimes o les seves famílies.

Segons la doctrina majoritària, no es considera enaltiment quan es minimitzen els fets d’un atemptat o no es condemna dit atemptat.

Un cas que produí molta curiositat a Espanya va ser del de un jove major d’edat que a la xarxes socials feu burla dels atemptats d’ETA als que moriren 2 guàrdies civils, demanant més atemptats de dita índole.

Aquesta part de la legislació espanyola és un tema molt candent. Des d’una part de la societat es demana per dites conductes unes sancions molt més elevades, considerant aquests fets vexacions a les víctimes, i per part d’ altres sectors és demanen unes sancions molt més lleus, considerant que la llibertat d’expressió no ha de tenir límits.

Es pot considerar opinió el incitar a produir atemptats en nom d’una ideologia o una creença o és un clar menyspreu a les víctimes?

Tagged:

1 comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *