Per Diego Fierro Rodríguez.
Ara mateix, qualsevol ciutadà pot estar preguntant-se què és el que ha passat amb els diners que li ha anat pagant a l’Estat, a la Comunitat Autònoma i als ens locals durant els últims anys a través dels tributs. A més, qualsevol pot plantejar-se qui no ha complert amb les obligacions tributàries.
A tots ens agradaria saber quants diners públics s’han deixat de recaptar per l’egoisme d’algunes persones i en què s’inverteixen aquests. És lògic, ja que, segons l’art. 31.1 de la Constitució de 1978, “Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori“. A més, no es pot oblidar que l’art. 31.2 de la norma suprema de l’ordenament jurídic espanyol diu que “La despesa pública realitzarà una assignació equitativa dels recursos públics, i la programació i execució respondran als criteris d’eficiència i economia“. En estudiar la importància dels tributs, cal destacar que la Sentència del Tribunal Constitucional 46/2000 afirma que “És innegable que l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, pel seu caràcter general i personal, i de figura central de la imposició directa, constitueix una de les peces bàsiques del nostre sistema tributari. Es tracta, indubtablement, d’un tribut en el qual el principi de capacitat econòmica i el seu correlat, el d’igualtat i progressivitat tributàries, troben una més total projecció, de manera que és, potser, l’instrument més idoni per assolir els objectius de redistribució de la renda (art. 131.1 CE) i de solidaritat (art. 138.1 CE) que la Constitució espanyola propugna i que doten de contingut l’Estat social i democràtic de dret (art. 1.1 CE) (STC 19/1987, de 17 de febrer, FJ 4, i 182/1997, de 28 d’octubre, FJ 9)“.
Principalment, hi ha dos problemes. D’una banda, tot i que la Constitució es refereix al fet que els diners públics han de ser utilitzats correctament, resulta, pel que s’ha pogut conèixer durant els últims mesos a través dels mitjans de comunicació, que hi ha un qüestionable ús dels recursos econòmics públics, al qual cal afegir el fet que una part considerable dels diners públics aportats pels habitants de l’Estat espanyol es troba en diferents paradisos fiscals, com Andorra o Suïssa. D’altra banda, són bastants els mandataris públics que han arribat a realitzar despeses que no han estat declarades a Hisenda amb l’objectiu d’evitar l’obligació de pagar els corresponents tributs, vulnerant el que estableix la legislació.
Els dos problemes existents han produït que hi hagi menys diners públics dels que haurien d’existir. Aquest fet ha desembocat en la realització de retallades indegudes, que estan perjudicant molts ciutadans, i en actuacions administratives de dubtosa moralitat o legalitat en determinades situacions. Les conseqüències de la manca de recursos públics, que estan relacionades amb la insuficient transparència que hi ha a les institucions espanyoles, han provocat que es qüestioni l’efectivitat de l’Estat de Dret a Espanya.
Els dirigents que estan immersos en casos de corrupció per realitzar conductes il·lícites connectades amb els diners públics, que ocupen llocs en les diferents administracions i que tenen relació amb partits polítics de diferent signe ideològic, estan aconseguint que la classe política sigui cada vegada més detestada, ja que els alts càrrecs dels ens administratius cada vegada estan més allunyats de la realitat en què es troba la ciutadania. A més, estan donant un mal exemple a totes les persones.
Tots els successos que s’han produït tenen aspectes comuns i serveixen per entendre la raó per la qual César Molinas assenyala en “Una teoria de la classe política espanyola” que “la classe política espanyola no només s’ha constituït en un grup d’interès particular, com els controladors aeris, per posar un exemple, sinó que ha fet un pas més, consolidant-se com una elit extractiva, en el sentit que donen a aquest terme Acemoglu i Robinson en el seu recent i ja cèlebre llibre Per què fracassen les nacions“. En parlar d’aquest assumpte, Luis Garicano va arribar a afirmar que “el que ens ha passat és que les institucions econòmiques i polítiques van patir un enorme deteriorament durant els anys de la bombolla”.
S’han realitzat fraus fiscals sancionats a nivell administratiu i a nivell penal, s’ha prevaricat, s’han malversat cabals públics, s’han comès delictes de suborn i s’han blanquejat capitals. Per aquestes activitats il·lícites, hi ha grans quantitats de diners que haurien d’estar a les arques públiques, que, realment, estan en les butxaques i en els comptes bancaris de moltes persones que han d’actuar com a servidors de la ciutadania. En parlar d’aquest assumpte cal tenir present que l’art. 103.1 de la Constitució Espanyola indica que “L’Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la llei i al Dret“. Aquest precepte s’ha de posar en relació amb la idea fixada per l’exposició de motius de la Llei 30/1992, que diu que “La Constitució consagra el caràcter instrumental de l’Administració, posada al servei dels interessos dels ciutadans i la responsabilitat política del Govern corresponent, en tant que és responsable de dirigir-la“, de manera que no pot servir amb subjectivitat a interessos particulars. No obstant això, la situació real és molt diferent, ja que no són pocs els que, tenint alguna capacitat per obrar dins d’un ens administratiu, han satisfet interessos propis o aliens per totes les vies possibles, oblidant que és el que han de fer.
Cal que els diners aportats pels contribuents sigui al lloc en el qual ha d’estar, perquè pugui ser emprat amb la intenció d’aconseguir els fins que justifiquen la seva obtenció per part de les administracions públiques. Si passa el contrari, els ciutadans seguiran contribuint a l’enriquiment il·lícit d’algunes persones que, havent de servir als interessos generals, es preocupen únicament per omplir les seves butxaques amb els diners públics.