Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

L’últim gran fracàs de la reinserció social es diu Antonio Ortiz Martínez

Diego FierroPer Diego Fierro Rodríguez

L’art. 25.2 de la Constitució Espanyola de 1978 diu que “Les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades cap a la reeducació i reinserció social i no podran consistir en treballs forçats“. És possible comprovar que la Carta Magna espanyola li atorga especial rellevància a la rehabilitació social de l’individu perquè pugui viure en la societat. En parlar d’aquest tema cal tenir present el que ha afirmat el Tribunal Constitucional, que estableix en la Sentència 112/1996, de 24 de juny, que “Aquest Tribunal ha reiterat en diverses ocasions que l’art. 25.2 de la Constitució no conté un dret fonamental, sinó un mandat al legislador per orientar la política penal i penitenciària; es pretén que en la dimensió penitenciària de la pena privativa de llibertat se segueixi una orientació encaminada a aquests objectius, sense que aquests siguin la seva única finalitat (AATC 15/1984, 486/1985, 303/1986 i 780/1986, i STC 2 / 1987 i 28/1988)“. La resolució continua assenyalant que el “que aquest principi constitucional no constitueixi un dret fonamental no significa que pugui desconèixer en l’aplicació de les lleis, i menys encara quan el legislador ha establert, complint el mandat de la Constitució, diversos mecanismes i institucions en la legislació penitenciària precisament dirigits i dirigides a garantir aquesta orientació resocialitzadora o almenys no desocializadora precisament facilitant la preparació de la vida en llibertat al llarg del compliment de la condemna“.

L’últim cas en què sembla que han fracassat la reeducació i la reinserció social és el d’Antonio Ortiz Martínez, principal sospitós en la investigació dels crims de Ciutat Lineal, que va ser detingut a Santander el 24 de setembre i que es troba a la presó provisional comunicada i sense fiança. Són molts els indicis que indiquen que ell ha estat l’autor de les agressions sexuals a menors que s’han produït en aquesta zona de Madrid i és molt possible que acabi sent condemnat si s’atén al desenvolupament de les anàlisis de diferents circumstàncies i a la recopilació de dades que ha obtingut la policia.

L’Audiència Provincial de Madrid va condemnar a Antonio Ortiz Martínez a complir una pena de nou anys de presó per detenir il·legalment i agredir sexualment una menor d’edat en 1998, però el reu no va voler sotmetre a una teràpia per a agressors sexuals. A més, ha comès infraccions penals després del seu primer delicte.

Amb el transcurs del temps ha quedat clar que amb Antonio Ortiz van haver-hi equivocacions, ja que, com tants altres agressors sexuals, ha reincidit. L’única possible ara mateix és aprendre dels errors, ja que, un cop més, ha quedat demostrat que la reincidència dels agressors sexuals és un perill que encara no es pot evitar de manera efectiva. Per aquesta raó, és necessari que s’estableixin instruments de control per impedir que els violadors tornin a delinquir, com les mesures de vigilància, la implantació ja ha estat exigida per l’Associació Nacional de Víctimes de Delictes Violents. Per a això, serà important que s’aconsegueixi fixar un equilibri amb el que es protegeixi la seguretat de possibles víctimes sense que impossibiliti que les persones que ja han acabat de complir una pena de presó per cometre agressions sexuals de qualsevol tipus puguin exercitar els seus drets fonamentals. En cas contrari, hi haurà més casos com el d’Antonio Ortiz, que no només ha tornat a agredir sexualment, sinó que ho ha fet aconseguint provocar que la seva detenció li hagi costat molt treball i temps a la Policia, la qual cosa demostra que endurir les penes per als violadors de menors com ha proposat Cristina Cifuentes no és la millor idea, encara que és una possibilitat que pot ser estudiada. El que caldrà fer, com ha afirmat José Carlos Fuertes, és “canviar la legislació, no a cop de titular de premsa, sinó després d’estudis seriosos i amb assessorament tècnic que permeti la instauració d’un tractament obligatori i indefinit que actuï sobre la seva conducta i la reprimeixi, disminueixi o anul·li”.

La condemna a Antonio Ortiz pel seu primer delicte sexual no va servir perquè no tornés a delinquir, sinó perquè aprengués que havia de fer tot el possible perquè no el poguessin descobrir amb facilitat, encara que ja ha estat detingut per cometre errors des del punt de vista criminal. Tant de bo que la propera vegada es despleguin els mitjans adequats en el moment idoni i que no hi hagi més crims com els de Ciutat Lineal.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *