“Me parece algo cínico decir eso…”

Per Jordi Cerdà.

Aquesta fou l’expressió que emprà el professor visitant, i catedràtic en Dret Financer, Dr. Juan Ramallo, quan catalogà la gosadia que, bastant assíduament, mostra el Legislador a l’hora de definir les finalitats “paternalistes” dels impostos especials, en detriment de l’índole contributiva dels mateixos.

El tribut, com a recurs essencial que necessiten les entitats públiques per poder finançar-se, té un caràcter marcadament recaptatori, sense necessitat que hagi d’existir una contraprestació o un nexe de causalitat entre el sosteniment de les despeses públiques i els serveis oferts per l’Estat. Així s’entén de l’Art.2.1 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària, i també, de l’Art.31.1 de la Constitució Espanyola; essent aquest últim el fonament primigeni d’aquest Principi  Contributiu. Ara bé, això no exclou que un tribut, sigui de la classe que sigui,  pugui arribar a tenir finalitats extrafiscals: la política econòmica general de l’Estat, la defensa dels Principis Constitucionals, determinats ingressos públics afectats a unes específiques partides de despesa… Entre aquest conjunt de finalitats extrafiscals, nombroses i heterogènies, es troba la modulació d’una sèrie de patrons de conducta socialment valuosos, que tenen per objecte promoure l’estabilitat i la pau dins de la comunitat política. Aquesta finalitat, però, ha estat sobreexposada, de manera abusiva, segons el meu parer, pel Legislador; deixant de banda el tarannà contributiu dels tributs per mantenir el sistema.

Particularment, els impostos especials han estat el centre d’incidència de moltes d’aquestes desfiguracions deontològiques, per part del Legislador i, també, per part de l’Executiu, quan aquest ha estat l’actor de la iniciativa (que per fer honor a la veritat, ha estat la majoria de cops). En èpoques passades, l’increment del tipus de gravamen de la gran majoria d’impostos especials, es feia argüint circumstàncies exògenes que, tot i ser compatibles amb l’argument financer, desvirtuaven el deure a contribuir de la ciutadania per sufragar les despeses públiques. Els impostos del tabac pujaven amb l’objectiu de protegir la salut pública de la col·lectivitat, i no pas per raons recaptatòries; i els impostos dels hidrocarburs pujaven per qüestions mediambientals, no pas per raons econòmiques. On para el deure a contribuir? I on para la pau i la cohesió socials? L’impost sobre la sal, que fou un dels impostos especials més vetustos que ha existit en els sistemes tributaris europeus, el pujaven  per a què el rei pogués finançar les seves guerres, o bé, per què volia que els seus súbdits no tinguessin hipertensió arterial? “Me parece algo cínico decir eso…”.

Els impostos especials, tal com estipula l’Art.1.1 de la Llei 38/1992, de 28 de desembre, d’Impostos Especials, són ”tributs de naturalesa indirecta que recauen sobre consums específics”, per la qual cosa, són un tipus d’institut jurídic que pot arribar a generar molts rendiments a l’Administració; especialment, perquè les demandes dels béns consumits gravats són bastant inelàstiques (com són les del tabac, l’alcohol, les begudes alcohòliques,…). Per això, ratifico les paraules del Dr. Ramallo: “me parece algo cínico decir eso…”. Puges els impostos per a què la gent deixi de fumar, i alhora, necessites ingressos tributaris per finançar una determinada partida de despesa pressupostada? Si ningú fumés, quins ingressos obtindria l’Estat? Cap. Llavors, per què diu que l’increment del tipus de gravamen és per raons de salut? És una contradicció i ho trobo, francament, descarat.

Amb tota seguretat, l’any vinent hi haurà pujades en els diversos impostos especials per aconseguir l’objectiu de dèficit pactat amb la Unió Europa. Aquesta dilatació relativa estarà justificada, i així molt probablement ho estipularan les lleis, per les vicissituds macroeconòmiques que ha d’afrontar Espanya. Ara bé, que no us estranyi si, entremig de l’exposició de motius, no ens diu el Legislador que ho fa per protegir la nostra integritat física, el nostre entorn, les nostres relacions… “Me parecería algo cínico decir eso…, aunque no peregrino en relación a la práctica”.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *