Per Guillem Martínez.
Els impostos vertebren la societat i la fan més justa, són un element essencial per a la convivència cívica
Oliver Wendell digué “els impostos són el preu que paguem per una societat civilitzada”. Els impostos ens vertebren com a societat, és un dels valors pels quals podem sentir que estem contribuint entre tots al benestar general aportant, contribuint i sustentant el que són les despeses públiques que realitzen les diferents Administracions Públiques (AAPP), amb l’extensió que aquestes assoleixen (educació, subvencions, despeses socials…). És a dir, el sistema fiscal guarda una relació molt estreta amb la justícia social; quan més integrador sigui aquest més possibilitats de redistribuir la riquesa i, per tant, les desigualtats disminueixen. És un cercle virtuós.
I que en diuen les lleis? La Constitució Espanyola regula al seu article 31 els principis que ha de regir la fiscalitat en aquest país. Diu literalment que “tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà mesura confiscatòria”. Prescriu clarament un sistema progressiu on els qui més ingressos percebin hauran de suportar una càrrega fiscal més elevada, en el que tota la ciutadania s’ha d’involucrar, col·laborar i ser solidari.
Així mateix, l’article 2 de la Llei 58/2003 de 17 de desembre, General Tributària afirma que els impostos també serviran “instruments de la política econòmica general i atendre a la realització dels fins continguts a la Constitució”. D’una banda els impostos ingressats per les AAPP seran els encarregats de capitalitzar la despesa pública (política econòmica) i hauran de servir pels fins tals com realitzar despesa en infraestructures, despesa sanitària, Sistema Judicial, etc.
A Espanya tenim, en la meva opinió, un sistema que dista molt del que prescriuen les lleis (l’aspecte formal) del que es tradueix en la pràctica (l’aspecte material). Les últimes dades publicades ens diuen que aproximadament un 20 % del Producte Interior Brut és defraudat fiscalment, el que suposa uns 90.000 milions d’€. Veiem que cada cop hi ha menys ingressos i que, per tant, s’incrementa el dèficit, cosa que suposa, indubtablement, que les polítiques socials i les despeses compromeses del que s’anomena l’Estat del Benestar es queden en una posició molt compromesa. Si qui pot contribuir resulta que té els instruments per no fer-ho i té la sensació de que l’impost no és una contribució que fa a la societat sinó més bé una despesa personal, llavors passem de ser cooperants i solidaris a ser individualistes i cobdiciosos. És un problema que s’ha de plantejar, madurar i reflexionar, el perquè veiem els impostos com una càrrega i no com una contribució. Un dels motius, i potser un dels més rellevants, és analitzar en que s’ha invertit en els últims anys, sobretot, en matèria d’infraestructures. Si jo percebo que els impostos amb els quals, tal com marca la Constitució, contribueixo al sosteniment de les despeses públiques es gasten en infraestructures i inversions en les quals no hi crec no pot ser un motiu per no creure en els mateixos? Si veig que es subvencionen certs sectors que no donen cap rendiment econòmic? Si percebo que el meu marge empresarial es podrà incrementar substancialment?
En un altre article intentaré fer un anàlisi entre el sistema fiscal espanyol actual i els valors que es vol transmetre amb el mateix (per exemple gravant menys les rendes del capital mobiliari, per exemple provinent d’inversions especulatives a borsa, que les del treball en l’IRPF) però en el present article volia posar de relleu que els valors sembla ser que en la Llei son bons, que prescriuen un sistema fiscal just i que, si el mateix es dona, ve de la mà de la justícia social. Potser caldria canviar el nom de la cosa, en comptes d’una paraula que es relaciona amb la imposició (impost) es podria parlar de contribucions, que sona més vinculat a la cooperació.
Acabaré amb una frase també per a la reflexió, aquesta vegada d’un gran economista; John Maynard Keynes, qui digué; “Evitar els impostos és l’únic esforç intel·lectual que té recompensa”. Perquè el sistema sigui just s’hauria d’evitar que aquesta recompensa fos aconseguida tan senzillament, com actualment, en la meva opinió passa. I es que si conjugues llibertat d’empresa amb lliure circulació de capitals, la fuga dels mateixos a territoris de menor tributació o nul·la (paradisos fiscals) està servida.
Guillem Martínez
Em dic Guillem i estudio Dret a la UB. No només m’interesso pels temes jurídics, també m’agrada molt l’economia, la política, la filosofia, etc. M’agrada la reflexió, l’anàlisi i la investigació, tot enfocat cap a la creació d’un criteri propi i fundat. Amant del debat respectuós.