Escoltes de les converses entre advocats i clients

Per Tomàs Gabriel Garcia Micó. 

A col·lació amb la notícia que l’onze de juny es va donar a coneixer sobre la intenció de la Unió Europea d’aprovar una Directiva per tal de permetre a la Policia, la Fiscalia o altres autoritats públiques escoltar les converses entre advocat i client sense necessitat de l’obligatòria ordre judicial, requisit que es troba a primer pla de l’actualitat jurídica espanyola i més encara des de que l’antic Magistrat de l’Audiència Nacional d’Espanya, Baltasar Garzón Real, ordenés intervenir les converses entre els presumptes acusats pel Cas Gürtel i els seus advocats.

El marc de la prohibició general d’intervenir les converses entre advocats i clients es fonamenta en l’article 18 de la Constitució espanyola de 1978, concretament al seu apartat tercer el qual preserva “el secret de les comunicacions i, en especial, de les postals, telegràfiques i telefòniques, tret resolució judicial”; aquest principi de protecció de la intimitat es troba àmpliament consagrat i reconegut per la jurisprudència del Tribunal Constitucional.

A tall d’exemple, la STC 132/2002, de 20 de maig, preveu en la seva fonamentació jurídica que “en una societat tecnològicament avançada com l’actual, el secret de les comunicacions constitueix no només garantia de llibertat individual, sinó instrument de desenvolupament cultural, científica i tecnològic col·lectiu”, establint-se el marc de protecció en torn “de les intromissions tant dels poders públics com dels particulars” (STC 114/1984, d’entre altres). Igualment ha estat necessari, per a no deixar cap possibilitat oberta al debat, clarificar quins són els titulars del dret que clarament són persones físiques o jurídiques, nacionals o estrangeres.

La única excepció que admet l’ordenament jurídic nacional a aquest principi general de prohibició de les converses entre advocat i client es troba consagrada a l’article 51.2 de la Llei Orgànica 1/1979, de 26 de setembre, General Penitenciària (LOGP), el tenor del qual és el que segueix: “les comunicacions dels interns amb l’advocat defensor o amb l’advocat expressament anomenat en relació amb assumptes penals i amb els procuradors que el representin, es celebraran en departaments apropiats i no podran ser suspeses o intervingudes només per ordre d’autoritat judicial i en els supòsits de terrorisme”; a mode de resum hem pogut observar que s’exigeixen dos requisits per tal de que les escoltes de les converses entre advocat i client siguin lícites: en primer lloc, ordre judicial; i en segon lloc, que ens trobem davant d’un procediment judicial per delictes de terrorisme.

Així doncs es pot observar que en base a aquesta prohibició general d’intercepció de les converses entre advocats i clients per flagrant vulneració d’un dret fonamental reconegut a la nostra Carta Magna a l’article 18.3, s’articula un doble sistema de protecció: un penal i l’altre civil.

En l’àmbit penal es pot trobar que la tipificació als articles 197 i 200 CP de conductes relatives al descobriment de secrets per mitjà de la intercepció de les comunicacions quan el subjecte passiu sigui una persona física i jurídica respectivament; sent la conseqüència jurídica per la comissió d’aquesta infracció penal la presó d’un a quatre anys i la multa de dotze a vint-i-quatre mesos.

A l’altre cantó, i entrant al Dret Privat, també es pot observar una regulació legal per mitjà del Dret Civil en virtut de la Llei Orgànica 1/1982, de 5 de maig, de Protecció Civil dels Drets a l’Honor, a la Intimitat Personal i Familiar i a la Pròpia Imatge. Així doncs, trobem que l’article 1 d’aquesta Llei preveu que “El Dret Fonamental a l’Honor, a la Intimitat Personal i Familiar i a la Pròpia Imatge, garantit a l’article 18 de la Constitució, serà protegit civilment davant tot gènere d’intromissions il·legítimes”, sent intromissions il·legítimes les reconegudes a l’article 7, que es troben “dins l’àmbit de protecció delimitat per l’article segon d’aquesta Llei” i les més importants a efectes d’aquesta anàlisi jurídica: “U. L’emplaçament a qualsevol lloc d’aparells d’escolta, de filmació, de dispositius òptics o de qualsevol altre mitjà apte per a gravar o reproduir la vida íntima de les persones; dos. […] per al coneixement de la vida íntima de les persones o de manifestacions o cartes privades no destinades a qui faci ús de tals mitjans, així com la seva gravació, registre o reproducció; […]”.

A més a més, aquests assumptes els poden conèixer els Tribunals ordinaris en virtut de l’article 53.2 de la CE i també, quan procedeixi, podrà conèixer-ho el Tribunal Constitucional en quant a “intèrpret màxim de la Constitució espanyola” (article 1 de la Llei Orgànica 2/1979, de 3 d’octubre, del Tribunal Constitucional) i analògicament com a garant màxim dels drets fonamentals dels ciutadans reconeguts a la CE.

En conclusió, es pot observar que com a dret fonamental és un dret que es troba protegit des de totes les perspectives sent algunes conductes de menor gravetat com a indicatives d’infracció civil, i d’altres d’extremada gravetat i mereixedores de major retret social com a constitutives d’infracció penal. A més, no només podran ésser conegudes pels Tribunals ordinaris de les jurisdiccions civil i penal; sinó també pel Tribunal Constitucional establint-se així un sistema de protecció múltiple que fa fèrria la defensa d’aquest dret fonamental.

Tagged:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *