Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

Les dures lliçons de “ciutat morta”

Ton MansillaPer Ton Mansilla.

El documental “Ciutat morta” ha hagut d’esperar gairebé dos anys des que es va publicar per primera vegada per aconseguir el seu objectiu: esdevenir un revulsiu social. Una vegada més, els grans mitjans de comunicació han fet una demostració del seu poder i ens han demostrat que són capaços de fixar, en gran mesura, en quins temes s’ha de centrar l’opinió pública i en quins no. Després de la publicació d’aquest documental a la televisió, la societat ha quedat commocionada per un dels casos de corrupció policial, judicial, i – també – política més greus de les últimes dècades.

Un no pot evitar, al veure aquest reportatge, sentir una gran empatia per les víctimes d’aquest cas tan tràgic, a la vegada que una enorme impotència davant les gravíssimes injustícies que s’hi mostren. No obstant, el més preocupant de tot és veure que això no va ser un cas aïllat, un tràgic cúmul de casualitats i circumstàncies. Ben al contrari, “Ciutat morta” ens mostra un problema social de fons, una cultura de la impunitat, de la brutalitat policial, de la corrupció política i d’un sistema judicial que no deixa de ser, en molts casos, un sistema judicial  postfranquista amb un maquillatge democràtic.

El documental ens mostra un procés judicial contaminat des del primer moment. Contaminat, en primer lloc, pel racisme, la xenofòbia i l’odi cap a col·lectius socials que no agraden al sistema. Recordem que el motiu pel qual van detenir a alguns dels encausats va ser, pura i simplement, el seu aspecte físic. Cal tenir present també els insults que afirmen haver rebut els detinguts a comissaria, insults relacionats amb el seu origen llatinoamericà. Això ens porta a pensar que el que menys importava en aquest procés era saber qui havia fet què. L’important era detenir a uns “caps de turc” que permetessin saciar la set de venjança per uns fets dels quals es desconeixia l’autor. I, ja de pas, portar a terme un càstig simbòlic cap a un col·lectiu que molestava als poders municipals. Aquest aspecte del procés és especialment preocupant, ja que ens mostra una aplicació del Dret penal molt semblant al de les dictadures: l’anomenat Dret penal d’autor. Aquest consisteix en perseguir i castigar a les persones pel que són, i no tant pel que hagin pogut fer. Penalitzar tipus de persones, en comptes de tipus de conductes.

D’altra banda, els fets que ens mostra ciutat morta també estan contaminats en considerar que la policia sempre té raó. En un Estat dictatorial, això es justifica per la visió dels cossos policials com a una eina repressiva al servei del poder polític, que per tant ha de tenir una gran força per imposar-se. No obstant, en un Estat democràtic, la policia ha de ser essencialment un garant dels drets fonamentals dels ciutadans. I precisament un d’aquests drets és el de la presumpció d’innocència, el dret a no ser condemnat a menys que es demostri de forma clara i irrefutable que has comès un fet delictiu. Com s’explica doncs, en aquest cas, que tanquessin a aquells joves a la presó sobre la única base de l’atestat policial? Perquè es va donar un valor absolut i incontestable al testimoni acusador dels policies, i es va fer cas omís de la resta de testimonis, i sobretot dels informes mèdics que desmuntaven totalment la hipòtesi de l’acusació? És evident que la resposta a aquestes preguntes és polièdrica, i que entren en joc múltiples interessos, entre els quals hi ha motius polítics. Tanmateix, crida especialment l’atenció el valor que es va donar a la paraula d’uns policies que no només buscaven revenja per al seu company ferit, sinó que a més van estar condemnats posteriorment per tortures a un detingut i per mentir deliberadament en un altre procés judicial. No és l’objectiu d’aquest article, ni molt menys, desprestigiar els cossos policials, però sí posar en qüestió aquesta concepció de la policia com a un poder absolut que sempre té raó i les declaracions del qual sempre seran veritat, i per tant vàlides per a condemnar a un ciutadà. Quan un dret fonamental bàsic com és la presumpció d’innocència està en joc, cal ésser especialment cautelosos, ja que aquests drets fonamentals són la única arma de la que disposem els ciutadans per protegir-nos davant el poder públic. 

Doncs bé, després de la commoció inicial produïda pel reportatge “ciutat morta”, toca pensar de forma constructiva, i preguntar-nos què hem de fer per evitar que casos com aquests es repeteixin. Com ja he apuntat, és important qüestionar-nos com a societat quin model policial i judicial tenim, i quin model volem.  Seria convenient també, un cop plantejada l’anterior qüestió, debatre sobre quins canvis polítics i legislatius són necessaris per revertir aquesta situació i intentar posar solució al problema de fons de la impunitat dels abusos policials i de la corrupció judicial. 

Però com a pas previ a tot això, cal que el cas de “ciutat morta” es difongui encara més. Cal que tothom sàpiga el que va passar per poder formar-se’n una opinió al respecte. Cal que aquest cas passi a la història judicial i policial d’aquest país. Tal i com deia la filòsofa alemanya Rosa Luxemburg,  “la Història és l’únic mestre infal·lible”, i per tant cal que aprenguem i recordem les seves lliçons. I, sobretot, no oblidar. No oblidar els fets però, sobretot, no oblidar les víctimes, com a primer i més bàsic acte de justícia. 

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *