Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

Les coaccions durant les vagues són coaccions

Diego FierroPer Diego Fierro Rodríguez.

El passat dia 14 d’octubre, el Ple del Congrés va debatre l’acceptació a tràmit d’una proposició de llei de l’Esquerra Plural, formada per IU, ICV i CHA, amb la qual pretenien derogar l’art. 315.3 del Codi Penal, que imposa la pena de presó de tres a quatre anys i mig i multes d’entre dotze i 18 mesos “als quals, actuant en grup, o individualment però d’acord amb altres, coaccionin a altres persones a iniciar o continuar una vaga“. El Grup del Partit Popular al Congrés no va acceptar tramitar la proposició de llei i s’oposa a la desaparició de l’art. 315.3 del Codi Penal, tot i que no descarta moderar la sanció.

Els partits polítics d’ideologia esquerrana i els sindicats tenen la intenció d’aconseguir la destrucció del tipus penal que castiga els que coaccionin a altres persones amb la intenció d’iniciar o continuar una vaga, ja que denuncien, basant-se en un informe realitzat per Carles Hug Preciado Domènech, que la pena l’art. 315.3 del Codi Penal és desproporcionada i que s’està utilitzant com a arma contra els treballadors que lluiten més activament contra els seus drets. En molts casos, és visible l’existència de diferències pel que fa a la sanció de les conductes dels empresaris que atempten contra el dret a fer vaga i el càstig dels comportaments dels treballadors que danyen el dret a no fer vaga. En algun cas, és possible trobar peticions de condemna per part del Ministeri Fiscal que, comparativament parlant, són excessives, com succeeix en el procés en el qual està com acusada Katiana Vicens, a causa de que la sanció màxima de les coaccions perquè els treballadors realitzin la vaga, que és de quatre anys i mig, supera la pena màxima de l’homicidi imprudent, que és de quatre anys. L’òrgan jurisdiccional competent, que, segons l’art. 117.1 de la Constitució Espanyola, està sotmès a l’imperi de la llei, serà el que determini, partint del procés, si Katiana Vicens ha comès el delicte pel qual se l’acusa.

El dret a la vaga és un dret fonamental reconegut per l’art. 28 de la Constitució Espanyola. El Tribunal Constitucional ha tractat aquest assumpte en diverses ocasions i afirma en la Sentència 123/1992 que “La vaga, que com a fet consisteix en la cessació o atur en el treball, és un dret subjectiu del treballador que simultàniament es configura com un dret fonamental constitucionalment consagrat, en coherència amb la idea de l’Estat social i democràtic de dret“, sent important tenir present que el màxim intèrpret de la Constitució diu en la Sentència 11/1981 que “si la vaga és, com ja s’ha dit, un dret de caràcter individual (encara que d’exercici col·lectiu) és clar que no pot ser al mateix temps una obligació“, de manera que són els treballadors els que han de decidir si volen anar o no a una vaga.

L’art. 315 del Codi Penal, per protegir el dret de vaga dels treballadors, estableix tres regles:

  1. Seran castigats amb les penes de presó de sis mesos a tres anys i multa de sis a dotze mesos els que mitjançant engany o abús de situació de necessitat, impedissin o limitessin l’exercici de la llibertat sindical o el dret de vaga“.
  2. Si les conductes ressenyades en l’apartat anterior es duguin a terme amb força, violència o intimidació s’han d’imposar les penes superiors en grau“.
  3. Les mateixes penes de l’apartat segon s’imposaran als que, actuant en grup, o individualment però d’acord amb altres, coaccionin a altres persones a iniciar o continuar una vaga“.

L’art. 172.1 del Codi Penal conté dues regles relatives al tipus del delicte de coaccions:

–        “El qui, sense estar legítimament autoritzat, impedeixi a un altre amb violència fer el que la llei no prohibeix, o li obligués a efectuar el que no vol, sigui just o injust, serà castigat amb la pena de presó de sis mesos a tres anys o amb multa de 12 a 24 mesos, segons la gravetat de la coacció o dels mitjans emprats“.

–        “Quan la coacció exercida tingui com a objecte impedir l’exercici d’un dret fonamental se li han d’imposar les penes en la meitat superior, llevat que el fet tingués assenyalada una pena superior en un altre precepte d’aquest Codi“.

És possible comprovar que la conducta recollida en l’art. 315.3 del Codi Penal, que és la que està sent criticada, s’ajusta al que indica l’art. 172.1 de la mateixa norma. Existeix, per tant, un concurs de normes que sempre s’hauria de resoldre aplicant l’art. 315.3 del Codi penal a través de la segona regla de l’art. 172.1 de la Llei Orgànica 10/1995. Aquest fet no és desitjable perquè es pot vulnerar el principi de proporcionalitat, com ja s’ha denunciat, i, certament, la pena del delicte de coaccions resulta més adequada per a sancionar la conducta consistent a obligar els treballadors a formar part d’una vaga, pel fet que les coaccions són coaccions.

La revisió per part de la conducta típica de l’art. 315.3 del Codi Penal i del seu càstig, en el sentit proposat pel Grup del Partit Popular al Congrés, tindria poc sentit, ja que sembla difícil modificar els elements objectius de la figura delictiva, i moderar la pena podria no ser suficient, llevat que es fixés la mateixa sanció que l’establerta per al tipus agreujat del delicte de coaccions. En aquest cas, es cometria un disbarat, ja que, obrant així, només s’aconseguiria tenir dos delictes tipificats que protegirien el mateix bé jurídic i que estarien castigades amb la mateixa pena. Molt menys sentit tindria que la sanció de l’art. 315.3 de la norma penal fos inferior a la prevista per al delicte de coaccions, si bé és cert que aquesta possibilitat no ha estat contemplada.

Podria ser bona idea derogar l’art. 315 del Codi Penal per complet, realitzant les alteracions necessàries en l’art. 172 de la mateixa norma, perquè les totes les figures delictives del precepte que protegeixen el dret dels treballadors a practicar ja no practicar la vaga estiguin tipificades com a delictes de coaccions.

L’idoni, sens dubte, és que els treballadors exerceixin el seu dret de vaga sense que cap persona els pertorbi i sense pertorbar ningú. Això implica que no s’ha de coaccionar als que s’adhereixen a una vaga perquè l’abandonin i que ningú ha de coartar la llibertat d’aquells que no desitgen acudir-hi. No sembla correcte que hi hagi comportaments que impliquin la restricció del desenvolupament dels drets fonamentals, com el dret a la vaga, igual que sembla incorrecte que aquells que exerciten aquest dret s’excedeixin intentant imposar la seva conducta a persones que no volen imitar-la. Que cada ésser humà utilitzi els seus drets com pugui, sense perjudicar els altres.

No s’ha d’oblidar que l’art. 7.1 del Codi Civil assenyala que “Els drets hauran d’exercitar conforme a les exigències de la bona fe“. L’art. 7.2 completa aquesta idea en dir que “La llei no empara l’abús del dret o l’exercici antisocial del mateix“.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *