Per Jordi Cerdà.
Per a totes aquelles persones que siguin fidedignes amants de la lògica, sabran perfectament la dinàmica de les paradoxes semàntiques i la impossibilitat existencial de la realitat que propugnen. Aquestes foren reformulades l’any 1908 pels lògics alemanys Kurt Grelling i Leonard Nelson perquè fossin intel·ligibles per al gran públic. El seu argument, la Paradoxa de Grelling-Nelson, determinava que existien dos tipus de paraules: les autològiques i les heterològiques. Les primeres eren aquelles que feien referència a si mateixes; en canvi, les segones, no feien mai referència a si mateixes. D’aquesta manera, i a mode d’exemple, polisil·làbic és un mot autològic, ja que la paraula és polisil·làbica. Per una altra banda, monosil·làbic és una paraula heterològica, ja que no és pas monosil·làbica, sinó polisil·làbica. El problema que trobaven aquests dos lògics (i és aquí on es troba la paradoxa) és la resposta que obtenien a la següent pregunta: la paraula heterològica és autològica o heterològica? Si és autològica, llavors és heterològica; però si és heterològica, és autològica. Aquí està la paradoxa! I aquesta és una de les paradoxes semàntiques més importants de la història de la filosofia, juntament amb la de Bertrand Russell (1901).
Aquesta pregunta me la vaig plantejar l’altra dia quan vaig emplenar les dades per matricular-me i, amb un esclat de sorpresa i ràbia alhora, vaig conèixer el preu final a pagar per continuar els estudis de Dret, un cop acabats els d’ADE. Sé que seria agosarat parlar en nom de tots els meus companys de la Doble, però, mentiria si no digués que cap d’ells estava content amb la situació que experimentàvem; per tant, crec que parlo en nom de tots ells en aquest article. Tots nosaltres entenem que, com és obvi, haguem de pagar la pujada dels preus públics (i no pas taxes) universitaris, i fins i tot, teníem totalment internalitzat en la nostra ment pagar el recàrrec addicional que han de pagar tots aquells estudiants que, com és el nostre cas, ja posseeixen una titulació universitària prèvia (d’ADE o Economia). Però, com es pot posar un recàrrec que suposa el 50% del preu propi de la matrícula, sense tenir en compte, per una altra banda, l’increment del 80-90% de la matrícula original?
Però el greuge no acaba aquí! No senyor! A més de tot això, la legalitat vigent ens inhibeix el nostre accés a vies alternatives per sufragar parts de les despeses acadèmiques: no tenim dret a ser beneficiaris de les beques generals del Ministeri d’Educació, Cultura i Esports, encara que no haguem sol·licitat o no ens haguem beneficiat de les mateixes els anys anteriors. Així volen que Espanya sigui el país de capçalera a nivell de capital humà i innovació? El colofó d’aquesta espiral malèfica està en les despeses administratives. La convalidació de crèdits per traspassar assignatures de l’expedient de la primera titulació a la segona suposa una despesa, però, a més d’això, et fan pagar unes despeses administratives extres en concepte de cost fix necessari per obrir tot el procediment burocràtic. Si això no fos suficient, després de matricular-te a la segona carrera, et fan pagar un altre cop aquest cost fix per convalidar una o dues assignatures més, que per qüestions d’expedient, no te les poden convalidar abans.
Per aquesta raó pregunto si la doble titulació és autològica o heterològica, ja que es veu que paraules com: esforç, dedicació, treball, responsabilitat, feina, estrès, ansietat, autoestima, amor propi…, queden fora de l’àmbit lògic del concepte “doble titulació”. Precisament, aquells que més ens esforcem i més volem treballar per tenir una bona formació i ser útils, a nivell personal i professional, a la nostra societat i al conjunt del país; som els que hem de patir més intensament els efectes nocius d’un sistema que no premia l’excel·lència de cap manera. I aquí, certament, és on es dóna la paradoxa: allà on s’hauria de bonificar més els estudiants treballadors i compromesos, no existeix ajut o recolzament de cap mena.
Per últim, m’agradaria avisar als futurs estudiants de la Doble. No us rendiu! Continueu cap endavant. Ara hem agafat un mal moment, essencialment per les negatives repercussions pressupostàries originades pel canvi de paradigma que ha suposat la crisi econòmica. I sobretot, lluiteu i reclameu els vostres drets, encara que els afavorits siguin els vostres futurs companys. Nosaltres ho vam fer…, i vam fracassar, però, tot això genera un pòsit que poc a poc fa cedir les estructures imposades pel sistema. Reclamar, cooperar, ajudar, fer pinya, coordinar, defensar… Això sí que són paraules que estan incrustades intrínsecament a l’afirmació analítica de doble titulació.
Jordi Cerdà.
Jordi Cerdà, fill del Guinardó, és un jove estudiant de Dret compromès amb la veritat i el rigor informatiu. La llibertat, la coherència i la responsabilitat cívica són els estendards que guien els seus articles d’opinió cap a un criteri propi i integral.