Justícia de pandereta?

Per Pol Rubio.

És Dívar culpable, o tan sols un free rider? La magnitud del problema resolt i el problema real.

Finalitzat el seguiment del cas Dívar contra Gómez Benito, legalitat contra ètica pública, conservadorisme contra progressisme, em vaig posar a rumiar per què hi havia una norma que permetia aquesta arbitrarietat, objecte del litigi, a càrrec de l’Estat. Un  error puntual que havia de tenir alguna explicació.

Aquest sorgeix de l’Acord del Ple del CGPJ d’11 de setembre de 1996, publicat al BOE núm. 223 tres dies després. Un pacte entre magistrats que, lògicament, no segueixen formant part de la realitat actual, i que fa 16 anys s’adaptava a un determinat context, on el PP arribava al poder després d’un llarg mandat socialista de 14 anys. En front de la tònica dels últims temps, la ciutadania confiava ara amb un nou estàndard, José María Aznar, i s’iniciava una etapa de creixement econòmic i del treball transcendental per Espanya, que duraria fins 2004 i que alguns experts qualifiquen de miracle pels nombrosos defectes estructurals que amagava. Davant el direccionisme de la resta de grans potències europees i la tradició keynesiana, el flamant Govern decidia proposar una liberalització dels mercats de manual, eliminant la majoria de mesures preses que els regulaven i fomentant el moviment de capital. Bona vida aleshores, les conseqüències encara avui les arrosseguem. En tot cas, es donava un supòsit idoni perquè escàndols com aquest passessin desapercebuts.

Es tractava d’un pacte que, avui en dia, i als fets em remeto, grinyola. Aquest diu, textualment, que s’han de notificar “les justificacions de viatge sense necessitat de fer constar el motiu concret de l’activitat que provoca el desplaçament”. Això, ja per si sol, és inacceptable, doncs atorga un blindatge injustificat als membres del CGPJ. Però la falta de rigor i control, valgui la redundància, va permetre la seva consolidació com a una norma interna de regulació.

No menys greu és la segona qüestió a tractat que es deriva del cas a qui se li ha de comunicar? A l’interventor del CGPJ, en aquest cas interventora, María Begoña de Hoyos, la qual, en virtut dels articles 114 i 115 de l’Acord del Ple del CGPJ de 22 d’abril de 1986, és una persona necessàriament qualificada que, encara que formulés alguna objecció als càrrecs presentats, seria inútil, ja que la decisió final recauria de nou al Ple, el qual s’ha posicionat obertament en favor de Dívar. De nou, l’any de l’entrada d’Espanya ala Unió Europea, un tema de més ressò mediàtic s’encarregava de difuminar una més que discutible gestió.

Què vol dir tot plegat? Que no només hi ha un error, volem pensar no intencionat i fruit d’un fort interès en la protecció del dret a la intimitat personal –article 18.1 de la nostra Constitució-, sinó dos, aquest últim que afecta la possibilitat de sotmetre’s a un criteri extern. Vol dir que, si tens la condició de membre del CGPJ i et ve de gust fer un viatge a cost inferior al real –doncs sembla que alguna cosa sí va pagar el president de l’òrgan implicat-, només et cal buscar un motiu per anar al destí escollit i tenir la confiança d’un entorn suficient dins el Ple, aconseguint així allò que, al meu parer, mai hauria d’haver-se inventat: la impunitat.

Mil i un casos s’han vist d’aquest caire, i no em posaré a citar els que conec perquè la llista seria realment extensa, i una misèria en comparació amb la totalitat existent.

Al final, les mesures s’acaben prenent, amb aquest encàrrec de projecte a la Comissió Pressupostària per tal d’implantar alguna normativa de control. Però és una solució parcial i tardia, un cop ja s’ha fet el mal. I si bé entenc que l’home ha d’aprendre dels seus fracassos, no tinc clar fins a quin punt podem tolerar una legislació tant inexperta i propensa a l’error.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *