L’anomenada “Llei Anti-desnonaments” resulta ser, en part, pro-desnonaments. Així ho ha vingut a declarar el Tribunal de Justícia de la Unió Europea en la seva sentència del passat 17 de juliol, en la que declara que la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per reforçar la protecció dels deutors hipotecaris, reestructuració de deute i lloguer social, contrària a la protecció del consumidor pretesa per la Directiva 93/13, en relació a l’art. 47 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE.
La Llei 1/2013 es va aprovar per adaptar el dret nacional a la famosa sentència del cas Aziz, en la que el TJUE va declarar que el Dret processal espanyol no garantia un control efectiu de la legalitat de les clàusules abusives en els contractes de préstec hipotecari. Així, la nova llei va reformar el procediment d’execució hipotecària declarat irregular i va incloure la possibilitat de que el consumidor s’oposés a l’execució de la hipoteca per existir clàusules abusives en el contracte.
Tanmateix, seguien existint problemes. Davant la desestimació de la oposició, l’execució continuava endavant i acabava amb el desnonament, però si aquesta oposició prosperava i s’acabava arxivant el procediment d’execució o deixant sense efecte algunes de les clàusules del contracte, l’executant podia interposar un recurs d’apel·lació. Per tant, a diferència del deutor hipotecari, el banc tenia el dret a obtenir un pronunciament davant l’Audiència Provincial que anul·lés la resolució del Jutjat de Primera Instància i ordenés la continuació de l’execució.
En el cas de la sentència, el BBVA va instar l’execució hipotecària i els deutors van formular oposició, la qual es va desestimar. Contra aquesta desestimació, els deutors van interposar un recurs d’apel·lació, el qual s’hauria d’haver inadmès segons la legislació actual. Tot i així, l’Audiència Provincial de Castelló va plantejar la qüestió prejudicial que ha donat lloc a la sentència del Tribunal de Justícia de la UE.
Segons l’art. 7.1 de la Directiva, els Estats Membres han de vetllar per què “existeixin mitjans adequats i eficaços per què cessi l’ús de clàusules abusives” en els contractes. Això requereix, segons la sentència, que el consumidor i el banc gaudeixin d’una igualtat d’armes en el marc dels procediments judicials. Igualtat d’armes que no és més que una manifestació del dret a la tutela judicial garantit a l’art. 47 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE. Igualtat d’armes, en definitiva, que no garanteix l’actual norma, degut a que el banc podia recórrer davant l’Audiència Provincial i el deutor no.
Aquesta desigualtat també ve incrementada pel fet que l’oposició a l’execució només garanteix que el jutge faci un “examen somer de la validesa de les clàusules en les que el professional fonamenta la seva demanda”.
Per tant, davant la impossibilitat d’interposar un recurs d’apel·lació a la desestimació de l’oposició, la única opció que li quedaria al deutor seria plantejar un procediment declaratiu paral·lel al procediment d’execució en el que s’instés la declaració d’abusivitat de les clàusules. D’aquest procediment es podria obtenir, d’acord amb el TJUE, un “examen judicial diferent” (i probablement més exhaustiu), en el que es podria declarar l’abusivitat de les clàusules abusives, però que no evitaria el desnonament. Així doncs, es mantindria en certa mesura la problemàtica anterior a la reforma i que va donar lloc a la sentència del cas Aziz, ja que l’execució continuaria endavant i només es podria concedir una indemnització al deutor hipotecari pels danys ocasionats.
