Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

Una responsabilitat històrica

Per Kevin Sànchez.

Kevin Sànchez, cap de la secció "Catalunya" a El Jurista.Avui, Diada Nacional de Catalunya, voldria compartir amb vostès, sobretot amb els nostres seguidors del món jurídic, algunes pinzellades rellevants sobre l’evolució del Dret i la Política al llarg de la Guerra de Successió.

El dia 3 d’Octubre de 1701, Felip de Borbó, jurà les Constitucions Catalanes, fou proclamat rei i presidí les Corts Catalanes. El juny de 1705, representants de l’oposició catalana van signar amb la Gran Bretanya el Pacte de Gènova, pel qual la monarquia anglesa es va comprometia a garantir la integritat constitucional de Catalunya. El 29 de juny de 1707, un decret abrogà els ordenaments jurídics d’Aragó i de València que es substituïren per l’ordenament jurídic castellà; la rebel·lió i infidelitat d’aquests territoris els va fer perdre tots els seus privilegis, furs (lleis) i llibertats dels què abans gaudien. El 1713 es signà el Tractat d’Utrecht, que simbolitza la traïció anglesa vers els catalans. Els anglesos obtingueren la cessió de l’illa de Gibraltar, Menorca i certs territoris del continent americà. A més, el Felip de Borbó els concedí el control sobre el comerç d’esclaus així com l’anomenat Vaixell de Permís amb el qual podien comerciar amb Amèrica un cop l’any.

A l’abril de 1714 començà un bombardeig extrem sobre Barcelona. El setge va durar 14 mesos, un fet increïble en aquella època. En molts casos s’actuà indiscriminadament contra la població per tal d’arrelar l’estat de terror dins de la ciutat. Hi hagué fins i tot períodes en els que els ciutadans dormiren a la platja de la Barceloneta perquè durant les nits no paraven d’esclatar bombes sobre el teixit urbà de la ciutat. El 3 de setembre, les tropes francoespanyoles comandades pel Duc de Berwick, van intentar pactar la rendició de Barcelona, que no va ser acceptada per les autoritats de la ciutat. Aquest fet que provocà la dimissió del comandant en cap de  les forces catalanes, Antoni de Villarroel, qui considerava que la resistència era inviable i causaria més mal del necessari.

L’11 de Setembre de 1714, els militars francoespanyols esperaven neguitosos l’ordre d’assalt contra les muralles mig caigudes de la ciutat de Barcelona. Un dia més de llibertat era tot el premi que podien obtenir els defensors si els assaltants eren, un cop més, rebutjats. A Barcelona hi quedaven, després de la retirada de les tropes dels aliats anglesos, tropes irregulars de Miquelets, efectius catalans, valencians i mallorquins. No obstant, també contribuïren en la defensa de Barcelona els sis batallons de la Coronela, una milícia ciutadana que comptava amb uns 2000 homes provinents dels gremis professionals. El coronel de la coronela fou el jurista i doctor en Dret, Rafael Casanova. El primer dels batallons, el de la Santíssima Trinitat, estava format, entre altres, per estudiants de Dret, que tenien com a caserna estratègica la basílica de Santa Maria del Mar.

L’1 d’agost morí la reina Anna d’Anglaterra. El successor nomenat fou Jordi de Hannover que es desplaçà a través dels Països Baixos per tal de prendre possessió del tro a Anglaterra. Durant la travessa però, s’entrevistà amb l’ambaixador català, el comte Ferran, a qui promet que el primer que farà quan arribi a Londres serà ordenar que la flota britànica, que es troba ancorada al port menorquí de Maó, vagi a Barcelona per acabar amb el setge ja que el considerà un afer intolerable i una vergonya per Anglaterra. L’entrevista però, es produí el dia 18 de Setembre. Encara cap dels dos dialogants coneixia que Barcelona havia caigut.

A partir de llavors, el dret de conquesta adquirit amb la victòria militar comportarà el domini absolut sobre la Política, que serà dirigida a la unificació dels regnes hispànics; i gran part del Dret, amb la imposició del Decret de Nova Planta. L’absolutisme espanyol suplantà, per la força de les armes, tant al iuscentrisme polític com al pactisme jurídic, consistent en la formació d’acords bilateralment vinculants entre el sobirà i els seus súbdit.

Malgrat saber que només una setmana de diferència va separar la defensa de Catalunya de la victòria, aquella conversa als Països Baixos entre Jordi I i el comte Ferran va donar sentit a la resistència durant el setge de 14 mesos. Tan sols una setmana més i l’esforç no hauria estat en va.

Els catalans no celebrem una derrota, la Diada Nacional de Catalunya és una commemoració a la lleialtat, l’èpica i el compromís en la defensa de les llibertats i les institucions de Catalunya que es van perdre aquell dia onze de Setembre de 1714.

Catalans, ens cal tornar a tenir fe, ens cal fer un esforç de nou. Aquest cop no depenem de cap força divina ni de la participació de cap potència militar. Si som una nació i nosaltres decidim; què ens falta doncs, sinó la mera voluntat?

Tingueu fe en el Dret com el millor instrument per a la convivència humana, en la Justícia com a fi últim del Dret, en la Pau com a substituta bondadosa de la Justícia; però sobretot, tingueu fe en la Llibertat, sense la qual no hi ha ni Justícia, ni Dret, ni Pau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

AlphaOmega Captcha Classica  –  Enter Security Code