Que actualment al llac Titicaca hi poguem trobar l’armada boliviana és una de les conseqüències de la guerra del Pacífic, un conflicte armat que va succeir entre 1879 i 1883 en el que es van enfrontarla República de Xile contra la República de Bolívia i la de Perú i en el que es va disputar una important extensió territorial costera (120.000 kilòmetres quadrats de superfície i 400 kilòmetres de costa ) d’on s’obté el salnitre, un mineral emprat per obtenir nitrat de potassi (molt utilitzat en fertilitzants).
Després d’anys de relativa convivència, Bolívia va fer renéixer el conflicte al reivindicar la sobirania de les terres d’Atacama al 2011 (les quals abans del conflicte eren seves i li permetien tenir accés al oceà Pacífic). Primerament Evo Morales, president de Bolívia, reclamà al seu homòleg xilè una proposta per a solucionar el problema marítim del seu país i, quan aquest últim no presentà resposta concreta i factible, anuncià que demandaria a Xile als Tribunals Internacionals per a que atenguessin la seva reclamació. Posteriorment, a l’Assemblea General de les Nacions Unides del 28 de setembre de 2012, Xile i Bolívia van protagonitzar un intens intercanvi de paraules sobre l’aspiració boliviana de recuperar un accés al mar i la interpretació jurídica de cada país al respecte. La tensió va anar en augment quan al gener d’aquest 2013 tres soldats bolivians van ser detinguts per la força policial xilena acusats d’entrar al territori de Xile (aquests tres soldats van ser posteriorment alliberats en un procediment judicial xilè) però el fet clau ha estat la materialització de l’amenaça; la demanda que Bolívia va presentar el passat 24 d’abril contra Xile davant la Cort Internacional de Justícia de La Haya (CIJ) per a reclamar la seva reintegració a la sortida al mar.
El quid de la qüestió és, llavors, saber a quin punt els països poden reclamar parts del seu territori que han perdut en conflictes armats i què passa quan aquest terreny és considerat legítimament part del país guanyador de la guerra.
En principi la resposta és clara: La majoria de països del món s’han format a base de conquestes i, a pesar de que treure unes terres per la via armada no és acceptat per la comunitat internacional i que no hi ha cap acord sobre quan un territori conquerit es considerat legítimament part del país que la guanyat, l’existència de tractats firmats per vencedors i vençuts on figurin la distribució/repartició/donació d’unes terres és, per a la Comunitat de Nacions, suficient per a dissuadir reclamacions. Això no treu però, com apunta l’expert sobre Amèrica Llatina de l’Escola Naval dels EUA Arturo Sotomayor, que hi hagin casos en els quals una societat porti segles reclamant una separació formal del territori del que actualment en formen part de forma legítima.
En aquest sentit, sobre reclamacions territorials, Amèrica Llatina és la regió del món que més disputes ha portat a la Cort Internacional de La Haya (4 dels 10 casos dels que només s’ha d’emetre la sentència afecten a països sud americans). En una sentència de finals del 2012, sense anar més lluny, la CIJ va afavorir Nicaragua al acceptar el seu qüestionament (i per tant replantejament) d’un tractat de delimitació marítima firmat amb Colòmbia.
I es que a vegades no es fàcil conviure amb els veïns. Al igual que el cas Nicaragua-Colòmbia, la majoria de disputes territorials que s’han portat davant la CIJ tenen a veure amb desacord amb tractats limítrofes firmats en l’època colonial derivats de conflictes armats, com el cas entre Hondures i El Salvador, el qual al 2002 el CIJ va ratificar que Hondures havia de recuperar dos tercis del terreny reclamat (sentència que encara no s’ha complert). Un altre exemple de disputes “veïnals” és la que portà a Perú i Equador a recórrer a una mediació internacional (sempre feta pels EUA) per a resoldre la seva disputa sobre una porció de l’Amazones.
El millor exemple, però, el trobem en la demanda que Perú va posar contra Xile al 2008. A diferència dels exemples abans posats Perú també va perdre el seu territori a causa d’una guerrapel que l’assumpte a resoldre ja no es sobre la legitimat d’un tractat sinó sobre la possibilitat de recuperar parts d’un territori per part d’un país perdedor. En conclusió, una postura favorable als interessos de Lima aplanaria molt el terreny a les pretensions de Sucre, ambdós contra Santiago.
La demanda ha estat presentada i admesa, pel que està en mans del Tribunal internacional decidir sobre la qüestió. Un tribunal que, si falla de forma favorable als interessos de Bolívia sentarà un precedent important per a la resta de països que van perdre territoris en les guerres.
En definitiva, els conflictes decimonònicsde les burgesies locals per recursos com el salnitre, molt valuosos en el seu moment va ser molt valuós pel mercat mundial, avui alimenten la disputa per recursos naturals més moderns (a l’hora que poder i presència marítima), així com energètics ialimentaris. Bolívia s’ha gastat una gran partida pressupostaria en contractar un equip d’experts que ha trigat 2 anys en presentar la demanda i ja ha declarat que, com Xile, no escatimarà en despeses per aconseguir la seva pretensió. Malgrat tot, els habitants d’aquesta zona conflictiva segueixen sota un comú denominador de dependència, pobresa i subdesenvolupament que no sembla que les autoritats hi vagin a posar fi.
No ens hem d’oblidar, a més, que mentre l’assumpte no es resolgui, les més de 5.000 embarcacions amb les que conta l’armada boliviana hauran de seguir flotant en el 44% que tenen del llac Titicaca: 3.790 km2.
A menys que s’iniciï un procés per aconseguir la totalitat del llac, es clar.
