Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

20 anys de chavisme

Carlos Garfella PalmerPer Carlos Garfella Palmer.

Tres, tres són les legislatures que Chávez ha hagut de portar com una llosa durant tota la campanya electoral per tal d´aconseguir lo que pareix impensable en qualsevol altra país : La victòria -un altra cop més- en unes eleccions presidencials després de 14 anys en el poder de forma interrompuda, 14 anys de poder que pareix no han sigut suficients per desgastar la popularitat – almenys lo suficient- d´aquest polític-militar que després d´una lluita fratricida amb l’opositor Henrique Capriles, ha romput la teoria de moltíssims experts en la matèria, els quals -fins dia d´avui- veien complicadíssim o pràcticament impossible la victòria d´una persona que hagi governat un país durant 14 anys i que al final, no tan sols segueix “viu” per a contar-lo, si no que sigui capaç d´aconseguir suport suficient com per mantenir-se 6 anys més al poder i portar a Veneçuela a dues dècades històriques de Chavisme.

Per entendre la transcendència de l’esdeveniment n’és necessari que l´ analitzem des de la nostra situació: Seria possible que un president del govern es mantegues legítimament al poder durant 20 anys en un país com per exemple, Espanya? Crec que la resposta de la gran majoria de gent a la qual formules la pregunta seria clara i concisa: NO. La majoria em justificaria la resposta amb arguments com: “Espanya no és Veneçuela” o “Espanya és un país de caràcter més democràtic que Veneçuela”, inclús alguns en comentarien: “A Espanya no existeix tanta incultura i la gent no és tan manejable com pot ser, a Veneçuela” I tots aquets raonaments pot ser tinguin la seva veracitat però lo cert és que des d’un punt de vista jurídic, a Espanya, SI, podríem tenir un Hugo Chávez doncs el ordenament jurídic espanyol en cap cas delimita el nombre de legislatures que una persona podria optar a ser president del govern com si ocorre a països com Estats Units, Argentina o Brasil.

Llavors, que és el que realment té Hugo Chávez per haver aconseguit guanyar 4 eleccions consecutives i tenir la possibilitat de poder mantenir-se al poder durant 20 anys? Veneçuela és un país de caràcter democràtic, on existeix una Constitució, el principi de sobirania nacional, la separació de poders i també, l’imperi de la llei. No obstant, a pesar de comptar amb els principis bàsics que tota democràcia ha de tenir per poder considerar-la com a tal, són molts els periodistes, intel·lectuals o juristes que mai han considerat a Chávez un demòcrata, sinó més bé un dictador, un dictador que ha transformat a Veneçuela en una dictadura encoberta a pesar de que tal i com ha quedat demostrat, les eleccions, almenys les darreres, les ha guanyades de manera totalment transparent. Podem considerar llavors a Hugo Chávez com a no demòcrata a pesar de contar amb el suport del poble? No és qüestió de poder considerar-lo, simplement les seves practiques de polítiques antidemocràtiques com la depuració de funcionaris públics contraris a la seva ideologia, la utilització de la televisió pública com a arma propagandística o el gran poder que ha donat a l´exercit en els òrgans teòricament democràtics en són un aval.

Durant els darrers 14 anys Hugo Chávez ha modelat un sistema perfecte per mantenir-se al poder, ha utilitzat a la perfecció allò que coneixem com la política de la por, tant característica en països dictatorials. La política de la por no té perquè ser aquella política repressiva caracteritzada per l´empresonament o inclús l´assassinat d´opositors polítics contraris al règim establert, sinó que també pot ser aquella política encaminada a aconseguir que la ciutadania -o almenys la majoria- entenguin que no existeix res més bo que lo establert en el sistema vigent, arribant al extrem de guanyar eleccions gràcies a la por que té la ciutadania a endinsar-se en lo desconegut, en lo que durant tant d´anys s´ha considerat l’enemic. És aquí on topem amb la “democràcia ideològica, que és aquell sistema que a pesar de ser democràtic tan sols pareix que pot funcionar baix una ideològica concreta, que en el cas de Veneçuela, seria el socialisme-marxisme. En el cas espanyol per exemple, una política pareguda va ser la utilitzada per Franco. I no, no estem parlant de la política repressiva emprada durant la postguerra, sinó més bé de la política de la por ideològica emprada per Franco per tal de poder mantenir el seu gran suport popular. Aquesta política de la por, va ser realment una de les raons per les quals els franquisme es va prorrogar durant 40 anys i va contar sempre amb un gran suport popular a pesar de que des de l’exterior no es pogués arribar a entendre. Franco, va aconseguir convèncer a gran part de la població de que el comunisme era l´enemic – la URSS en concret- i que en cas de que ell no dugués les rendes del país aquesta ideologia es faria amb el poder. D´aquesta manera va aixafar a tota l´oposició democràtica del país, que a pesar de que gran part d´aquesta no era comunista, se la va considerar com a tal. Era senzill, qui no donava el seu suport a Franco, era comunista. Hugo Chávez ha canviat la por del comunisme i de la URSS de Franco per la por al capitalisme i als Estats Units. Es senzill, qui no dona el seu suport a Hugo Chávez, és un yankee capitalista.

Si tingues que elegir una fita amb la qual justificar els 20 anys de chavisme sens dubte elegiria:   “La fi justifica els mitjans”. I es que la fi per la qual Chávez ha lluitat durant els darrers 14 anys no ha sigut més que la lluita contra la pobresa anteposant les classes baixes enfront dels grans poder econòmics i defensant l’estat com un estat interventor per tal d’aconseguir la igualtat dels ciutadans -Estat social-. És, en gran part, per aquest motiu pel qual ha aconseguit vèncer per 4a vegada consecutiva les eleccions a pesar de les polítiques restrictives de llibertat que ha practicat  al país durant 14 anys. La societat veneçolana però, haurà ara de demanar-se si de veres ha valgut la pena arribar fins aquest punt i sí de veres, la fi està justificant els mitjans.

Carlos Garfella Palmer.

Estudiant de Dret i Ciències Polítiques amb gran vocació periodística, malalt de l’actualitat política internacional. Viatjar per distints continents –Àfrica en especial- és la meva passió. Esportista, amant de la muntanya i de la literatura sud-americana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

AlphaOmega Captcha Classica  –  Enter Security Code