El TEDH va dictar sentència en el cas de Haldimann and Others vs Suissa (número de recurs 21830/09) en què considerava que s’havia violat el dret a la llibertat d’expressió, regulat en l’article número 10 del Conveni Europeu dels Drets Humans, en haver condemnat a quatre periodistes per haver gravat i difós una entrevista a un corredor d’assegurances privat amb una càmera oculta, com a part d’un documental televisiu, amb l’objectiu de mostrar que els consells que donava la companyia eren enganyosos. Aquest cas ha estat el primer en el què el TEDH ha examinat l’ús de càmeres ocultes per part dels periodistes en el moment de proporcionar informació pública sobre un tema d’interès general. El TEDH, sobretot, emfatitza que amb les gravacions només es va entrar en la vida professional i no íntima ni personal de la persona gravada.
Article 10. Llibertat d’expressió
1. Tota persona té dret a la llibertat d’expressió. Aquest dret compren la llibertat d’opinió i la llibertat de rebre o comunicar informacions o idees, sense que es produeixi una ingerència per part de els autoritats púbiques i sense tenir en comptes les fronteres. El present article no impedeix que les Estats sotmetin a les empreses de radiodifusió, de cinematografia o de televisió a un règim d’autorització prèvia.
2. L’exercici d’aquestes llibertats, que entranyen deures i responsabilitats, podrà ser sotmès a certes formalitats, condicions, restriccions o sancions previstes per la llei, que constitueixin mesures necessàries, en una societat democràtica, per la seguretat nacional, la integritat territorial o la seguretat pública, la defensa de l’ordre i la prevenció del delicte, la protecció de la salut i de la moral, la protecció de la reputació o dels drets aliens, per impedir la divulgació d’informacions confidencials o per garantir l’autoritat i la imparcialitat del poder judicial.
Els fets es remunten al febrer de 2003, quan l’editor d’un programa setmanal de protecció al consumidor estava preparant un documental basat en les vendes d’assegurances de vida, amb la intenció de traslladar el descontentament general de la societat envers les pràctiques emprades pels corredors d’assegurances. L’editor va decidir gravar les entrevistes amb clients i corredors a través d’una càmera oculta. D’aquesta manera, un periodista es va fer passar per client i va tenir una entrevista amb el citat agent d’assegurances de l’empresa investigada. El modus operandi era fàcil, es van col·locar unes càmeres a la sala on es va fer l’entrevista que retransmetien a una sala veïna, a on hi havia un altre periodista amb un especialista en assegurances. Quan l’entrevista es acabar se li va comunicar a l’entrevistat que s’havia usat una càmera oculta i ell es va negar a anar com convidat el dia que es va emetre el programa, raó per la qual el seu testimoni va ser reproduït però amb una cara i veu distorsionades.
Els periodistes van ser denunciats i el novembre de 2007 van ser declarats culpables per haver usat una càmera oculta per fer el documental; en conseqüència, van ser condemnats a pagar multes que oscil·laven entre 120 i 4.200 francs suissos. Van recórrer i el Tribunal Suprem de Zurich, el 24 de febrer de 2009, va reduir la sanció imposada. Posteriorment els demandats van al·legar que la seva condemna era una ingerència desproporcionada al seu dret de llibertat d’expressió.
Com podem apreciar el TEDH els ha donat la raó. Les bases jurídiques en què s’ha fonamentat pivoten sobre la jurisprudència d’aquest Tribunal, que per valorar la llibertat d’expressió en contraposició al dret a la intimitat i la vida privada té en compte els següents elements:
- Contribució de la informació obtinguda per poder crear un debat d’interès general
- Determinació de la manera en què s’havia informat a la persona de la gravació
- El tema del documental
- La conducta prèvia d’aquesta persona
- Mètode d’obtenció de la informació
- La veracitat, el contingut, la forma i les repercussions del documental i la pena que es va imposar, en un inici, als responsables de la gravació
Però el fet que la persona interessada, el corredor d’assegurances, no era una figura pública i amb el documental no se l’havia atacat personalment, sinó que només es basava en un tema professional, va fer decantar el TEDH, així com el fet que l’entrevista va ser emesa amb una cara i veu distorsionada. Per tant, se’l presentava de forma anònima i no se’l podia identificar. Així doncs, la ingerència a la vida privada del corredor d’assegurances no era suficientment greu com per invalidar l’interès públic de publicitar informació sobre la mala praxis en l’àmbit de les assegurances, tal i com es reflexa en la sentència.
D’aquesta manera el TEDH afirma que es va vulnerar l’article 10 del Conveni Europeu dels Drets Humans, al vulnerar el dret a la llibertat d’informació i expressió dels periodistes. Tot i això, no se’ls ha concedit cap tipus d’indemnització.
A més a més, en la sentència es recalca que les penes que es van imposar per una falta tan lleu pot comportar que la premsa s’abstingui de fer crítiques, que tant siguin positives com negatives, demostren la bona pràctica professional ja que es considera que han fet un bon ús de la càmera oculta al respectar les regles de la deontologia periodística que estan establertes en la legislació suïssa.
És important destacar que en la resolució del TEDH hi ha un vot particular d’un jutge que creu que els periodistes suissos van ser condemnats per haver difós una conversació privada, prohibida per la norma penal aplicable, independentment de la seva finalitat.
Ara les autoritats suïsses tenen tres mesos per recórrer la sentència del TEDH.
Si extrapolem aquest cas a la legislació espanyola podem veure que el Tribunal Constitucional a diferència del TEDH sí que s’havia posicionat envers la controvèrsia entre els drets fonamentals de la intimitat personal i la pròpia imatge envers la llibertat de comunicar informació. Va ser en la sentència dictada pel TC el passat 30 de gener de 2012, (sentència 12/2012, recurs 4821/2009) en què es va declarar “il·legítim” l’ús de càmeres ocultes en l’àmbit periodístic i es va assegurar que emprar aquests mitjans de gravació estava prohibit constitucionalment, independentment de la importància pública del fet que s’estés investigant; al creure que es basava en un engany, segons la sentència del tribunal de garanties estatutàries.