Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

La Batalla dels Formularis

Per Jonatan Rigo García


Barcelona



Traducció per Clàudia Mestres

En el meu article anterior ja vaig esmentar de passada aquest concepte però sense poder aturar-m’hi, com m’hauria agradat, en els detalls. És per això que en aquest tractaré d’explicar, sense aprofundir-hi gaire, els aspectes més destacats i les teories més rellevants entorn de la Batalla dels Formularis (“The Battle of the Forms” al món anglosaxó).

Quan es parla de la Batalla dels Formularis no s’ha de pensar en un duel de gladiadors a l’estil Hollywood sinó més aviat en una partida de ping-pong, d’esquaix si es vol, ja que igual que en aquests esports la pilota es retorna de manera continuada, en aquest fenomen jurídic es retornen els papers. Quan dos empresaris utilitzen formularis (1) a l’hora de contractar, cada part envia i reenvia el seu propi formulari força cops fins que un dels dos és acceptat; i aquesta acceptació adquireix, doncs, més rellevància. Per tant ens trobem en un principi en una fase pre-contractual, negocial, del contracte.



La casuística és la següent: es refereix a una situació en què dos empresaris o comerciants entren en tractes contractuals, en contractes de compravenda, mitjançant l’intercanvi dels seus respectius formularis de compra o venda. Aquests formularis són impresos preredactats de manera unilateral en els quals cada empresari insereix les seves condicions generals per contractar. El conflicte sorgeix normalment un cop ja executat el contracte, quan es posa de manifest que hi ha contradiccions entre una, diverses o totes les clàusules estàndard dels formularis. Però només hi haurà conflicte, únicament es produirà aquesta batalla dels formularis, si almenys un introdueix modificacions o addicions a l’oferta que es puguin considerar essencials. Per tant, la batalla dels formularis es basa en un conflicte entre clàusules amb condicions generals de la contractació.



És habitual en el comerç internacional (i no internacional) aquesta forma de contractació entre els empresaris, els quals volen que les seves condicions siguin les que prevalguin en el contracte, de manera que s’intercanvien contínuament els seus respectius formularis en els quals s’inclouen clàusules o termes estàndard amb condicions generals, d’aquí l’analogia amb el ping-pong.


Per entendre això s’ha de partir de la teoria general de la contractació internacional, continguda principalment en dos textos, a saber: la Convenció de Viena de 1980 sobre el Contracte de Compravenda Internacional de Mercaderies (en endavant CISG per les sigles en anglès) i els principis UNIDROIT sobre els contractes Comercials Internacionals (des d’ara UNIDROIT 2010 per la seva redacció més moderna). Malgrat les posteriors divergències entre ells, tots dos coincideixen en el punt de partida, en la teoria general d’aquest tipus de contractació, de l’oferta.



Com anava dient, per entendre per què es produeix el conflicte, cal entendre el següent: l’acceptació ha de ser un reflex de l’oferta. Això vol dir que l’acceptació ha de ser idèntica o gairebé idèntica a l’oferta, ha de tenir el mateix contingut perquè si alguna cosa varia ja no es tracta d’una acceptació sinó d’una contraoferta. Això és el que es coneix com “the mirror image rule” o regla del mirall i és un principi bàsic del dret del Common Law que es conté en els articles 19 CISG i 2.1.11 UNIDROIT 2010. Però per tal de modernitzar aquesta regla es va afegir, tant en la Convenció (art. 19.2) com en els Principis (art. 2.1.11), la distinció entre modificacions substancials i no substancials, segons la qual la introducció d’elements nous o diferents que no modifiquin substancialment els termes de l’oferta no trenquen amb la regla del mirall i -en aplicació del principi de conservació dels contractes i de lliure voluntat de les parts- es considera una acceptació a tots els efectes que donen lloc a un contracte, llevat que l’oferent faci constar la seva objecció a la conclusió del contracte sota aquestes condicions.

De manera ràpida i per acabar amb les regles de la formació del contracte cal afegir que es perfecciona quan l’acceptació provoca efectes i això es produeix quan arriba al destinatari. A més, l’acceptació es pot produir tant per declaració -verbal o escrita- com per actes que indiquin assentiment (arts. 18 i 23 CISG i 2.1.1 i 2.1.6 UNIDROIT 2010). L’acceptació és de gran importància perquè determina que ens trobem en una solució o una altra. La batalla dels formularis no té una solució pacífica i menys encara una única solució. Al contrari, hi ha molta controvèrsia al voltant d’aquest fenomen, però sobretot hi ha una gran disparitat d’opinions sobre la interpretació de la solució continguda en la Convenció de Viena de 1980.

Doncs bé, les dues grans teories o solucions, si es vol, són “the Last Shot Rule” i “the Knock Out Rule” (en anglès, la regla de l’últim tret i la regla del noqueig). Abans he esmentat que el conflicte sorgeix normalment un cop ja executat el contracte, quan es posa de manifest que hi ha contradiccions, però ara he de matisar i explicar aquesta afirmació. Formalment el conflicte existeix des de les negociacions en què s’intercanvien els formularis i que es posi de manifest materialment quan s’executa el contracte respon a una de les teories, la qual parteix del fet que els contractants no es llegeixen les condicions de la contrapart, de manera que intercanvien les seves condicions sense ser conscients de les contradiccions fins que una oferta és acceptada i a l’hora d’executar el contracte es constaten aquestes contradiccions. Tal teoria és “the knock out rule”. Per entendre-ho vegem un exemple: si A ofereix la compra de vint bicicletes vermelles i B envia una contraoferta en què disposa que les bicicletes siguin verdes, si partim del fet que A no llegeix les condicions de B creurà que és una acceptació i procedirà al pagament de la mercaderia (per tant estarà acceptant la contra-oferta mitjançant actes que indiquen assentiment) però no s’adonarà de la contradicció fins que li arribin les bicicletes un cop executat el contracte, d’aquí que digui que el conflicte sorgeix o més aviat es manifesta en aquest moment.

Per tant, si la regla del noqueig té la seva base en què les parts no es llegeixen els formularis, “the last shot rule” parteix del cas contrari, és a dir, que les parts llegeixen els formularis; per això l’anterior només és vàlid per a la primera teoria. A la regla de l’últim tret, doncs, es presumeix que ambdues parts coneixen els termes contradictoris, per aquest motiu, davant d’una contraoferta que pretengui ser acceptació l’oferent reenvia una altra oferta i així successivament: fins i tot en la gran majoria dels casos l’acceptació es produeix per actes fruit d’algun “descuit”. Per això el conflicte tampoc adquireix una dimensió jurídica real fins a l’execució del contracte en la qual es discuteix quins eren els termes que regien el contracte.

“The last shot rule” consisteix que pel que fa a l’oferta (o contraoferta) que sigui l’última a ser acceptada, ja sigui per una declaració inequívoca o per actes, les seves condicions són les que dominen el contracte, mentre que “the knock out rule” consisteix que s’exclouen del contracte els termes contradictoris i aquells que malgrat no ser-ho inclouen modificacions substancials i se substitueixen per les disposicions legals que corresponguin, mentre que el contracte es regirà per aquells termes sobre els quals hi hagi acord i per les condicions generals comunes i les que modifiquin de manera no substancial l’oferta.

Exemples: per a la regla de l’últim tret, si A, l’oferent-venedor, envia a B una oferta per la qual li ven 10 televisors a un preu X i B respon variant el preu, si A envia igualment la mercaderia o, altrament accepta la contraoferta i ho declara, les condicions, per tant, el preu de B regulen el contracte. En canvi, per al mateix supòsit, segons la regla del noqueig la clàusula del preu (encara que sigui un exemple cal esmentar que no és usual veure una condició tan essencial com és el preu en una clàusula estàndard i no cal oblidar que la batalla dels formularis només es dóna entre clàusules amb condicions generals de la contractació) s’eliminarien del contracte la clàusula del preu de tots dos i es regiria per les regles generals, que en aquest cas seria referir-se al preu de mercat del bé que es tracti.

El problema és que en la Convenció no es fa referència expressa al conflicte (encara que sigui fàcilment interpretable a través de l’article 19) ni tampoc a la regla de l’últim tret, d’aquí que sorgeixin grans discrepàncies al voltant de quin és la solució que acull el document; encara que la més comuna, i al meu entendre encertada, és precisament aquella. Atès que si el contracte es perfecciona amb l’acceptació, però una acceptació que introdueixi modificacions essencials és una contraoferta i per tant subjecta a una nova acceptació per a la seva perfecció, sembla evident que l’última oferta o contraoferta a acceptar-se, de la manera que sigui, perfeccionarà i dominarà el contracte -i en això consisteix “the last shot rule”-.


Per la seva banda, els Principis UNIDROIT 2010 es desvinculen d’aquests problemes interpretatius donant una resposta concreta per a un problema concret, ja que l’article 2.1.22 es titula conflicte entre formularis i estableix què passa quan les dues parts fan servir clàusules estàndard (condicions generals de la contractació) i aquestes clàusules són conflictives, deixant a més clar que la batalla dels formularis només existeix quan es fan servir aquest tipus de clàusules -això també queda obert a la Convenció-.

No és que no puguin haver-hi condicions contradictòries entre clàusules no generals (és a dir, negociades), al contrari, el que passa és que l’ús de formularis implica l’ús de condicions generals i per tant la batalla dels formularis, específicament, només es dóna quan existeixen tals clàusules estàndard conflictives. El que també implica, seguint la línia dels Principis, és que els conflictes que sorgeixin en un altre tipus de mètode de contractació se solucionen segons les regles generals de la formació del contracte, que coincideixen amb les de la Convenció excepte quan hi hagi contradicció entre un terme estàndard i un de normal (art. 2.1.21 UNIDROIT 2010), en què prevaldrà el terme no estàndard.

Amb tot això ja tenim una visió general d’aquest fenomen, les seves conseqüències i les seves solucions, i la regla de l’últim tret és la regla clàssica i la més seguida per la jurisprudència continental i la regla del noqueig és l’aposta més modernitzadora provinent del dret anglosaxó, concretament d’Estats Units (UCC) (2) i seguida per gairebé tot el bloc del Common Law.



________

(1) Un formulari és un document preredactat unilateralment, molt comú en el tràfic mercantil de les empreses, del tipus en el qual es deixen espais en blanc a omplir pel contractant i en els quals se solen incloure al dors les condicions de la contractació de l’empresari contractista.


(2) UCC per les sigles en anglès del Uniform Commercial Code, el Codi contractual nord-americà.

Font: abogadoparafamilias.com

Font: abogadoparafamilias.com

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *