Per Ton Mansilla.
Quan Montesquieu deia que “no hi ha pitjor tirania que la que es perpetra sota l’escut de la llei i en nom de la justícia”, segurament ho feia pensant en la crueltat de les monarquies absolutes de la seva època. No obstant, segur que Montesquieu es sorprendria de com n’és encara d’aplicable aquesta frase en ple segle XXI a l’Estat espanyol. És més, segur que aquest pensador francès repetiria aquesta frase si veiés com Espanya utilitza, en nom de la llei, totes les seves armes repressives per aturar el procés sobiranista català. Montesquieu, que tant defensava la separació dels poders de l’Estat, quedaria perplex de veure com el Tribunal Constitucional espanyol actua tal i com li dicta el govern central, i de com el Partit Popular utilitza la Fiscalia com una arma política per reprimir la democràcia. Tots tenim molt clar que els jutges han de ser un poder independent, i per això ens escandalitzem quan el TC fa el que li diuen des de la Moncloa. Però, què passa amb els fiscals? Són independents? Haurien de ser-ho?
Existeix una llarga discussió en la doctrina sobre com encaixar el Ministeri Fiscal en la separació de poders. Està integrat en el poder judicial, en l’executiu, o bé és un poder independent? Si fem un cop d’ull a la Constitució, trobarem que els fiscals tenen la missió de “promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l’interès públic tutelat per la llei” i de “velar per la independència dels Tribunals i procurar davant d’aquests la satisfacció de l’interès social”. Bé, així que una de les missions del Ministeri Fiscal és velar perquè els Tribunals siguin independents. Aleshores, la conclusió lògica és que ells també haurien de ser independents. Si no, com poden velar per la independència d’un altre òrgan? Doncs bé, la lògica a vegades brilla per la seva absència en el sistema jurídic espanyol. L’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal diu que aquest està integrat en el Poder Judicial. A més, el Fiscal General de l’Estat el nomena el Poder Executiu. Però, això sí, s’estableix que la Fiscalia actua amb “autonomia funcional”.
I què vol dir exactament això? Segons la doctrina, que el Ministeri Fiscal actuï amb “autonomia funcional” vol dir que pot exercir les seves funcions sense necessitar un mandat singular de cap altre òrgan. És a dir, per sort, encara que la Fiscalia no sigui un poder independent, pot actuar com consideri convenient, sense necessitar que li ho ordenin des d’un altre òrgan. Fins aquí tot bé però, aleshores, a què venen les declaracions de la Sra. Sánchez Camacho –entre altres- assegurant que la Fiscalia posaria una querella pel 9N, si el Ministeri Fiscal “no necessita” cap mandat de ningú per actuar? El més preocupant és que l’actuació de la Fiscalia ha anat en concordança a aquestes afirmacions del PP. En un principi, el Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, va voler aparentar una certa autonomia posant en entredit les declaracions fetes des de l’executiu. El teatre mediàtic va seguir amb la oposició d’alguns fiscals catalans a acatar les ordres de l’executiu. Però la veritable naturalesa submisa del Ministeri Fiscal ha sortit a la llum ens els últims dies: després de reunir-se el Consell Fiscal, la Fiscalia General de l’Estat ha interposat la querella contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per delictes de desobediència greu, prevaricació, malversació i usurpació de funcions. No és l’objectiu d’aquest article examinar la solidesa dels arguments jurídics d’aquesta querella. El que vull posar de relleu és la sospitosa relació entre les declaracions de certs membres del PP i del govern central i l’actuació del Ministeri Fiscal.
A l’Espanya de l’Antic Règim, els fiscals eren anomenats “Homes del Rei”, i la seva missió era defensar els interessos del monarca. En un règim absolutista això té tota la lògica: si tot el poder es concentra en el rei, un braç d’aquest poder com es la Fiscalia estarà també directament controlat pel monarca absolut. Tot això ens pot sonar molt llunyà en ple segle XXI, però en Estats com l’espanyol, alguns d’aquests tics absolutistes segueixen molt vius. És possible que, en una democràcia europea actual, el Fiscal defensi a ultrança a la filla del rei perquè aquesta no sigui imputada? Que el partit polític que està al govern faci de portaveu de la Fiscalia, i que aquesta actuï exactament com se li ha dit des de l’executiu? Sembla que a l’Espanya actual no estem tan lluny d’aquesta figura del Fiscal com a “Home del Rei”.
Es pot considerar que el grau de dependència que té Ministeri Fiscal respecte del poder executiu és inversament proporcional a la protecció del ciutadà enfront al poder punitiu de l’Estat. Al cap i a la fi, com menys separats estan els poders estatals, menys protegit està el ciutadà en front als abusos del poder públic. L’actuació dels fiscals té una indubtable afectació en els drets fonamentals dels ciutadans, per això és necessari que la Fiscalia actuï amb independència del poder polític. Precisament el drets fonamentals neixen per protegir els ciutadans del poder de l’Estat. Si els poders de l’Estat s’unifiquen en un de sol, neix un monstre capaç de passar per sobre de tots els drets i llibertats que tenim com a persones. Aquest monstre, que neix amb la falta de separació de poders, no és cap altra cosa que una dictadura, amb totes les lletres.
A l’Estat espanyol, la separació de poders ja va brillar per la seva absència quan el Tribunal Constitucional va suspendre en temps rècord la llei de consultes i el decret de convocatòria del 9N a instàncies del govern central. Per si a algú li quedaven dubtes sobre l’evident politització de l’Alt Tribunal, la segona impugnació del govern –aquesta contra el procés participatiu conegut com el “nou 9N”- va ser estimada també en temps rècord i per unanimitat dels magistrats del TC. I ara, després de que el poble català demostrés que els tribunals espanyols ja han perdut tota autoritat moral a Catalunya, l’Estat torna a fer gala de la seva tradició repressiva i dictatorial utilitzant ara un altre dels seus tentacles: la Fiscalia.
Potser, si Montesquieu veiés aquest panorama, es preguntaria si l’Espanya del segle XXI està tan lluny de la França absolutista del segle XVIII que ell va viure en pròpia pell.