Per José María Ferrer Villar.
Cap del Departament de Dret Alimentari d’AINIA
El contracte de compravenda d’aliments va més enllà del que ens diu el Codi Civil en el seu article 1445: “Pel contracte de compra i venda un dels contractants (el venedor) s’obliga a lliurar una cosa determinada i l’altre (el comprador) a pagar un preu cert, en diners o signe que ho representi”.
Existeixen també altres elements de gran importància en configurar un contracte de compravenda o, dit d’una altra manera, les nostres relacions comercials en l’àmbit agroalimentari. A l’hora de definir les condicions per a l’adquisició o venda de productes elaborats o les matèries primes necessàries per a la seva fabricació cal considerar paràmetres que poden arribar a ser determinants en aquestes operacions.
La nostra reflexió es centra en aspectes que també incideixen en les relacionis client proveïdor i viceversa. Hem de valorar en la seva justa mesurada qüestions que contribueixen, si escau, a resoldre conflictes sobre la qualitat i idoneïtat dels productes, podent arribar a donar lloc a productes totalment inservibles per a la finalitat inicialment prevista.
És important que tinguem en compte l’impacte del Dret Alimentari aplicable en matèria de Seguretat Alimentària i el seu impacte sobre els contractes. Ja que incidirà sobre l’aptitud o inaptitud d’un aliment o matèria prima i la seva comercialització, podent propiciar la resolució del contracte davant l’incompliment del mateix per una de les parts.
És el cas dels aspectes relacionats amb els additius alimentaris, un exemple pràctic és la sentència STS 3173/2014 en la qual el litigi que sorgeix entre una empresa demandada que es dedica a la producció i comercialització de pimentó i espècies i la demandant que fabrica i subministra aromes i fragàncies. El litigi que es va generar, podria haver-se evitat o minimitzat si l’empresa subministradora (demandada) hagués fitat de forma expressa els requisits al seu proveïdor internacional quant a la presència o absència de certs additius alimentaris en el producte que li subministrava.
En el cas esmentat s’observen diferents situacions que condueixen al litigi i que compliquen la situació innecessàriament. Aquests són alguns dels aspectes més rellevants que hauríem de considerar:
En primer lloc, veiem que les parts contractants no han delimitat de forma clara i expressa les característiques del producte objecte de la compravenda.
El comprador del producte no va actuar amb la deguda diligència, ja que va recepcionar la mercaderia i sense una verificació de la mateixa la va incorporar al seu procés productiu. A més, al moment en el qual detecta la contaminació del producte va procedir de forma inadequada basant-se en un criteri comercial d’assumpció de màxima resposta i responsabilitat enfront dels seus clients.
Com a conseqüència d’aquesta actuació, sobredimensionada, va sol·licitar ser indemnitzat pels següents motius: Cost de la destrucció del producte, emmagatzematge addicional, despeses per proves d’inspecció, despeses per serveis de consultoria independent, despeses per existències de producte acabat, diferència de preu de comprat i crisi de la gestió del treball.
Elements que no van ser considerats en la sentència, atès que únicament es van tenir en compte els elements vinculats al primer dels lots de productes i no les despeses incorregudes com a conseqüència d’una actuació desmesurada. Aquí convé tenir en compte que el comprador podria haver mitigat els danys si hagués procedit d’una altra forma.
El venedor, per la seva banda, no va prendre les mesures prèvies que haurien pogut evitar aquesta situació. Si hagués exigit el compliment de la regulació aplicable als additius en la UE per part del seu proveïdor d’un tercer país, a més, de la seva pròpia verificació en rebre les mercaderies. No és raonable l’argument consistent en què com en la llista positiva d’additius de la UE no s’especifiquen els colorants prohibits, no podia preveure la presència dels mateixos en el producte adquirit. Hauria d’haver analitzat les mercaderies abans de la seva acceptació.
En conseqüència, el dany s’hauria evitat si la parteix venedora hagués actuat amb la previsió esperada en una persona raonable i no assumir voluntàriament el risc de comercialitzar el producte sense tenir la total certesa de la seva idoneïtat d’acord amb el Dret Alimentari aplicable en la UE.
En aquest cas ens hem centrat en els additius, es podrien donar supòsits similars per incompliments del Dret Alimentari en connexió amb l’etiquetatge, els contaminants, els residus de plaguicides o de substàncies medicamentoses entre altres elements.
És necessari que en la redacció d’un contracte de compravenda d’aliments o les seves matèries primes totes aquestes línies quedin tancades i llistades amb la mateixa concreció que la resta dels elements clàssics en qualsevol contracte de compravenda.
Aquests són alguns dels principals factors que des del Dret Alimentari han d’acompanyar l’elaboració d’un contracte de compravenda de productes alimentosos o de les seves matèries primes. Si tenim en compte aquests aspectes, contribuirem a aclarir les condicions dels productes i en conseqüència, evitar possibles incidències relacionades amb el compliment del contracte i fins i tot en el cas de sinistres, ajudaran a l’hora de fer efectius les corresponents assegurances”.
