Per Kevin Sànchez.
Existeix una dona que té més de mil anys d’història. Sempre ha estat coneguda per la seva capacitat de relacionar-se amb els altres, de buscar la pau i d’allunyar-se dels conflictes. Fa uns 500 anys, va decidir anar a viure amb un veí amb el que havia compartit moltes coses al llarg de la seva vida. La convivència mai va ser senzilla però com que la jove dona conservava les seves normes i les seves tradicions, intentà adaptar-se el millor que pogué. Uns anys més tard, el pare de la noia, que era l’administrador de la finca on ambdós vivien, morí. En aquell moment un conegut anglès li recomanà casar-se amb un príncep germànic que residia uns blocs més enllà per tal d’assegurar que les seves normes i tradicions continuarien intactes.
El que succeí però, va ser que el seu company de pis, després de fortes discussions amb el príncep germànic, la obligà a casar-se amb ell. Llàstima que per llavors el Ministre de Justícia espanyol, Alberto Ruíz-Gallardón, encara no havia presentat l’avantprojecte de Llei Orgànica de reforma del Codi Penal on es condemna fins a 3 anys de presó als qui obliguin amb violència o intimidació a un altre a contraure matrimoni.
La pobre dona, despullada de les seves normes i de gran part de les seves tradicions, ha anat vivint com bonament ha pogut fins al dia d’avui. Els maltractaments han estat constants al llarg dels gairebé 300 anys de matrimoni. Els pocs cops que s’atreví a plantar-li cara es trobà amb un home intolerant que responia furiós a qualsevol pretensió de la seva dona. Fins i tot en alguna ocasió la maltractà i la deixà greument malferida plorant i empassant-se el seu orgull.
Durant els últims 35 anys de matrimoni les coses semblaven anar a millor. La dona començà a recuperar algunes de les seves normes i a manifestar mostres de les seves tradicions. El marit, com sempre, tot i restar poc permissiu, no tenia més remei que concebre-li petites dosis per tal mantenir-la contenta. Mentrestant, ella, tot innocent, va intentar canviar al seu marit; volia buscar la felicitat, deixar de plorar i avançar plegats cap a un futur engrescador. Però al 2006 li demanà recuperar unes normes de les que ella sempre havia estat orgullosa. El marit es negà i ella tornà a plorar per últim cop.
Des de llavors, la dona ha començat a entendre que si no pot ser feliç amb el seu marit, potser serà millor no tenir-ne. Ja fa temps que veu a altres dones separar-se dels seus respectius marits però fins fa poc mai s’ho va plantejar per a sí mateixa. D’ací a uns anys enrere, l’amenaça per part de la dona de demanar el divorci ha fet enterbolir la relació entre ambdós. Ell primer l’amenaçà: “si tu te’n vas, jo et mato”. Ara, impotent davant la determinació de la dona sembla dir: “si tu te’n vas, què serà de mi?”.
En qualsevol cas, el marit es nega a signar cap document. La dona, que és curiosa, aixeca el cap en direcció al nord i veu com el seu vell amic anglès, que es casà pocs anys abans de que ella es veiés forçada a contraure matrimoni, ara negocia el seu divorci.
Els temps han canviat. Si el seu marit no vol signar el divorci no importa, perquè la seva signatura ja no és rellevant. Ella vol ser lliure i ho serà. La determinació i la voluntat ja hi són presents, ara tan sols queda signar els papers i caminar cap un futur on ella tingui les normes que desitgi i pugui arribar un dia en el que el seu ex-marit accepti que s’equivocà, que tot i que no la pot recuperar poden ser bons amics, que ella és ara independent.
Adéu, Espanya.
Kevin Sànchez.
Estudio Dret a la UPF. Treballo per la llibertat, la democràcia i la justícia. Interessat en aprendre i escoltar per tal de forjar una opinió pròpia. Sóc actiu en la política catalana. Col·laborador de la Secció Catalunya.