Per Estefania Ramos Estepa
Barcelona
Traduït per Clàudia Mestres Junqué
Com ja se sap, al maig de tres anys enrere va entrar en vigor la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per reforçar la protecció als deutors hipotecaris, reestructuració del deute i lloguer social, en què es va considerar, entre d’altres qüestions, la possibilitat excepcional de liquidar els plans de pensions amb l’interès d’evitar la pèrdua de l’habitatge habitual de les persones que es trobessin immerses en un procediment d’execució hipotecària.
L’elaboració de la citada Llei 1/2013, es va produir, tal i com en diu el preàmbul “ […] tenint en compte les circumstàncies excepcionals per les que passa el nostre país, motivades per la crisi econòmica i financera, en què moltes persones que contracten un préstec hipotecari per a l’adquisició de l’habitatge habitual es troben en dificultats per a afrontar les seves obligacions […] ”. En conseqüència es van dictar una sèrie de mesures que, al llarg de quatre capítols, tenien l’objectiu de millorar l’estatus jurídic de les persones en risc d’exclusió social intentant, d’aquesta manera, mitigar aquesta situació en la mesura que es pugui.
Entre tals preceptes s’hi trobava ─a la Disposició final primera─ la modificació del Reial Decret Legislatiu 1/2002, de 29 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de Regulació dels Plans i Fons de Pensions, inclosa la Disposició addicional setena que preveu ─tal i com s’ha senyalat a l’inici─ la possibilitat que els partícips dels plans de pensions facin efectius els seus drets consolidats en cas de trobar-se incursos en un procediment d’execució hipotecària que recaigui sobre el seu habitatge habitual.
Quins són, doncs, els requisits que cal complir per a poder fer ús d’aquesta estipulació? Sense perjudici que els reglaments de cada pla regulin les condicions i els termes en què cal posar a disposició els drets consolidats, el partícip que sol·liciti atenir-se a aquest supòsit haurà de complir les condicions següents, que analitzarem breument:
a) Estar incurs en un procediment d’execució forçosa judicial, administrativa o venda extrajudicial per al compliment d’obligacions i en què s’hagi acordat procedir a l’alienació de l’habitatge habitual.
Aquesta primera condició planteja dues qüestions possibles. En primer lloc, en quin moment del procediment hipotecari es podrà recórrer a la liquidació del pla? I, en última instància, què hem d’entendre per ‘habitatge habitual’?
Segons la resolució de la Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions ─d’ara endavant DGSFP─, davant d’una consulta plantejada per la Confederació Sindical de Comissions Obreres, es considera que “ […] els drets del pla de pensions es podrien fer efectius a partir del moment en què al partícip se li requereix el pagament del deute i se l’adverteix que, si no paga dins del termini assenyalat al requeriment, es procedirà a l’execució de l’habitatge, és a dir, a la seva venda mitjançant una subhasta o una adjudicació del creditor […] “; el subratllat és nostre.
D’això se’n desprèn, per tant, que el requeriment extrajudicial per si sol, per exemple, de l’entitat bancària que indiqui l’impagament de quotes i, en conseqüència, la possibilitat d’iniciar un procediment judicial; ja seria suficient, en referència a la resolució esmentada, perquè el partícip s’adherís a aquesta estipulació.
Quant a què hem d’entendre per habitatge habitual ens remetem al que disposa la Disposició vint-i-tresena de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de modificació parcial de les lleis dels impostos sobre societats, sobre la renda de no residents i sobre el patrimoni, que considera habitatge habitual “ […] aquell en què el contribuent resideixi durant un termini continuat de tres anys […] “, per tant, es considera habitatge habitual aquell en què el partícip resideixi i que, en tot cas, s’ha de correspondre amb l’immoble d’execució hipotecària.
b) No disposar d’altres béns, drets o rendes en una quantitat suficient per a satisfer la totalitat del deute objecte de l’execució i evitar l’alienació de l’habitatge.
Aquest segon requisit no planteja més dubtes, per la qual cosa el partícip no podrà disposar de més recursos per a afrontar el deute hipotecari que els drets consolidats existents al pla.
c) Que l’import net dels seus drets consolidats al pla o plans de pensions sigui suficient per a evitar l’alienació de l’habitatge.
En primer lloc, la redacció del precepte fa possible la liquidació no només d’un pla de pensions, sinó de diversos. Així doncs, en cas que el partícip disposi de diversos plans de pensió, seria possible liquidar-los tots per a afrontar el deute.
Així mateix, cal destacar que el pla es liquidarà únicament amb la qualitat suficient per a evitar l’alienació de l’habitatge. Per aquest motiu, si el deute és inferior a l’import dels drets consolidats existents al pla, l’import restant no serà objecte de liquidació, amb la qual cosa el pla es mantindria i podria ser objecte de liquidació per a qualsevol altre supòsit si es produïssin qualsevulla de les contingències previstes legalment.
Per tant, aquesta darrera condició comporta que amb la liquidació del pla s’hauria de poder paralitzar el procediment d’execució hipotecària i, conseqüentment, resultaria implícita l’emissió d’un document fefaent per part del creditor hipotecari que acrediti que efectivament amb l’import dels drets consolidats del pla s’evitarà l’alienació de l’habitatge.
Un cop analitzats els punts anteriors, cal destacar que el període de vigència d’aquesta estipulació estava previst, inicialment, per un termini transitori de dos anys des de la seva entrada en vigor (acabat el 15 de maig de 2015), però atesa la facultat del Govern espanyol ─i proposat pel Ministre d’Economia i Competitivitat─ d’ampliar aquest termini, aquest va ser modificat amb la Llei 25/2015, de 28 de juliol, de mecanisme de segona oportunitat, reducció de la càrrega financera i altres mesures d’ordre social. Així, s’ha allargat dos anys més i, actualment, és vigent fins al proper 15 de maig de 2017. D’aquesta manera, des de l’entrada en vigor de la Llei 1/2013 i fent atenció els informes que publica periòdicament la DGSFP, s’observa que hi ha hagut un increment de partícips que han sol·licitat liquidar els seus plans en base a aquest supòsit; van ser un total de 15 al 2013 i de 35 al 2014. Al 2015, en canvi, va haver-hi un descens que va tancar l’any amb 26 perceptors per cancel·lació d’hipoteca. Amb aquestes dades a la mà cal plantejar-se si després dels resultats de l’any en curs i el primer trimestre del 2017 el Ministeri d’Economia es plantejarà tornar a ampliar el període de vigència d’aquest supòsit excepcional de liquiditat o no.
Per acabar, i a tall de reflexió, les dades anteriors ens indiquen dues coses: en primer lloc, que una part gran de la població no disposa de cap pla de pensions a causa de la situació econòmica en què ens hem trobat immersos, fet que, a més, dificulta enormement que s’inverteixi en un producte líquid, ja que no es pot disposar dels drets consolidats en el moment en què es desitgi, sinó només quan es produeixin les contingències previstes legalment. I, en última instància, el desconeixement per part dels partícips dels plans de pensions d’aquest supòsit de liquiditat. Aquestes dues qüestions resulten notables atès que el nombre d’execucions hipotecàries iniciades a Espanya ─segons dades de l’INE─ l’any 2015 ha estat de 101.820, xifra inversament proporcional al nombre de participis que han sol·licitat la liquidació del seu pla per cancel·lació d’hipoteca.
